Pintura
La Sala Parés mostra una vintena de quadres de l'artista

El paisatgisme atmosfèric d’Alejandro Quincoces

La vintena de quadres que conformen l’exposició d’Alejandro Quincoces (Bilbao, 1951) que es pot veure a la Sala Parés fins a finals de febrer retraten uns paisatges –en general urbans– tan vastos que la presència humana hi apareix només en forma de llampegueig frenèticament fugaç o bé de formigueig remot, a penes distingible. Aquesta immensitat de camp i aquesta perspectiva panoràmica, obligatòries tant l’una com l’altra per retratar amb tota la seva magnitud la fesomia bigarrada i l’esperit dens i accelerat de metròpolis modernes com Nova York, Chicago, Mèxic DF i Londres, emparenta Quincoces amb els romàntics alemanys (europeus) i amb els paisatgistes nord-americans del segle XIX, si deixem de banda –de seguida hi tornarem– que un pinta ciutats i els altres pintaven escenaris de la naturalesa.


Alejandro Quincoces
Sala Parés. Barcelona
Fins el 26 de febrer


El parentesc és prou evident amb els primers, amb els romàntics, perquè la figuració, de caire realista però poèticament evanescent, que caracteritza l’obra de Quincoces fa que la força i la personalitat plàstica dels seus paisatges es basi en l’atmosfera que generen, no en la concreció de les escenes que mostren. Encara en relació amb aquest parentesc romàntic, convé assenyalar que, a les millors pintures de Quincoces, ni tan sols hi falta una certa sensació d’infinit, un dels temes ineludibles i més icònics del Romanticisme, des de Caspar David Friedrich fins a Giacomo Leopardi. Com que, ja ho he dit abans, els de Quincoces són uns paisatges urbans, però, el seu és un infinit que no té res de màgic, sublim o transcendental, sinó que és un infinit més aviat impur, accelerat, brut –les escopinades de fum i els glops de boira dels cotxes i les fàbriques–, un punt asfixiant i claustrofòbic. És la diferència que hi ha entre retratar la naturalesa amb una mirada panteista o bé retratar la ciutat amb una mirada fascinada –fascinada, per exemple, pels jocs de llums naturals i artificials– però escèptica.

Alejandro Quincoces. Autopista en Hang Zhou en Sol, Oli sobre taula, 40x40 cm
Alejandro Quincoces. Autopista en Hang Zhou en Sol, Oli sobre taula, 40×40 cm

Per aquesta aproximació atmosfèrica i poetitzant a uns paisatges reconeixibles, en els quals tots els elements de l’escenografia –els carrers, els gratacels, els rius, els cotxes, el cel…– són representats de tal manera que posen davant de l’espectador una estampa específica d’un indret i d’un temps que no poden ser cap altres, la pintura de Quincoces ha estat sobretot associada a la de Turner. La influència hi és, per descomptat, però allà on Turner aconseguia trobar un equilibri exacte entre elements dispars i entre contrastos –entre la precisió realista i la temptació abstracta, entre el món vell i el món nou, entre la immensitat de l’escenari natural i la vivor concreta de l’experiència civilitzatòria o humana (aquest equilibri resulta singularment impressionant a les obres The Fighting Temeraire i Rain, Steam, and Speed: The Great Western Railway), a Quincoces li costa més equilibrar les seves obres.

Alejandro Quincoces. Anocheciendo, Oli sobre taula, 85x85cm
Alejandro Quincoces. Anocheciendo, Oli sobre taula, 85x85cm

En aquest sentit, em sembla que funcionen millor els paisatges tirant a buits o de formes quasi dissoltes –una carretera desolada d’una Síria potser ja en plena guerra, un vaixell navegant per una mar tumultuosa sota un cel encapotat, la vista d’un carrer atrafegat a Lights by night o dues vistes esplèndides sobre un Londres blavosament fantasmal– que els paisatges excessivament carregats d’elements representats d’una manera massa clara i directa. Això és així perquè quan Quincoces manté els seus quadres (olis sobre tela o sobre taula) dins una gasosa però ben perfilada evanescència els dota d’una capacitat de suggeriment i de seducció que es perd quan aborda el paisatge amb una figuració massa de detall.

Alejandro Quincoces. NY de tarde, Oli sobre taula, 40x40 cm
Alejandro Quincoces. NY de tarde, Oli sobre taula, 40×40 cm

Això no exclou, en qualsevol cas, que la pintura d’Alejandro Quincoces sigui sempre sòlida i meritòria tant des d’un punt de vista tècnic com psicològic. La manera com, cromàticament, l’artista és capaç de captar o de recrear un determinat moment del dia (els rosats crepuscularment enfosquits d’Anocheciendo, els grocs i taronges càlids d’un matí a Nova York) i de plasmar la dimensió anímica d’un escenari (és el cas de, per exemple, Chicago industrial i de Ría en día de tormenta) donen consistència i entitat a tota l’exposició. Aquesta consistència contraresta el llast d’una excessiva literalitat que pesa sobre algunes peces, per exemple Autopista en Hang Zhou en sol o Obras en la A8.

Alejandro Quincoces. Obras en la A8, Oli sobre tela, 162x130cm
Alejandro Quincoces. Obras en la A8, Oli sobre tela, 162x130cm

Dramàtiques, tèrboles i elegantment depriments, són també interessants dues pintures que mostren paisatges immensos però buits, poblats de formes identificables però en procés de dissolució: El tornado II i Incendio Marino. Són tan clàssiques que gairebé resulten convencionals, però tenen una força expressiva i estan tan ben realitzades que la idea de convenció ni tan sols importa.

Alejandro Quincoces. Prestige, Oli sobre tela, 200x100 cm
Alejandro Quincoces. Prestige, Oli sobre tela, 200×100 cm
Alejandro Quincoces. Chicago industrial, Oli sobre tela, 85x85 cm
Alejandro Quincoces. Chicago industrial, Oli sobre tela, 85×85 cm

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons