Secció: Crítica
Arriba a Barcelona, per primera vegada, l’obra enigmàtica de l'admirat artista

Els silencis de Gabriel Cualladó

Tenim el luxe de veure per primera vegada a Barcelona l’obra enigmàtica i silenciosa de Gabriel Cualladó, qui va ser el primer premi Nacional de Fotografia (1994) i Medalla d’Or del Círculo de Bellas Artes de Madrid (1998), entre altres premis, una figura internacional respectada i admirada a la seva època, però que el temps va anar ocultant.


Cualladó essencial
La Pedrera, Barcelona
Fins al 30 de juny de 2019


Autodidacte i innovador, fou un dels primers en considerar la fotografia com a gènera artístic, esdevenint ell mateix col·leccionista. Formà part del mític grup d’Almeria AFAL (1956), dirigit per Carlos Pérez Siquier i José María Artero, que agrupava les principals veus renovadores de la fotografia: Ramon Masats, Ricard Terré, Oriol Maspons, Paco Gómez, Ontañón, Colom, Miserachs, Pomés, Schommer… AFAL, compromès en la renovació del llenguatge fotogràfic, tingué projecció internacional, i publicà una revista especialitzada en cine i fotografia entre 1956 i 1962 i un Anuario de la Fotografía Española el 1958. Més endavant, el 1959, Cualladó fou cofundador del grup La Palangana, el títol del qual remet a una fotografia d’Ontanón amb els retrats dels fotògrafs revelant-se en una palangana (Cantero, Paco Gómez, Masats, Ontañón, Cualladó i Camín), i posteriorment formà part de l’anomenada l’Escola de Madrid, juntament amb Cantero, Gómez, Vielba, Juan Dolcet i Gordillo.

Ell es considerava amateur i no professional però, com diu el comissari de la mostra Antonio Tabernero, en el sentit de gaudir de llibertat creativa, no subjecta a restriccions d’encàrrecs, perquè no vivia de la fotografia.

'París, 1962'. Foto: Familia Cualladó
‘París, 1962’. Foto: Familia Cualladó

Cualladó essencial recala a Barcelona després d’haver- se vist a Madrid i ressegueix l’obra del fotògraf valencià a partir de 140 fotos, que abasta diferents projectes, però sobretot de l’època més prolífica, dels anys 50 a 70, moltes de les quals són inèdites. El recorregut comença amb el seu magnífic autoretrat, dues natures mortes mai vistes dels seus inicis (1956); el gruix que conforma l’anomenada La capsa de sabates, perquè considerava que els negatius de les poques fotografies que feia cabien en una capsa de sabates; i els reportatges dits Assaigs, que engloben diferents projectes, com el París de 1962, El Rastro de Madrid (1980), els originals Punts de vista, una mirada fresca i inèdita als visitants d’art del museu Thyssen Bornemisza de Madrid (1993) o de la fira Arco a Recorridos ARCO. També inclou una selecció de les seves polaroids, on experimenta amb el color i la immediatesa del resultat, una tècnica diferent al servei de la mateixa mirada humil i intimista. Gran amic de Paco Gómez, un any abans de la seva mort li dedicà un emotiu homenatge amb una sèrie de fotografies titulat Per tu (1997), que recollí en un catàleg de tirada curta, avui dia molt preuat.

El concepte d’assaigs denota l’afany de Cualladó per aprofundir en la realitat: “Crec que aquesta expressió va una mica més enllà que la de simple reportatge; expressa una intenció d’aprofundir, de suggerir un nombre més gran de coses i de mostrar elements no perceptibles”, en els quals preval el moviment i l’experimentació. El reportatge de mirar qui mira art ofereix imatges exquisides, subtils, jocs de llum i poses improvisades, nens perduts en el buit i figures pictòriques…

Foto: Gabriel Cualladó
Foto: Gabriel Cualladó

Rupturista i atrevit, Gabriel Cualladó (Massanassa, València 1925 – Madrid 2003) és un mestre indiscutible per a les noves generacions de fotògrafs, que trenca amb la composició clàssica de la fotografia, jugant amb figures escapçades, fragments, que situa d’esquenes o a punt de sortir de la fotografia, i excel·leix en el retrat, on atrapa el sentiment dels personatges, aquell gest o mirada única que tradueix un estat. Es deleix sobretot pels nens, per capturar les mil cares de la infància, la gràcia i espontaneïtat infantil però també la tristesa i fragilitat. El negre omnipresent és una de les claus de la seva obra, on plana sempre un deix de tristesa i un magnetisme que les fa úniques, difícils d’oblidar, com les entranyables fotos de la seva filla, Nena de la rosa i Nena pentinant-se, perduda en els seus pensaments; La meva mare, al costat d’un balancí buit o Dona a l’estació d’Atocha… Són personatges que semblen emergir de la foscor, que els emmarca dramàticament. Gràcies a la seva bonhomia, enorme sensibilitat i complicitat amb els models, aconsegueix capturar l’ànima dels personatges, que situa en un ambient despullat, auster.

Foto: Gabriel Cualladó
Foto: Gabriel Cualladó

Gabriel Cualladó és un bon coneixedor de la modernitat del moment, col·lecciona llibres i  revistes que fa circular, i s’identifica amb l’humanisme d’Eugene Smith, pare de l’assaig fotogràfic. Tot i que se’l relaciona amb el neorealisme, Cualladó documenta la postguerra però hi percaça l’humanisme, el tràfec de la vida senzilla diària, i s’interessa per allò que passa desapercebut en el quotidià, els plecs del sentiment i la poesia de l’humil, que pot ser l’aleteig d’un colom, escenes íntimes dels seus familiars, el joc d’una mà o una mirada tendra, escenes de carrer, instants màgics trobats a l’atzar. De fet compra la seva primera càmera, una Capta, per fotografiar el seu fill, i després treballarà amb una Leica.

Les seves instantànies essencials i emotives són el seu autoretrat, ell era persona de poques paraules i imprescindibles, que “feia fotografies amb la càmera i amb el cor”. Com diu Carlos Cánovas al catàleg, el seu treball fotogràfic no és res més, al capdavall, que un diari íntim.

Montse Gispert-Saüch

Llicenciada en Filosofia i Història de l’Art. He treballat principalment en el camp de la cultura en diferents àmbits: en una galeria d’art contemporani; com a responsable de l’arxiu fotogràfic i biblioteca de l’editorial Lunwerg durant 10 anys; a la biblioteca de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals a Blanquerna, de la Universitat Ramon Llull, i com a freelance premsa d’art i cultura fa més de 20 anys, entre altres.
Montse Gispert-Saüch

Montse Gispert-Saüch: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb La Pedrera - Casa Milà