Secció: Memòria de l'Art
El pintor és un dels millors exemples de la presència de valencians en la pintura catalana acadèmica

Vicente Rodes (1783-1858), retratista dels nostres neoclàssics

Maurici Serrahima escrivia, abans de la Guerra Civil, que “hi hagué un temps que tots els barcelonins de bon gust es feien retratar per en Rodes”, i aquest temps era especialment la primera meitat del segle XIX. Però Vicente Rodes no era barceloní, sinó d’Alacant, on havia nascut el 1783. Ell va ser un dels millors exemples –de fet el darrer– de la presència preeminent de valencians en la pintura catalana acadèmica, ja que després de la seva formació al Consolat de Mar d’Alacant i sobre tot a l’Acadèmia de Sant Carles de València, prengué contacte el 1820 amb Barcelona, on primer excel·lí com a retratista independent, però hi acabaria esdevenint el 1835 professor de pintura del natural, i director general interí (1839) i efectiu (1840) de l’Escola de Nobles Arts, càrrec que conservaria fins la seva mort, el 1858.

Rodes va ser prototipus del pintor acadèmic a casa nostra. De fet ja és ben sabut que bona part de l’art català de signe classicista en aquella època era de procedència valenciana, ja que l’Acadèmia –el nou sistema artístic de l’època borbònica, d’altra banda generalitzat a tot el món occidental- s’implantà a Catalunya partint de València, on l’Acadèmia de Sant Carles era força anterior al que seria la futura Acadèmia de Belles Arts de Barcelona.

Si bé la dedicació docent de Rodes va fer que bona part de la seva activitat artística es bolqués en l’ensenyament, i malgrat també que la seva obra pictòrica fos majoritàriament retratística, quan va caldre també demostrà la seva perícia en fer olis de composició amb figures. Tot i que de molt jove ell ja va fer el quadre d’història –o millor seria dir de crònica- València declara la guerra a Napoleó (1810, Museu de Belles Arts de València), segurament la principal obra seva d’aquesta mena sigui Sara presentant per dona Hagar al seu marit Abraham (1835, Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), que pintà com exercici per a obtenir –cosa que va fer amb profit- plaça de professor de l’Escola de Nobles Arts de Barcelona, el 1835. Però tant com autor d’olis, Rodes va ser un gran pastelista, un dels millors pastelistes catalans de tots els temps, i a l’exposició es mostra també, a més, un bon contingent dels seus dibuixos, uns molt acabats, de vocació academicista, i uns altres apunts ràpids, com si fossin preparatoris de moltes grans composicions religioses o mitològiques que no arribaria a pintar, absorbit com estava per l’ensenyament i els encàrrecs de retrats.

Malgrat el seu nivell i la seva qualitat Rodes no ha estat un artista excessivament reconegut entre nosaltres. Segurament el seu caràcter academicista –en una època en la que tanmateix els artistes cultes no podien estar encara gaire allunyats d’aquesta condició- ha eclipsat durant molt de temps els seus mèrits. Ara, però, el Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana, de la Generalitat, ha emprès una ambiciosa exposició de la seva obra, comissariada per Pilar Tèbar i Sergio Pascual Garnería, que s’inicià a Castelló de la Plana el novembre passat, i que s’ha traslladat a Valls aquest 22 de febrer. Posteriorment l’exposició passarà per Alacant, de juliol a octubre del 2019, i acabarà a València, on s’haurà de clausurar el 19 de gener del proper any 2020.

Vicent Rodes, Sara presentant Hagar l’egípcia al seu marit (1835), oli. Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi
Vicent Rodes, Sara presentant Hagar l’egípcia al seu marit (1835), oli. Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Veure junta tanta obra de Rodes ens permet adonar-nos del seu gran nivell com a pintor de retrats. Molts d’ells tenen una intensitat que no resulta tan llunyana dels que podien haver pintat David o Ingres. I a part del seu valor artístic, Rodes ens ofereix un valor afegit documental: la vera efígie de personatges rellevants de la societat del seu temps, com l’escultor Damià Campeny –el retrat més solemne d’aquest artista és absent de l’exposició per lamentable gasiveria de l’entitat que n’és propietària, l’Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona-, el navilier Pere Gil Babot, el polític Antoni de Barata, el militar Javier Castaños, l’advocat i col·leccionista Sebastià-Anton Pascual, l’industrial Ramon Bonaplata, el terrible comte d’Espanya…

Rodes va ser també un dels peoners de la daguerreotípia –la primera formulació de la fotografia-, i en morir, a casa seva hi havia tres càmeres per fer daguerreotips, circumstància força excepcional si tenim en compte que aleshores es tractava d’una tècnica molt recent. Si bé a l’exposició aquest aspecte només és tractat tangencialment, al catàleg hi ha un bon article sobre la qüestió escrit per Jep Martí Baget. Francesc Quilez i Victoria Durá, grans especialistes en el coneixement de l’art català d’aquella època, fan també dues altres aportacions destacades al catàleg.

El fet que una de les seus de l’exposició sigui Valls, a l’Alt Camp de Tarragona, no és capriciós. Rodes entroncà familiarment amb una de les famílies vallenques més representatives, els Moragas –a la que pertanyerien figures de la talla de Narcís Oller o Josep Yxart– , i allà anaren a parar les propietats de l’artista, inclosos els estudis i esbossos de diverses de les seves obres definitives i les obres de la seva producció que no s’havien alienat en vida.  De fet l’exposició a Valls s’ha enriquit força respecte a la inaugural que es celebrà a Castelló, i per això el Museu de Valls –seu de la mostra-, sota la direcció de Jordi París, ha editat un fascicle complementari (Els Moragas. La memòria d’en Rodes) de l’ampli catàleg general gestat pel Consorci de Museus valencià, fascicle en el que trobarem diverses obres, especialment retrats, de col·leccions vallenques.

Francesc Fontbona

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
Francesc Fontbona

Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )