General
La retrospectiva del cineasta al Pompidou de París arriba ampliada al Bòlit de Girona

Isaki Lacuesta, del realisme a la transcendència

Quan Isaki era encara Iñaki i col·laborava escrivint crítiques literàries per a un diari de províncies, va tenir l’ocurrència d’enviar a la redacció la ressenya d’un llibre que no existia, potser per mandra, o per falta de temps, o per veure què passava si posava una ganyota postissa al rostre malhumorat de l’actualitat. El cas és que ficar la mentida dins d’un diari i aconseguir que s’aguanti dreta dona també una mica de feina, i Isaki Lacuesta, aleshores un jove estudiant de comunicació audiovisual que ja anava pel món amb les mans mig enfonsades a les butxaques, justet perquè en sortís un polze aguerrit, va haver d’inventar-se no només el llibre, sinó el nombre de pàgines que tenia, l’editorial que l’havia imprès i, és clar, la identitat de l’autor, un escriptor que, per evitar qualsevol coincidència amb la realitat, com diu el tòpic, havia preferit amagar-se, per reblar el clau, rere un pseudònim.

 


Isaki Lacuesta
Les imatges eco

Bòlit, Centre d’Art Contemporani (Girona)
Plaça del Pou Rodó, 7-9. Girona
Fins al 28 d’abril de 2019


 

Era el gener de 1995 i Isaki Lacuesta no tenia encara ni vint anys, però tot el que feia ja estava ombrejat per aquest tel liminar entre la veritat i la ficció, entre la visibilitat i l’ocultació, entre la norma instituïda i la llibertat creativa. Entre líneas viven sueños, es titulava el llibret apòcrif, per si a algú li quedava cap dubte de quin era el propòsit que dirigia l’entremaliadura del cineasta incipient. Es tractava d’un “passatemps” que no arribava al centenar de pàgines, deia provocatiu, i l’havia escrit un tal Gerardo Morales amb la intenció de glossar unes obres existents només en la seva imaginació o en el boirós territori del mite, de la mateixa manera que Carlyle, segons apuntava en to docte, havia creat Sartor Resartus, o Butler, el seu The Fair Haven, dues obres que també especulaven sobre llibres inexistents, o Borges, “el mestre de l’assumpte”, que havia rebentat tots els pactes de confiança amb el lector a El jardín de los senderos que se bifurcan.

La videoinstal·lació 'Els films dobles', a la seu del Bòlit al Pou Rodó.
La videoinstal·lació ‘Els films dobles’, a la seu del Bòlit al Pou Rodó.

“Els comentaris de Morales, però, no només són un assaig fantàstic, amb el qual l’escriptor, segons els casos, crea o recrea entre línies les obres ‒aventurava Lacuesta sobre el seu llibre imaginari‒, sinó que al darrere hi ha un profund treball de documentació i de recopilació de dades reals sobre llibres desapareguts de grans escriptors.” Costa poc veure condensats en aquest colofó els principis que regirien l’imminent cinema de l’autor, tan atret pels personatges esquius (Arthur Cravan, Garbo, François Augiéras, Ava Gardner) i en el qual la principal dificultat per a l’espectador inquiet també seria, com vaticinava per als lectors del seu fals assaig, “intuir quines són les dades correctes que suren en el mar d’imaginació turbulenta” que li posaven al davant.

L’assaig visual 'Les imatges eco', a l’espai del Bòlit a la Rambla de Girona
L’assaig visual ‘Les imatges eco’, a l’espai del Bòlit a la Rambla de Girona

El més interessant d’aquesta curiositat del Lacuesta primerenc, que ell mateix alguna vegada ha recordat amb humor, és que l’engany, per estrany que sembli, no formava part del joc que proposava, que d’altra banda revelava entre línies una vegada i una altra amb les seves al·lusions al divertiment i a la impossibilitat efectiva de la lectura. Allò que hi desplegava, més aviat, era una combinatòria de les arts de la persuasió i la distracció, a la manera d’un mag o un funàmbul que, amb el seu somriure fascinador, ens fes oblidar el doble fons de la caixa i l’abisme obert als seus peus. Tot el cinema de Lacuesta, al cap i a la fi, podria ser una maduració d’aquella proesa juvenil: crear i recrear l’obra des de dins, fer malabarismes amb la tradició heretada, perseguir fantasmes, deixar-se temptar pel buit, els desdoblaments i l’atzar. Però això equivaldria a encapsular-lo en un manierisme estilístic i no comprendre tot el potencial d’una mirada que, des dels seus orígens, ha aprofundit en formes de visió complexes, dialogants i recurrents tenint sempre a l’horitzó, no pas un afany d’originalitat per épater le bourgeois, sinó una clara voluntat de posar en dubte certes interpretacions reglades sobre això que anomenem realitat i arribar a copsar ni que sigui una porció de vida autèntica.

La maqueta de Pep Admetlla per a la torre de la instal·lació La tercera cara de la Lluna
La maqueta de Pep Admetlla per a la torre de la instal·lació La tercera cara de la Lluna

La retrospectiva presentada a finals del 2018 al Centre Pompidou de París, que va coincidir amb la segona Conxa d’Or que rebia al Festival de Sant Sebastià, per Entre dos aguas, ha arribat en el moment més dolç de la carrera del cineasta, sol·licitat en els últims anys també per la Biennal d’Arquitectura de Venècia, la National Gallery de Washington o el Sonar pel seu interès en les pràctiques artístiques pluridisciplinàries, que l’han portat a col·laborar amb el pintor Miquel Barceló, el coreògraf Cesc Gelabert, l’equip d’arquitectes RCR o músics com El Niño de Elche i Refree (amb aquest darrer, qüestiona també aquests dies la llibertat que pregonen les xarxes socials amb la instal·lació interactiva Your phone is a cop, al centre Fabra i Coats). “Tot això, de tota manera, és molt volàtil, no significa gaire res”, opina ell, a qui vam retrobar, encara amb les mans enfonsades a les butxaques, sortint d’un dels espais del Bòlit, on ha desembarcat ara el muntatge parisenc en una coproducció del centre d’art gironí, el Pompidou i el Departament de Cultura i l’Institut Ramon Llull.

Interior de la torre, construïda per Pep Aymerich, a l’absis de la capella romànica de Sant Nicolau.
Interior de la torre, construïda per Pep Aymerich, a l’absis de la capella romànica de Sant Nicolau.

Les imatges eco, que al maig també es podrà veure a l’Arts Santa Mònica, recupera doncs les dues videoinstal·lacions creades per al Pompidou per oferir un recorregut per la trajectòria del cineasta: Els films dobles, pròpiament la que serveix de retrospectiva, que es pot seguir a la seu del Bòlit al Pou Rodó, i Les imatges eco, la resposta visual que Lacuesta va donar a la pregunta dels comissaris Où en êtes-vous? i que s’ha acomodat a la sala de la Rambla. De totes dues, la més interessant per al públic català i espanyol, més avesat al cinema de Lacuesta que no pas el francès, que de fet l’acaba de descobrir amb aquesta revisió, és la segona, en la qual es perfilen les bases poètiques, polítiques i morals de la seva creació artística a partir de vuit pantalles que projecten de manera sincronitzada fragments de filmacions obtinguts en diversos viatges a Sud-àfrica, Qatar, Rússia, Cuba, Mèxic o al costat de casa seva mateix.

El joc anamòrfic amb la calavera de Holbein, en una de les estructures de 'La tercera cara de la Lluna'.
El joc anamòrfic amb la calavera de Holbein, en una de les estructures de ‘La tercera cara de la Lluna’.

On es troba, Isaki Lacuesta? A tot arreu i enlloc, respon el seu assaig visual, aquí i allà al mateix temps, com qualsevol espectador de cinema, que pot enfilar-se a les muntanyes de Colorado i no deixar d’estar assegut a la seva butaca. En realitat planteja alguna cosa més, aquesta videoinstal·lació que un narrador en off, assumint el discurs de Lacuesta, va desentranyant a mesura que les imatges apareixen, s’encavallen, es posen en moviment i es dissolen com en un collage mòbil. No és fàcil d’expressar si no és servint-se també d’imatges. Posem-n’hi dues, aparellades: la gàrgola de la bruixa de la Catedral de Girona, desfent-se en un plor torrencial sota la pluja, contrapuntejant el primeríssim pla, desencaixat i sofrent, d’una cantant de flamenc, i la reunió d’una petita comunitat basca resident a Mèxic (exiliats, potser?), seguint per la televisió les últimes eleccions generals de l’Estat, al final de la qual només queda, un cop confirmat el triomf del Partit Popular, les restes de l’àpat damunt la taula abandonada, amb les estovalles rebregades, els gots oliosos, les engrunes per recollir.

Porta d’accés a l’escultura transitable concebuda per Pep Admetlla
Porta d’accés a l’escultura transitable concebuda per Pep Admetlla

Els films dobles, per contra, organitza la filmografia de Lacuesta en nou pantalles que confronten fragments de les seves pel·lícules posant l’accent en els paral·lelismes, les dualitats i els desdoblaments; la llavor de la qual germinen i a la qual, tot sovint, retornen. És així com Caras vs Caras aflora com l’assaig rudimentari de Cravan vs Cravan; El quadern de fang anticipa Los pasos dobles, o Entre dos aguas reprèn al cap de dotze anys el retrat desolat de La leyenda del tiempo. Al mateix centre del Pou Rodó, s’hi poden veure una selecció de fotografies de Jorge Fuembuena fetes durant el rodatge d’Entre dos aguas, i Lunaby, una cançó de bressol dedicada a la filla d’Isaki Lacuesta i Isa Campo que, filmada amb l’única llum de la Lluna, tracta d’imaginar els pensaments d’un nadó just abans de néixer.

Croquis de les estructures de 'La tercera cara de la Lluna' del quadern de treball de Pep Admetlla, amb anotacions d’Isaki Lacuesta fetes amb tinta invisible.
Croquis de les estructures de ‘La tercera cara de la Lluna’ del quadern de treball de Pep Admetlla, amb anotacions d’Isaki Lacuesta fetes amb tinta invisible.

Ben a prop, a la capella de Sant Nicolau, hi ha la instal·lació més ambiciosa, creada expressament per a l’exposició catalana, Les tres cares de la Lluna, una experiència sensorial, embolcallant i enigmàtica sobre el món terrenal i el seu contrapunt celeste en la qual el cineasta ha treballat colze a colze amb l’escultor Pep Admetlla per donar forma a un dispositiu babilònic que estremeix com un tòtem sagrat. Hi contribueix en gran part la fantasmagoria creada al voltant de la famosa imatge anamòrfica d’una calavera del quadre de Holbein Els ambaixadors, a través de la qual, a banda d’enllaçar amb formes de cinema primitiu, a base de miralls i trucs òptics, Lacuesta hi reprèn el gust per les imatges encriptades, obliqües i secretes, com les que contenia el seu assaig juvenil d’obres falses, o el seu experiment amb tintes invisibles, del qual es torna a servir per superposar als esbossos de la instal·lació recollits al quadern de treball de Pep Admetlla les seves pròpies anotacions, només revelades si s’enfoquen amb una llanterna. Però el més colpidor, sense cap dubte, és la vivència que brinden les estructures transitables d’Admetlla, construïdes al taller de fusteria de Pep Aymerich, enmig d’una música monocord, quasi udolant, i una densa fumerada que travessen feixos de llum, per sumir l’espectador en un bany de transcendència i humilitat que aclapara i corprèn.

Eva Vázquez

Llicenciada en història de l’art i periodista cultural al diari El Punt Avui, ha comissariat diverses exposicions relacionades amb la revisió històrica de l’art del segle XX a Girona. Ha dedicat treballs monogràfics a Josep Aguilera, Josep Clarà, Emília Xargay i Fidel Aguilar, i ha col·laborat en llibres d’artistes com Josep M. Oliveras, Jordi Puig, Vicente Huedo, Claudi Casanovas i Lluís Estopiñán.
Eva Vázquez

Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Bòlit, Centre d’Art Contemporani

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca