Sense categoria
L'IVAM programa 'Habitar el Mediterrani', comissariada per Pedro Azara

El Mediterrani com a (des)esperança

L’IVAM treballa des de fa dos anys, en una línia d’exposicions en la que aprofundeixen en el concepte de mediterraneïtat a partir de l’art. El Mediterrani com a punt en comú per a manifestacions artístiques, culturals o arquitectòniques sorgides a l’envit de les seues onades. Habitar el Mediterrani, s’inclou en aquest projecte que esbossa traços que vinculen les ribes d’aquesta mar que considerem pròpia, i que en un egocentrisme geogràfic sempre sentim que és més meua que teua, més nostra que vostra.


Habitar el Mediterrani
Comissari: Pedro Azara
IVAM, Institut Valencià d’Art Modern

Galeria G1
Fins el 14 d’abril


L’exposició comissariada per Pedro Azara, arquitecte i teòric de l’art i l’estètica, es planteja com un viatge, un viatge entre distints ports mediterranis. Una travessia que poc té a veure amb un plàcid creuer, que contrasta el nord amb el sud i que portarà al visitant entre la història i la contemporaneïtat, entre les restes arqueològiques del mediterrani fecund de la mitologia i l’antiguitat i el mediterrani contemporani, que sovint ens avergonyeix amb urbanismes descontrolats, conflictes mal resolts i guerres que semblen obertes a perpetuïtat. Un viatge que, com qualsevol altre té en la idea del retorn la seua part més dolça, un retorn al caliu del lloc on ens sentim pertànyer, on som ‘ben rebuts, acollits’, diu Azara.

Colour Correction. Camps Series, 2007-2010. Yazan Khalili. Cortesia de l'artista i Edge of Arabia
Colour Correction. Camps Series, 2007-2010. Yazan Khalili. Cortesia de l’artista i Edge of Arabia

El mar com adjectiu

L’exposició està formada per més de 150 peces d’art amb les que el comissari estableix un diàleg entre obres procedents de l’arqueologia i peces contemporànies, d’artistes originaris o residents a països mediterranis. Una trobada que dota les obres d’un nou significat, relectures que ens mostren trets comuns a les diferents riberes del Mediterrani i unes característiques que semblen definir un mode de vida, una societat de forts vincles però també, de diferències extremes.

El mediterrani idealitzat i edulcorat, per artistes i viatgers de la segona meitat del XIX i primera meitat que del XX, es posa en qüestió amb peces artístiques que ens situen geogràficament i políticament el lloc que el Mediterrani ocupa ara, i la història que conten els seus estrats. Obres com Goldfish Bowl (1937) de Herbert List o el mosaic amb escenes portuàries del s. III dC, ens expliquen que ens assentem sobre sediments de mariners i comerciants, de civilitzacions que han esdevingut mites, i que la mar igual que és un horitzó alliberador, és també una frontera sovint insuperable.

Maqueta de casa en tres nivells. Dep Antigüedades Egípcias. Museo Louvre
Maqueta de casa en tres nivells. Dep Antigüedades Egípcias. Museo Louvre

Unes referències a la història i la mitologia presents a partir de mosaics, reixes, maquetes, exvots, estàtues o gelosies, testimoni del pas de romans, grecs, egipcis, fenicis o àrabs per les terres que banya aquest mar i de les relacions establertes entre les diferents cultures, unes relacions que confrontaren (i confronten) llengües, cultures i religions. I que ens permeten ampliar la mirada, fer una doble lectura a cada peça des del punt de vista estètic, històric i polític seguint el recorregut de l’exposició.

Un fet singular: urbanisme i arquitectura

L’exposició presta especial atenció als elements comuns de les diferents cultures en els traçats urbans i les construccions. Unes similituds que ens parlen d’una forma de vida vinculada al mediterrani i que ens expliquen la ciutat com un teixit de relacions entre l’arquitectura i els ciutadans (Maria Laia, Unir-se a la muntanya, 1981). On les cases, les places i els carrers fonamentals en l’imaginari mediterrani, contrasten amb la realitat dels enfrontaments que transformen el paisatge arquitectònic a força de necessitar campaments (Anna-Marie Filaire, Camp de réfuiéns syriens, 2014), assentaments provisionals (Yazan Khalili, Colour Correction. Camp series, 2007-10) o búnquers antinuclears (Anila Rubiki, Landscape Legacy, 2012). Unes ‘urbs’ que en els seus entramats diferencien els seus habitants entre els ‘ciutadans’ i els ‘no-ciutadans’.

Sic Transit, 1998. Anna Marín. Cortesia de l'artista
Sic Transit, 1998. Anna Marín. Cortesia de l’artista

Un mediterrani que passa a definir-se per les cicatrius que l’omplin: els migrants que engoleix la mar, els murs (reals o ficticis) que tanquen zones o barris ‘conflictius’ a cada ciutat: a Bagdad, a Nicòsia, a Gaza, a València o a Barcelona (Majd Abdel Hamid, Hourglass, 2012), un mar que és en si mateixa en un gran mur que separa el nord del sud. Però que oculta l’escletxa amb nous ‘herois’ de cuirasses de formigó que no habiten a l’Olimp, sinó a les ciutats de vacances. Una nova interpretació de ciutat mediterrània, convertida en ‘no ciutat’, deshabitades durant gran part de l’any, basades en efímeres relacions frivolitzades. Una arquitectura que homogenitza el paisatge de la costa, convertida en runes contemporànies de paisatges deshumanitzats i desolats (Martin Parr, Carlos Spottorno, Randa Mirza).

Un gran espai comú, del qual aprendre i desaprendre, en el que relacionar-nos per enfortir els lligams. Els viatges sempre tenen un component d’exploració, d’aprenentatge on el viatger descobreix nous racons i que comporta també un component aventurer, èpic, heroic. El viatge que hem iniciat no sembla més planer que el que va permetre a Ulisses tornar al port des del qual havia marxat. Una travessia aquesta, per les cultures mediterrànies, iniciada fa milers d’anys en la que malgrat que el mar ens rebutge i agredisca a fiblades (Anna Marín, Sic transit, 1997), no deixa de contenir un amarg optimisme, el millor sempre està per venir.

Visitant davant l'obra de Rayyane Tabet 'Architecture Lessons 2013-16'
Visitant davant l’obra de Rayyane Tabet ‘Architecture Lessons 2013-16’