Fotografia
L'art fotogràfic arriba al Balcó del Foyer del Liceu

L’ull de la música o el so de la càmera

La música és un art invisible. Estem davant d’un art efímer, que només es produeix quan es toca i que l’única imatge que ens transmet és la de l’intèrpret, sigui cantant o toqui un instrument. Bé, en el cas de l’òpera, la imatge correspon a la posada en escena que explica tot el que va succeint. Però la música, el llenguatge artístic pròpiament, no pot tenir una aparença, malgrat que sovint la poguem associar a paisatges, records, colors o formes. Per això, la imatge de la música sempre l’hem identificada amb l’aparença de qui la fa possible, amb el carisma del músic, que té el poder de fer-la possible amb les seves mans o amb la seva veu o amb la imatge del compositor irreverent o maleït (encarnada en la cara enfurrunyada del geni de Beethoven) que ha quedat perpetuat en un quadre o que capta tota l’atenció d’una càmera. La música també s’ha personalitzat en la representació dels instruments, com una natura morta que ens evoca sonoritats antigues o grans passions produïdes amb un violí o amb un teclat de clavicèmbal o de piano.


L’ull de la música
Balcó del Foyer
Liceu de Barcelona
Fins al 22 de març de 2019


Per contra, és cert que la música, a partir del segle XX, de l’era de la imatge, ha anat prenent més cos visualment, sigui a través dels videoclips dels grups de pop, que van irrompre amb clamor de masses a partir dels Beatles, o la del cantautor assegut amb una guitarra, o de l’estrella de rock davant d’un mar de persones en un camp de futbol. La imatge de la música ha anat agafant cares diverses en els últims quaranta o cinquanta anys, especialment promoguda per la indústria discogràfica i pels mitjans de comunicació. Formava part de la manera amb què podíem captar les arts escèniques, sempre fugisseres, sempre impossible de retenir en l’instant.

Una de les imatge de 'L’ull de la música', exposició al balcó del foyer del Gran Teatre del Liceu. Foto: Zabet
Una de les imatge de ‘L’ull de la música’, exposició al balcó del foyer del Gran Teatre del Liceu. Foto: Zabet

Tanmateix, des dels inicis del 2000, la fotografia en el camp de la música, i especialment de la música clàssica, ha trobat una nova manera d’expressar-se i de transmetre aquest univers sonor irrepresentable. I ho està fent, curiosament, des de la nostra terra, on en els últims deu anys ha proliferat un tipus d’artista que té formació musical, que és músic, i que alhora se sent captivat per la imatge i per la fotografia, com si en ells quedessin compensats els sentits de la visió i de l’oïda.

Parlem de vuit fotògrafs professionals que ja fa anys que realitzen la seva activitat i que han trobat un camp per córrer agraït i abundant amb el que oferir la seva visió del món musical a intèrprets i a organitzacions musicals de tota mena. En primer lloc, trobem Josep Molina, violinista a la primera joventut, que ha estat en certa manera el pioner en revolucionar aquesta imatge de la música, de la música dita clàssica, acústica, de concert, la que es troba a l’ADN d’Europa. Les imatges de Molina són inesperades, insòlites, tant aviat pot col·locar un violoncel·lista al trencar d’una onada, com pot pintar de molts colors un quartet de corda o que un dels millors pianistes alemanys del corrent de música antiga, Andreas Steier, vulgui ensenyar la seva esquena nua amb els martells del seu pianoforte com si fossin vèrtebres de la pròpia columna. Josep Molina és actualment un dels assessors en “branding” musical que recorren tot el món oferint les seves idees creatives a qui es vulgui destacar en aquesta amazònia artística en la que s’ha convertit la música i, en general, totes les arts.

Una de les imatge de 'L’ull de la música', exposició al balcó del foyer del Gran Teatre del Liceu. Foto: Zabet
Una de les imatge de ‘L’ull de la música’, exposició al balcó del foyer del Gran Teatre del Liceu. Foto: Zabet

Al costat d’ell, tenim l’exemple d’Igor Cortadellas, que durant molts anys tocava l’oboè en formacions orquestrals diverses i donava classes a un conservatori, i amb velocitat sideral va anar agafant terreny pels vídeos musicals que sabia fer, amb una càmera lleugera i que semblava que sabés ballar al ritme de la música i oferir molts punts de vista diferents de la mirada de l’intèrpret i del ritme sonor. Fa uns anys va fer el definitiu a l’estranger, on treballa per a institucions musicals molt diverses reflectint-los una imatge moderna, juganera, irreverent, de vegades, però sempre amb molta bellesa. Aquesta actualització de la imatge de la música, com una cosa vibrant, actual, no exempta de la modernitat que trobem de manera òbvia al cinema o al teatre, també té altres noms propis, com el de May Zircus, que ha esdevingut una mena d’ull escrutador de l’ànima de l’artista i del fet musical disparant amb una gran punteria la seva càmera per a transmetre’ns la seva imatge més artística, més màgica, i alhora plena d’humor. Juntament amb ell, hi ha Michal Novak, que des de la seva Txèquia d’origen i la seva Lleida d’adopció, escruta el llenguatge del retrat per a donar-nos mirades i gestos d’una força excepcionals. Així, la música queda clavada en les ninetes dels seus representants, com un sentiment perenne. En canvi, Ricardo Ríos, instal·lat a Sabadell, estableix un diàleg molt interessant, una mena de simbiosi entre el músic i el seu espai, sigui la sala de concerts o un espai tancat, on ell i el seu instrument estableixen aquesta connexió acústica imprescindible. I, com a contrast, tenim les fotos de Martí Artalejo, de Girona, l’autor de fotografies que són instants irrepetibles del directe: ulls clucs, braços alçats, mirades furibundes, alenades profundes que succeeixen durant aquest moment intangible en què podem sentir els sons i reconèixer-los com a sentiments propis.

Una de les imatge de 'L’ull de la música', exposició al balcó del foyer del Gran Teatre del Liceu. Foto: Igor Cortadellas
Una de les imatge de ‘L’ull de la música’, exposició al balcó del foyer del Gran Teatre del Liceu. Foto: Igor Cortadellas

En aquest camp de la fotografia musical, també tenim dues creadores: Zabet i Eva Guillamet. Cadascuna va recorrent un camp diferent en la seva representació de la música. Mentre Zabet, que fora de la càmera és la violinista Elisabeth Batallé, sap fer realitat els somnis més inversemblants que puguin tenir els músics i el seu públic, amb un domini de la tecnologia que converteix la imatge captada en un nou llenguatge romàntic. En canvi, Eva Guillament és la naturalitat de la llum del matí, la cara neta, desmaquillada, del músic relaxat a casa seva o en una pausa entre assaig i assaig. Òptiques molt diferents, fins i tot oposades, d’entendre el fet musical com un aspecte més de la nostra vida, sigui realitat o aparença.

Tot això ho podeu venir a descobrir i a comprovar a l’exposició “L’ull de la música” que es pot visitar al balcó del foyer del Gran Teatre del Liceu fins a finals de març. Si aneu al Liceu per alguna funció d’òpera o per algun concert, no deixeu de visitar-la. Si no, reserveu una entrada gratuïta a través de la web d’aquest teatre. Podreu veure la música a través del seu ull invisible i fer-vos una imatge nova de tot el que ens arriba a transmetre.

'Brams, de cara'. Foto: Igor Cortadellas
‘Brams, de cara’. Foto: Igor Cortadellas

Mònica Pagès

És periodista i s’ha especialitzat en temes culturals, especialment en l’àmbit de la música clàssica i de les arts plàstiques, col·laborant en diversos mitjans de comunicación, com l’emissora Catalunya Música (Catalunya Ràdio), Revista Musical Catalana, Opera Actual, Ritmo, Serra d’Or o L’Avenç, i en projectes culturals diversos com el centenari de l’Acadèmia Granados-Marshall (2001), el cicle 30 Minuts de Música de la Fundació Mas i Mas (2007-2008) o el Festival de Pasqua de Cervera (2010-2016). A més, és la responsable de coordinar els actes de la Fundació Catalunya Cultura.
Ha comissariat les exposicions “Conxita Badia. Vine tu i les cançons” (Biblioteca de Catalunya, 1998), “Centenari de l’Acadèmia Granados-Marshall” (Palau de la Música Catalana i Oficina de la Generalitat a Lleida, 2001), “Cuixart” (MACUF, A Coruña, 2003), “Baldomer Gili i Roig, l’objectiu del pinzell” (Museu Morera de Lleida, 2007), “Els Nin, l’arrel de l’art” (Palau Moja de Barcelona, 2008), “Alicia de Larrocha” (Palau de la Música Catalana, 2009). I ha col·laborat en l’exposició “Contrapunt: Enric Granados-Pau Casals” de la Fundació Pau Casals (Museu Vil·la Casals, 2005; Museu de la Música de Barcelona, 2008; El Vendrell 2016).
Ha publicat el següents llibres: Conxita Badia. 1897-1997. Centenari del seu naixament (Institut Català de la Dona, 1997, i Infiesta Editor-Col. Gent Nostra, Barcelona, 2000); Gaspar Cassadó, la veu del violoncel (edicions catalana i castellana, Editorial Amalgama, Berga, 2000); Acadèmia Granados-Marshall, cent d’anys d’escola pianística a Barcelona (Acadèmia Marshall, Barcelona 2001); la primera biografia sobre el pintor Modest Cuixart, Modest Cuixart, biografia inacabada (Edicions Parsifal, 2003). També ha traduït al català i al castellà la novel·la de John W. Milton, El rossinyol abatut. La vida apassionada d’Enric Granados (Pagès Editors, 2005, 2008). El 2016 també ha publicat la biografia Alicia de Larrocha, notas para un genio (Alba Editorial) i Granados, el so de la mirada (Pagès Editors, 2016).
Mònica Pagès

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca