Teatre
Les xifres d'ocupació dels teatres de Barcelona no s'han recuperat encara del daltabaix de l'IVA cul

On són els espectadors?

De la temporada 2011-12 a la 2012-13, els teatres de Barcelona van perdre més de mig milió d’espectadors, de la xifra més alta de la història (2,9 milions) a una que era habitual una dècada enrere (2,3 milions). D’aleshores ençà va pujar tímidament (entre 2,4 i 2,5 milions) fins al xoc de la temporada 2017-18, on va tornar a estimbar-se (2,3 milions) per culpa dels fets d’octubre i novembre de 2017, on tothom estava al carrer i els teatres eren buits. I això que de la temporada 2007-08 a la 2017-18 hem passat de 46 teatres a 52, amb glorioses obertures com la del nou Goya, el BARTS, l’ampliació de la Sala Beckett a Poblenou, però també hem vist com tancava el BTM, el Novedades o la Sala Muntaner. La qüestió, tanmateix, és que encara no ens hem recuperat de la crisi i no hem vist ni de lluny els 2,6 milions que eren habituals en els anys 2007, 2008 o 2009.

Aquesta temporada, amb ‘La jaula de las locas’ que va pels 180.000 espectadors i ‘Hits’ que supera els 100.000, tot ens hauria de fer pensar que l’esvoranc ha estat superat. Però encara restarà pendent la pregunta: on són els espectadors? Podem tornar a aspirar als 3 milions? Si fem un repàs a les dades que proporciona l’Associació d’Empreses de Teatre de Catalunya (Adetca), veiem que la presència d’un musical amb molta tirada, com ‘Mar i cel’ (240.445 espectadors, temporada 2014-15), ‘Hoy no me puedo levantar’ (294.533, temporada 2009-10) o ‘Mamma mia’ (281.874, temporada 2007-08) no és garantia de molt bones xifres globals. Ajuden, segur, però el gruix de públic es juga per baix. La temporada del rècord, per exemple, va encapçalar el rànquing ‘Los miserables’ (173.218 espectadors), però al top ten hi vam trobar ‘Agost’ (46.705) i ‘Qui té por de Virginia Woolf?’ (42.158), produccions, respectivament, del Teatre Nacional i del Teatre Romea.

‘Els nois d’història’ va gaudir de 73.136  espectadors la temporada 2008-09

Quan la cosa ha anat bé, sempre hi ha hagut un ‘Art’, un ‘Els nois d’història’, un ‘El crèdit’, un ‘El curiós incident del gos a mitjanit’… És a dir, teatre contemporani molt ben fet, amb actors de primera i muntatges de tall anglosaxó. Són els que busquen de manera aferrissada els productors. Són els muntatges que tant podríem veure en un teatre públic com en un teatre privat. I aquest és, segurament, el problema. Per una banda, tenim l’escassa connexió entre els dos bàndols, només trencada quan l’ens públic treballa amb una productora que vol treure rendiment a un muntatge d’èxit i fa mans i mànigues per mantenir-ne l’explotació en un Poliorama, un Capitol o un Goya. Si el ‘transfer’ no es fa de seguida, de vegades no funciona: es perd aquella sensació de “he d’anar a veure això de què tothom en parla”. I, per altra banda, tenim teatres amb poques diferències entre ells. Podríem dir que, com els partits polítics, tots volen ser el centre.

Si apliquem la dita del dramaturg nord-americà Tony Kushner segons la qual els musicals són de dretes i el teatre de text, d’esquerres, podríem dir que el teatre de Barcelona és de centre-dreta. L’esquerra, és a dir, l’avantguarda, o el tipus de teatre que poden veure a l’Europa continental, aquí és residual. Quan, fa una dècada, això no era així. L’època aquella, per cert, en què teníem 2,6 milions d’espectadors grimpant fins als 2,9. Sí, qui tallava el bacallà eren els de sempre, els musicals, La Cubana, Tricicle, Dagoll Dagom i companyia, però per sota s’estava treballant de valent. Si anem a la temporada 2006-07, veurem que 33.000 persones van veure ‘Plataforma’, de Michel Houellebecq i direcció de Calixto Bieito, i que 48.000 barcelonins van asseure’s a La Villarroel per veure ‘Gorda’, de Neil LaBute i direcció de Magda Puyo. Seria possible allò avui? Serien possibles aquestes xifres amb aquests noms? Algú s’hi atreviria?

El famós ‘2666’ de Rigola inspirat en la novel·la de Bolaño el van veure 6.000 persones.

No hem d’oblidar que si parlem d’art, d’influència, de tendència, no tot són grans xifres: sabeu quanta gent va veure el ‘2666’ d’Àlex Rigola?  Doncs, 6.000 persones! O, el ‘Rei Lear’ que va ajuntar Josep Maria Pou i Bieito? 12.780! O aquell ‘Hamlet’ d’Oriol Broggi amb Julio Manrique i Clara Segura? 3.393! I ‘Incendis’, en la seva primera estada al Romea, amb els mateixos tres fenòmens? 23.017! O ‘El principi d’Arquimedes’, de Josep Maria Miró, que ha fet la volta al món? 2.079! Cap va entrar al top ten. I totes van marcar una època: van catapultar carreres, van consolidar-ne d’altres, van obrir vies d’investigació… No sé si ‘Els feréstecs’, el gran èxit de Lluís Pasqual en la seva etapa al Lliure, haurà servit de res.

Vicky Peña em recordava l’altre dia una altra dita, segons la qual Madrid té bons espectadors i un teatre dolent i Barcelona, un teatre bo i espectadors dolents. A la capital d’Espanya no hi ha cap Adetca que faciliti dades almenys un cop a l’any, però es diu que la xifra d’espectadors és d’uns 4 milions. En proporció demogràfica, a Barcelona hauríem de sobrepassar els 3 milions, que és cap a on anàvem, fins que vam començar a tenir por. A Madrid, un Londres en miniatura (allà venen uns 18 milions d’entrades), els turistes van al teatre, els espanyols que volen veure un musical grandiós i passar-s’ho bé. Barcelona, com Brussel·les, juga una lliga més local. Però això no vol dir inferior. Les companyies de la capital belga, d’Anvers o de Gant volten per tota Europa sense parar. Les nostres, malden per sobreviure.

José y sus hermanas és una de les companyies joves que mereix arribar al públic jove

Fa més d’una dècada, Ricard Salvat li retreia a Calixto Bieito, que aleshores vivia una època pletòrica a Barcelona, que no hagués canviat el públic, tant de centre-dreta. Mirant-m’ho des de la llunyania que em provoca recordar el petit despatx de Salvat a Sants, em continuo preguntant on són els espectadors? I potser tinc la resposta: a casa, fent birres, al Primavera Sound, però no al teatre. Aquí hem cuidat molt poc una cosa a la qual Salvat va dedicar-se tota la vida: a la pedagogia, a anar construint a poc a poc. En els últims anys, no hem fet res més que aixecar murs. Per exemple, quin és el pas següent d’un jove que s’entusiasma amb ‘La mujer más fea del mundo’ (Sala Atrium), l’èxit ‘indie’ del passat Nadal? O el que ha vist ‘Màtria’? És ‘La bona persona de Sezuan’? ‘La dansa de la venjança’? ‘Incògnit’? Cap d’aquestes. Segurament, ‘Arma de construcción masiva’, de José y sus hermanas, i, després, ‘Die 120 tage von Sodom’, de Milo Rau. Potser ‘La reina de la bellesa de Leenane’. Poca oferta més. A la inversa, de ‘La jaula de las locas’ en avall, el camí és més fàcil, però els vianants ja són teatrers.

Queda clar que els espectadors que ens falten són els joves. Des de les institucions han engegat iniciatives per fer-los-ho fàcil (Escena 25, Barcelona Districte Cultural, etc.), però no tot passa pel preu. I molt em temo que la cosa va de la por, de mantenir els espectadors de més de 40, de no moure’ns massa del centre. La prova més diàfana la trobem amb José y sus hermanas, que van fer molt soroll juvenil amb el seu debut, ‘Los bancos regalan sandwicheras y chorizos’, i que continuen allà on eren (al Tantarantana). En una altra ciutat, el segon muntatge hauria tingut una producció pública de qualitat, haurien arribat a més joves i el resultat hauria estat millor. Una llàstima.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )