Pintura
Can Framis acull l’exposició 'Llindar i celístia'

«M’apassiona construir una imatge pictòrica»

El pintor igualadí Jordi Fulla (1967) viu i treballa a Barcelona, concretament al barri del Poble Nou, molt a prop d’una de les seus que la Fundació Vila Casas té a aquesta ciutat, el Museu Can Framis, on ara es presenta el seu treball més recent en una de les sales principals. L’exposició porta com a títol Llindar i celístia (claror dels estels) i es divideix en cinc àmbits, on el tema principal són les cabanes de pedra seca que es troben a diferents llocs de Catalunya, encara que les imatges que hi són presents fan referència només a algunes construccions de la comarca de la Segarra. Aquestes cabanes tant fràgils, aparentment, servien perquè els pagesos i els pastors poguessin aixoplugar-se o guardar els seus materials.

La comissaria és Natàlia Chocarro, cap de premsa i comunicació de la Fundació Vila Casas, qui senyala que la mostra “parteix d’aquesta tecnologia de construccions que, més enllà del seu testimoniatge cultural, permet establir paral·lelismes entre el temps i l’edificació i l’elaboració pictòrica”. Des de lluny, les seves pintures acríliques semblen fotografies, sobretot pel seu  detallisme i de les que el pintor Perico Pastor hi adverteix el “virtuosisme dels seus trompe l’esprit”. També hi ha dibuixos i cossos volumètrics, on es barregen la pintura i l’escultura a parts iguals. Fins a l’actualitat s’han pogut contemplar cinc exposicions  sobre aquesta temàtica a diferents llocs de Catalunya i d’Andorra, sempre a través de la Fundació Vila Casas.

Vaig tenir l’oportunitat de conversar amb Jordi Fulla mentre anaven veient l’exposició i explicant-me el significat de cadascuna de les peces, el que em va servir per adonar-me de la importància que dona als seus projectes que solen durar molt de temps d’execució que, de fet, ha de ser la  norma  habitual en qualsevol artista, però amb la diferència de que ell sap transmetre perfectament el que  vol representar a l’espectador.

En un catàleg d’una exposició que va fer a la Sala Parés, l’any 1991, Pilar Parcerisas comentava que la seva pintura “mostra tot allò que no es veu o tot allò que s’intueix”. Han passat quasi tres dècades i pel que veig el seu treball segueix en la mateixa direcció.

Tot parteix de certes inquietuds personals. L’exposició es titulava “Arran”, com a vibració del territori. Per tant, el concepte no ha canviat. Em mantinc plenament fidel en aquests aspectes.

Aquest interès en representar la pintura des d’una òptica fotogràfica a què obeeix? No es considera un pintor hiperrealista, sinó que podríem assegurar que la seva obra es troba més a prop del camp conceptual.

Treballo des d’aquesta òptica, que és el món de les aparences. Em plantejo como ho veurà l’espectador, què és la realitat i el que no és. La sensació de realitat hi és. M’apassiona construir una imatge pictòrica, imatges que no són reals.

Quins són els seus referents artístics? A priori no s’intueixen.

Tinc referents, però els més importants no apareixen d’alguna manera a les meves obres. Per exemple, sempre m’ha interessat Joan Miró, que per a mi és com un pare espiritual. També Philip Guston, al que vaig veure per primera vegada en una exposició al Palau de la Virreina i em va impressiona i que posteriorment l’he vist en altres exposicions, entre elles a l’antiga seu de la Caixa de Pensions al Passeig de Sant Joan. I també a Ed Ruscha que emprava la tècnica de l’aerògraf, circumstància aquesta que em va despertar l’interès en aquesta tècnica. De Bill Viola m’interessa el seu treball com a videoartista, ja que també he fet alguns vídeos. Més endavant també m’agradaria incorporar el cinema al meu treball. I, finalment l’escultora Louise Bourgeois per la seva força. Com veus tinc molts referents, però en general no surten en els meus treballs.

L’exposició 'Llindar i celístia' de Jordi Fulla es divideix en cinc àmbits. Fundació Vila Casas
L’exposició ‘Llindar i celístia’ de Jordi Fulla es divideix en cinc àmbits. Fundació Vila Casas

En anteriors obres, els paisatges que sorgeixen no són reals, o sigui, aparentment no pertanyen a un lloc concret, ara sí que apareix un territori com és La Segarra, on té una casa. Perquè ara sí podem identificar un espai concret?

No apareix el paisatge. Per primera vegada hi ha la presència de l’home real, ja que és ell el que construeix aquestes cabanes. En les obres anteriors no feia referència a l’ésser humà.

En moltes de les seves obres, almenys en etapes anteriors, els títols són en francès. Quin és el motiu?

Es deu a que vaig viure tres anys a França, a Paris, ciutat que em va apassionar, tot i que quan vaig arribar no tenia ni idea de l’idioma, però al poc temps em vaig incorporar i relacionar amb la gent. La cultura i la literatura francesa m’interessen molt.

En el seu treball veiem a la vegada figuració i abstracció. Li interessen ambdues maneres d’expressió artística que, a més, en algunes peces les combina?

M’importa poc si és una cosa o l’altra. M’importa el que està bé. No m’interessa cap manera d’expressió determinada. Em decanto per la pintura en general. És un recurs i solament m’interessen aspectes concrets.

L’any 2011 va presentar a l’Espai Volart de la Fundació Vila Casas,  “Sixteen thousand days on the roof”, que està relacionat amb el moment del seu naixement i que a la vegada coincideix amb una noticia que va aparèixer a La Vanguardia a les mateixes dates, en que la nau Apolo IV va fotografiar La Terra a una distància de 16.000 kms. Cóm és que ho va relacionar?. Va ser una casualitat o una premonició?

Va haver una època que feia illes i em va divertir. Vaig estar fent mars i oceans que a nivell tecnològic apareixien des d’un satèl·lit . Vaig omplir terra en lloc d’aigua i a l’inrevés. Mirant-ho des d’alt veia el moviment de la pintura. És una referència molt fotogràfica. El punt de visió que ha de tenir l’espectador és la mateixa que la d’un satèl·lit en orbita sobre la Terra. Quan  vaig veure a La Vanguardia la noticia, em vaig adonar de que es tractava d’una de les meves pintures. Algunes obres semblen representar vistes des d’un satèl·lit, però que corresponen a una realitat concreta, ja que es tracta d’una interpretació tècnica d’aquesta realitat, provocant a la vegada que hi hagi un paral·lelisme amb la pintura.

Hi ha una exposició molt important, sobretot per l’espai expositiu, que va ser l’any 2015 al Tinglado 2 de Tarragona. Allà ja apareix la paraula “llindars”. El tema de les cabanes de pedra ja li interessava? Per què?

Ve d’una imatge de la meva infantessa. L’any 1987 vaig haver de fer un treball cartogràfic per tot el territori, on em vaig assabentar de que hi havia un gran nombre de cabanes de pedra seca. M’interessa aquest tema, el traspassar les fronteres, els llindars. A l’estiu a la Segarra em torna a aparèixer aquesta imatge. Les cabanes són una excusa per aprofundir en conceptes universals. Són símbols de reflexió i quan les pinto també faig jo mateix una introspecció sobre la pintura.

Utilitza l’aerògraf en les composicions que semblen fotografies i també parla d’una reflexió sobre la pintura. Per quin motiu?

L’aerògraf em permet la distància. És una imatge més anònima. No existeix el gest. No queda el registre tant marcat. És una activitat més cara, però m’agrada perquè hi ha una certa relació amb la música. Hi ha moments que noto que no funciona l’aerògraf ja que li afecten aspectes externs. De fet, dialogues amb ell.

Inauguració de l’exposició 'Llindar i celístia' de Jordi Fulla. Foto: Fundació Vila Casas.
Inauguració de l’exposició ‘Llindar i celístia’ de Jordi Fulla. Foto: Fundació Vila Casas.

Més recentment va exposar al Museu de Montserrat amb “Anatomia d’una illa amb ulls clucs”. Està relacionada amb el Japó i munta una instal·lació amb 17.000 figuretes. Això dels números és una obsessió. També parla d’Orient i d’Occident. Per què?

El número 17.000 és com un mar d’elements. És una illa envoltada per aquestes figuretes, on faig uns càlculs i em surten aquests números. De fet, hi són les 17.000 peces en realitat, totes elles de guix. Eren petites construccions com si fossin uns budes i totes són diferents. Vaig trigar 7 mesos en fer-les.  He anat varies vegades al Japó i és un país que m’entusiasma. M’agrada buscar aquesta fricció entre les dues cultures.

A Can Framis l’exposició porta com a títol “Llindar i celístia”, on parla de cabanes de pedra seca. Fa poc en un programa de TV3 comentaven que a Catalunya hi havia comptabilitzades unes 1.000 construccions d’aquest tipus. És cert que moltes vegades quan estem al camp ens passen desapercebudes aquestes cabanes i per tant no els hi donem cap tipus d’importància. En canvi, vostè sí que els dona protagonisme.

És l’excusa. La intenció és reflectir tot el procés. Que l’espectador no es pensi que hom mateix és un especialista en pintar cabanes. Només utilitzo aquesta referència pel meu treball, per inquietud de la pròpia imatge.

Hi ha obres d’altres exposicions, encara que la majoria són obres recents. La instal·lació “Pell de l’amnèsia” ja es va poder contemplar a Tarragona i Montserrat, per exemple. Per què ara la torna a mostrar?

És per lligar allò antic amb allò actual. Aquesta exposició fa el pont. M’encantaria que la gent veiés que vaig més enllà. Les escultures es veuen reflectides als forats de les cabanes. Hi ha un recorregut. Al final, aparentment, ho veus tot com una relació.

Ramon Casalé Soler

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).
Ramon Casalé Soler

Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )