Escultura
'Cowboys', al Casal Solleric de Palma, és una instal.lació escultòrica de Sergio Prego

La virilitat i la solidesa, rellegides i relativitzades

Cinc han estat els artistes que han passat aquesta temporada per l’espai Box 27 del Casal Solleric, de Palma: Andrés Senra, Laura Torres, Nauzet Mayor, Azucena Vieites i Sergio Prego. A banda d’haver estat comissariats per Tolo Cañellas, tots els projectes d’aquesta iniciativa de site specific art tenen en comú una concisió expressiva obligada per les circumstàncies. Si només disposes d’un espai limitat –similar al d’un aparador de botiga, més alt que ample i fondo– i, a més, saps que la teva obra només podrà ser vista des del tràfec incessant del carrer –el box en qüestió és un petit espai interior del Solleric que s’obre a l’exterior a través d’una finestra del senyorial edifici–, no pots fer gaires filigranes pel que fa a les dimensions de l’obra que presentes.


Cowboys
Casal Solleric. Palma

Fins al 7 d’abril del 2019


 

En aquest sentit, és interessant constatar que, a pesar de les limitacions coincidents, els projectes desenvolupats pels cinc artistes que han passat pel Box 27 són molt diferents, tant pel que fa a la concepció com a la proposta física i estètica. El neominimalisme d’arrel conceptual d’Andrés Senra, concretat en un triangle de neó que desprenia una llum rosa, va ser seguit per Laura Torres i el seu “poema visual” compost de serigrafies, fotografies i text, una obra que, segons el comissari Tolo Cañellas, tenia reminiscències salvat-papasseitianes. Després va ser el torn de l’hiperrealisme performàtic de Nauzet Mayor, que responia a la sempre inquietant pregunta How do you see yourself in five years? (Com et veus d’aquí a cinc anys?), una pregunta que tenia com a resposta una performance en què l’artista mateix es presentava al públic com un indigent, forçat a dormir al carrer, en el que venia a ser una crítica del funcionament cobdiciós i sense escrúpols del món de l’art. El quart projecte tenia com a nucli la reivindicació feminista i LGTBIQ, era obra d’Azuzena Vieites i mesclava fotocòpies i dibuixos esbossats, tot amb un aire de fanzine dels 70 o 80.

Coherent amb aquesta heterogeneïtat, la proposta del basc Sergio Prego no té res a veure amb els projectes anteriors. Prego, que serà un dels dos representants de l’estat espanyol a la Biennal de Venècia d’enguany, ha disposat, per començar, de més espai que els seus col·legues. Com que també ha pogut ocupar la sala que hi ha a la part posterior del box o aparador, s’ha pogut permetre una diguem-ne monumentalitat –no és ni un avantatge ni un desavantatge– impensable per als artistes que l’han precedit.

Prego usa a fons aquest espai extra, en el sentit que a l’interior del que és l’espai natural del projecte Box 27 només s’hi veu un plàstic inflat que ocupa quasi íntegrament tot el cubicle o aparador. Aquesta estructura blanca de plàstic només deixa lliure un angle del cubicle, en el qual es pot veure la canonada per on passa l’aire que la manté inflada. Si tot va bé, els vianants-(hipotètics) espectadors que vegin l’obra des del carrer se sentiran encuriosits per aquesta forma difícilment identificable, s’adonaran que al seu darrera hi ha alguna altra cosa i entraran a l’edifici per descobrir què és.

'Cowboys', al Casal Solleric de Palma
‘Cowboys’, al Casal Solleric de Palma

A l’interior, el que trobaran és pròpiament l’obra, titulada Cowboys, una instal·lació escultòrica que consta de tres grans estructures inflables, les quals són complementades per setze dibuixos penjats a la paret. Els dibuixos reprodueixen d’una manera només graciosament perfilada la icònica imatge dels dos cowboys despullats de cintura en avall que Malcolm McLaren i Vivienne Westwood estamparen en samarretes i comercialitzaren a la botiga Sex de Londres durant els 70, una botiga que va marcar la moda de l’emergent moviment punk. Prego fa variacions a la imatge prototípica. Si en el dibuix original els dos cowboys estan cara a cara, amb els membres flàccids i amb un dels dos que posa bé el mocador al coll de l’altre, aquí també són presentats –l’artista i el comissari parlaren de “permutacions robòtiques i clonacions” a la presentació– tot sols, o bé esquena contra esquena, o bé mirant-se i amb els membres erectes, amb els glands que es toquen suaument.

El primer que es demana l’espectador després de contemplar els dibuixos i de passejar pel mínim espai que deixen lliure les tres grans estructures inflables que omplen gairebé tota la sala és quina relació hi ha entre uns i altres elements. La resposta no és unívoca, però diria que és una relació de paral·lelisme.

No crec que sigui forçar la naturalesa original ni el sentit final de l’obra interpretar-la com una relectura relativitzadora d’una sèrie de categories i de conceptes (tan artístics com identitaris) antigament tinguts per immutables, sòlids, indiscutibles i monolítics. Vull dir que, així com la figura del cowboy va representar durant dècades l’arquetip de mascle més socialment acceptat i acceptable –amb uns atributs clars i innegociables: virilitat, heterosexualitat, independència, rudesa…–, durant segles l’escultura també va estar associada a uns materials forts, nobles i duradors, en especial el marbre, el bronze i la pedra. Amb les seves estructures inflables –toves, les quals per tenir forma depenen d’un element extern: l’aire d’un ventilador elèctric– i amb els seus cowboys seminus i en actitud afectuosa, Prego desmunta i es burla d’aquests conceptes i categories antics o tradicionals.

En fa, com deia abans, una relectura relativitzadora. També és cert que és una relectura que fa dècades que s’està fent. En aquest sentit, desprendria un molest aire a dejà vu, si no fos per la (relativa) novetat que representa l’intel·ligent paral·lelisme que estableix entre la categoria artística i la categoria identitària o de gènere. Tot plegat, interessant.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca