Secció: Crítica
El Complex de Vittoriano romà prorroga aquesta doble exposició

Pollock, l’escola de Nova York i Andy Warhol: esplendor a Roma

En la primera meitat del segle XX hi ha un epicentre artístic indiscutible, un pol d’atracció que ho absorbeix tot: París serà l’escenari d’una magna representació en la qual es posen les bases de l’art d’avantguarda de la centúria. Després de la Segona Guerra Mundial, en la segona meitat de la dècada del 1940, l’eix es trasllada de manera sorprenent a l’altra banda de l’Atlàntic amb l’Escola de Nova York, nucli de l’expressionisme abstracte.


Pollock i l’Escola de Nova York / Andy Warhol
Ala Brasini del Complex de Vittoriano
Via San Pietro, Roma.
Fins el 5 de maig de 2019


 

La mostra dedicada a aquest moviment i al seu membre segurament més emblemàtic contempla una fotografia icònica, obra de Nina Leen per a la revista Life, el 1950, que recull l’anomenat grup dels «irascibles», un col·lectiu artístic que havia signat una carta irada dirigida al director del Metropolitan Museum de Nova York. En la imatge (veure peu de fotografia), noms com els de James Brooks, Mark Rothko, Willem de Kooning, Hedda Sterne o el mateix Jackson Pollock.

Els "irascibles": a la filera de dalt, Willem de Kooning, Adolph Gottlieb, Ad Reinhardt i Hedda Sterne. En la filera central, Richard Pousette-Dart, William Baziotes, Jackson Pollock, Clyfford Still, Robert Motherwell, Bradley Walker Tomlin. Dalt, Theodoros Stamos, Jimmy Ernst, Barnett Nweman, James Brooks i Mark Rothko.
Els “irascibles”: a la filera de dalt, Willem de Kooning, Adolph Gottlieb, Ad Reinhardt i Hedda Sterne. En la filera central, Richard Pousette-Dart, William Baziotes, Jackson Pollock, Clyfford Still, Robert Motherwell, Bradley Walker Tomlin. Dalt, Theodoros Stamos, Jimmy Ernst, Barnett Nweman, James Brooks i Mark Rothko.

Quinze artistes, cinc dels quals havien nascut fora dels Estats Units i, la resta, en diversos punts del País, com ara el mateix Pollock, natural del llunyà estat de Wyoming. Gairebé tot el grup, tanmateix, consumiria la seua existència i moriria a Nova York. I seria en aquesta ciutat, sobretot durant la dècada del 1950, quan farien un colp d’autoritat amb la seua visió, més heterogènia que no sembla, de la còmoda etiqueta de l’expressionisme abstracte. Amb Pollock com a reclam, l’interès de l’exposició és, tot just, poder accedir també a un grapat d’obres mestres procedents dels fons del Whitney Museum de Nova York d’aquells altres artistes.

Obra sense títol d'Al Held.
Obra sense títol d’Al Held.

Obres esplèndides com Number 27, de James Brooks (1950), Door to the River, de Willem de Kooning (1960), Blue Territory, de Helen Frankenthaler (1955), Untitled d’Al Held (1957), The Magnificent de Richard Pousette-Dart (1950-1951), situat clarament en unes altres coordenades estètiques, a banda d’un espai nodrit per a un altre referent del moviment, Mark Rothko, de qui podem contemplar el seminal i esquemàtic oli sobre llenç Untitled (Blue, Yellow, Green on Red), del 1954, entre moltes més, justifiquen la visita, ajuden a bastir una panoràmica al voltant del grup d’artistes que convergiren en un mateix punt i amb semblants aspiracions estètiques.

Secció dedicada a Mark Rothko.
Secció dedicada a Mark Rothko.

Tal vegada la prematura mort el 1956 de Pollock i les seues dramàtiques circumstàncies –Bradley Walker Tomlin mor un any abans, però era bastant més gran- alimentaren el mite i el convertiren en una icona que el cinema s’encarregaria d’enfortir amb el film de l’any 2000 protagonitzat per un vigorós Ed Harris. No obstant això, la seua concepció artística, l’ús de la tècnica del dripping (goteig), amb la seua càrrega física, fins i tot visceral, també suposa un tret distintiu.

Number 27, de Pollock.
Number 27, de Pollock.

A més d’exposar algunes obres veritablement importants concebudes així, Number 17 o la imponent Number 27, amb una il·luminació que pretén focalitzar-les però resulta massa tètrica, un audiovisual que s’ha de contemplar amb el públic tombat il·lustra el procés. Hi ha fins i tot una mena de joc interactiu, no massa aconseguit tècnicament, en el qual el públic juga a llançar pintura emulant l’estil Pollock. Una eina pedagògica dirigida als estudiants que molts adults no es resisteixen a provar. El toc anecdòtic d’una mostra il·lustrativa i satisfactòria.

Una visitant observa l'obra de Richard Pousette-Dart.
Una visitant observa l’obra de Richard Pousette-Dart.

Andy Warhol tampoc no havia nascut a Nova York (procedia de la ciutat de Pittsburgh, a l’estat de Pennsilvània), però el seu influx explica per què aquella capitalitat novaiorquesa dels anys cinquanta i seixanta es perllonga almenys dues dècades més, les del regnat de l’artista que va fer del pop-art i la seua intersecció entre alta cultura i cultura popular un dels corrents estètics més reeixits de finals del segle.

Articular una mostra monogràfica sobre Warhol amb un relat trencador és complex, però aquesta exposició itinerant, muntada a propòsit del 90 aniversari del seu naixement, almenys té un indubtable valor antològic: 170 obres que recorren la connexió del mite amb el món del cinema (la mostra agafa com a imatge per al cartell el retrat d’Elizabeth Taylor), la publicitat (l’inevitable pot de la Campbell’s soup té el seu raconet), la música o la moda.

La sèrie dedicada a Mick Jagger.
La sèrie dedicada a Mick Jagger.

El teixit relacional de Warhol, en tots els fronts de la cultura, és inesgotable, però la mostra emfatitza la mitomania cinèfila (s’hi inclou també, entre més, la serigrafia dedicada a Marilyn Monroe, del 1967) i, potser encara amb més intensitat, la decisiva connexió musical: cobertes mitològiques com la de la banana del 1967 dissenyada per a The Velvet Underground and Nico i el Sticky fingers (1971) de The Rolling Stones -dels quals es poden escoltar alguns talls en una de les seccions interactives-, conviuen amb la sèrie que va fer sobre Mick Jagger. Història de la música i de l’art, enllaçades pel geni del màrqueting cultural que va ser Warhol.

Lenin, Edward Kenney i els mites del llunyà Oest.
Lenin, Edward Kenney i els mites del llunyà Oest.

La moda, així mateix, té un protagonisme important i evidentment apreciat a Itàlia: una serigrafia de Giorgio Armani (1981) és un dels ganxos per al públic romà, però també hi ha els retrats fotogràfics d’uns altres dissenyadors com Gianni Versace o Jean-Paul Gaultier. Hipoteques a banda, resulta més interessant la secció dedicada  als mites del llunyà Oest. O la ubicació, colze a colze, d’uns serigrafia dedicada a Lenin al costat d’un retrat d’Edward Kennedy, un dels membres del cèlebre clan familiar i polític, eix temàtic en el que no manquen serigrafies de la sèrie sobre Mao Zedong. Secció que ens portaria al debat sobre la banalització artística de la política o, si voleu, de la banalització política de l’art. Warhol, per al bo i per al dolent, representava i canalitzava totes aquelles coses.

Mao Zedong, objecte d'art-pop.
Mao Zedong, objecte d’art-pop.

Comptat i debatut, la mostra acaba amb una mena de fotomaton en el qual els visitants poden obtenir un retrat a l’estil warholià, com un record més per a turistes de la visita a Roma. Una manera simbòlicament banal i, ben mirat, adient, de cloure una mirada que abaste tots els perfils de l’artista. La seua petjada en la cultura i l’imaginari popular.

Articles relacionats amb Ala Brasini Complex de Vittoriano