Teatre
Un obra teatral respon a raons polítiques, així com la manca de política teatral ens fa més pobres

El teatre i la política

“No us deixeu espantar per la remor / dels vostres somnis, que la consciència / és cosa de covards, i concebuda / per tenir intimidats els homes forts”. A l’acte V, escena 3, de ‘Ricard III’, Shakespeare fa dir al seu despietat monarca el que han pensat fins fa poc la majoria de mascles que dominaven el món del teatre, els homes forts. Homes que ocupaven llocs pagats amb diners públics, molt ben remunerats, que sovint feien gala d’un poder superior al del polític de torn, el regidor de Cultura, el conseller de Cultura, fins i tot el ministre o el president. Homes que havien arribat a un càrrec sense que ningú no sabés per què, sovint cuinat en el quarto fosc del partit del poder. Prebendes, promeses, cercles afins, amics en comú. Perquè el director d’un teatre públic és un polític, per molt que també sigui artista.

Que un teatre públic dediqui la meitat de la programació a clàssics és política, que un teatre públic margini les dones és política, que un teatre públic com el Principal de Palma romangués tancat de 2001 a 2007 és política (tot el segon mandat de Jaume Matas, per cert), que els recursos destinats als teatres siguin tan baixos és política, que es desmantellés la xarxa de centres de producció catalans és política, que es faci un Brecht amagant la càrrega ideològica de l’autor alemany és política, que un teatre públic prioritzi l’exhibició a la producció és política, anul·lar o confirmar les funcions previstes de Jan Fabre després d’haver estat denunciat per assetjament és política, que al País Valencià es creï el festival Tercera Setmana és política, que es programin comèdies o drames és política… I podríem seguir així fins a l’eternitat perquè, si no ho han esbrinat ja, el teatre és l’art més contaminat per la política.

‘Rostoll cremat’, de Toni Gomila, estrenada al Teatre Principal de Palma l’octubre de 2018

En els últims anys, almenys a Catalunya, s’ha estès el convenciment que la millor manera de frenar el clientelisme és organitzar concursos públics quan queda vacant la plaça de director d’un teatre o d’un festival públic. Diuen que això ens fa ser més ‘europeus’. Una fal·làcia. Perquè a Europa, només hi ha concursos als llocs de tercera o de quarta. El director del Festival d’Avinyó no s’escull per concurs. O el del National Theatre de Londres. O el de la Volksbühne de Berlín. Són escenaris que costen una picossada a les arques públiques, controlades per polítics, i els polítics no deixen la decisió en mans d’un jurat ‘independent’. Busquen qui més els convé i el posen allà després de rebre diversos projectes a demanda. És a dir, truquen a diferents persones, els demanen què farien d’aquell espai i escullen un nom de prestigi, que mantingui, enlairi o doni una altra volta al projecte. Aquí, fem concursos i, després, els polítics no deixen que els directors triats puguin tirar endavant el pla amb el qual van ser escollits sota amenaces diverses. No té cap sentit, vaja.

La diferència principal entre Europa i nosaltres és que allà tenen molt clar què vol dir ser ‘públic’. Basta un exemple. Quan Àlex Rigola va dirigir el ‘2666’ de Roberto Bolaño a la Schaubühne de Berlín, em va comentar que la companyia se li havia plantat en un dels episodis de la cinquena part, la d’Archimboldi, per mor d’unes consideracions que es feien sobre el nazisme. Li van dir: això que ens fas dir no és veritat i no ho farem, som actors pagats pels contribuents i no podem faltar a la veritat. Rigola va haver de canviar el passatge en qüestió. Aquí, això, seria impossible. No vull dir que es diguin inexactituds històriques als nostres teatres, però sovint s’hi veuen coses estranyes. Un altre exemple. Quan Olivier Py, director del festival d’Avinyó, va amenaçar el 2014 de marxar de la ciutat si el Front Nacional guanyava l’alcaldia, tothom, no només els fatxes, se li va tirar a sobre: qui era ell, mer director transitori, per decidir això, per deixar Avinyó sense festival?, li van dir.

El ‘2666’ de Roberto Bolaño portat a escena per la companyia de la Schaubühne de Berlín i direcció d’Àlex Rigola

Del cas Flotats al cas Pasqual han passat més de vint anys i sembla que res no ha canviat a casa nostra, per acció o omissió. Al primer, li van comprar un projecte massa ambiciós pels temps que corrien sense haver-se llegit ni una línia del que proposava. Li van construir un mausoleu horrible i sense més explicacions, el van fotre al carrer. Al segon, li van permetre tots els capricis, ningú no va parar atenció al que feia o deixava de fer, una noia li va ficar el dit a l’ull, avesat a que tothom li rigués les gràcies, i ell mateix va decidir plegar. Dos homes forts. El que demostra tant l’un com l’altre cas és que als polítics els interessa ben poc respondre la pregunta “per què serveix un teatre públic”. A Londres, que l’afrobritànic Kwame Kwei-Armah sigui el director del Young Vic no és cap casualitat: la comunitat negra fa anys que empeny amb força i demana espais de poder cultural. Sense voler-ho comparar, és el mateix que passa aquí amb les dones. Però molt em temo que trigaran anys a gaudir d’un Young Vic, quan els polítics, si fessin política cultural, ja faria anys que haurien col·locat una dona al capdavant d’un Nacional, un Lliure o un Grec. No, s’ha de fer un concurs i fer veure que ha estat una mà innocent qui ha pres la decisió. L’any que ve hi haurà la ‘rifa’ del Nacional: si fóssim un país europeu, li donaríem la cadira a Carlota Subirós, a Carme Portaceli, a Magda Puyo o a Lali Álvarez, tot depenent de quina política volem per a aquell espai.

Que a Catalunya no hi hagi hagut cap pla teatral en l’última dècada també demostra moltes coses. Els programes electorals, quan parlen de cultura, estan plens de vaguetats, bones intencions i paraules boniques, del PP a la CUP. Res concret. Ara que s’acosten eleccions, mirin-los i si poden aguantar el riure, es mereixen un premi. El cert és que els últims consellers de Cultura han durat poc poc, i quan hi són, no saben què fer, més enllà de fumar puros a la llotja del Camp Nou, dir coses tan interessants com que necessitem un ‘star system’, escriure llibres que no llegeix ningú, inaugurar exposicions i fires, i fer conferències programàtiques que si Prat de la Riba aixequés el cap pensaria que som encara al 1917. El pitjor de la política cultural és quan no hi ha política, quan les coses es fan per fer-les. A França, Bèlgica o Alemanya, on fa dècades que van construir un sistema, s’ho poden permetre. Aquí, on hem aixecat pedres, però no cap sistema, no.

L’excusa dels diners serveix fins a cert punt. Això nostre, tant dels cercles culturals, de dir que amb quatre quartos no es pot fer res. Però també es podria pensar a l’inrevés: fer polítiques amb els quatre quartos que tens. Si això s’assumís, podrien canviar moltes coses. De lluny, Barcelona sembla com Madrid o París, amb grans infraestructures teatrals. De prop, la comparació no aguanta ni dos minuts. Els polítics han manufacturat grans columnes dòriques, vidrieres quilomètriques, grans parets de marbre. A dins, però, pesen figues. La Schaubühne berlinesa, per exemple, es troba dins un lleig edifici de formigó que abans era un cinema. Alguns grans espectacles del festival d’Avinyó es fan dins gimnasos d’institut. I què? A dins disposen de tecnologia punta, companyies molt ben pagades i grans ambicions artístiques. I no paren de fer política.

La trajectòria cultural d’aquest país provoca que, amb concursos o sense, tothom estigui sota sospita. Quan hi ha un director artístic al capdavant d’un teatre s’hauria d’entendre que és el millor per a aquell teatre, en aquests moments, per al moment històric, però també se l’hauria de poder fiscalitzar. El seu projecte, el sou, tot, hauria de ser visible. Hi ha d’haver una companyia que digui: no, això no es pot fer perquè no és veritat. Que hi hagi fundacions que controlin grans quantitats de diners públics és estrany. Perquè molt sovint es parla d”independència artística’ quan el que es vol dir és opacitat. Ni Ferran Mascarell, ni Santi Vila, ni Lluís Puig, ni Laura Borràs, han donat explicacions, per exemple, pels 250.000 euros anuals que guanyava Lluís Pasqual al Lliure durant una època en què el teatre va estar a punt d’abaixar la persiana (l’estiu de 2013). Tampoc ningú no explicarà per què els teatres públics defugen el conflicte, el dia a dia de la gent, els problemes, a canvi d’oferir mer entreteniment. O per què els joves eviten els teatres (hi ha alguna política per portar-los-hi més enllà dels descomptes?) O per què els teatres mostren tan poc l’origen divers de la societat. Quan no ho fan, estan fent política.

Andreu Gomila

Escriptor i periodista especialitzat en arts escèniques. Com a autor, ha publicat, entre d'altres, l'assaig literari 'Un món esbucat. Joan Alcover i Mallorca' (3i4, 2019), la novel·la 'Continents' (Empúries, 2016), l'assaig musical 'Putos himnes generacionals' (Empúries, 2015) i el poemari 'Carrer dels dies' (Proa, 2012).
Andreu Gomila

Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )