Música
Com és el procés creatiu d'una simfonia?

La Musa i el músic

Els humans tenim l’íntima certesa de la transcendència de la música, encara que s’ens manifesti d’una forma més o menys difusa. I de tots els seus gèneres, el simfònic ens sembla l’adient per produir les emocions més profundes; i l’adequat per provocar la neteja del nostre enteniment, estimació i sentiment, a fi d’equilibrar el nostre interior: és a dir, la producció de la catarsi. De tal manera que, quan acabem d’escoltar una gran simfonia, la vida i la mort pareixen, de cop i volta, cobrar sentit.

Les manifestacions físiques d’aquest efecte purificador van des d’un formigueig a la columna vertebral fins a l’expansió del plexe solar, passant per la pell de gallina, notar un nus a la gola i l’increment dels batecs cardíacs. Llur clímax és el plor.

Això, tot o en part, ha de tenir lloc en el marc temporal de la mateixa obra. Amb aquest fi, el compositor combina destrament els ritmes, melodies, contrapunts i harmonies musicals, amb la intensitat, el to, el timbre i la durada del so i ho plasma per escrit en una partitura. Perquè la raó última que fa que una simfonia sigui bona no és la seva qualitat tècnica, que es dóna per suposada, sinó la forta emoció que causa a l’oient. Sense aquesta commoció anímica la simfonia esdevé mediocre, i, si a més pateix de certes deficiències tècniques, directament és dolenta.

Aquestes culminacions psíquiques poden jalonar l’obra sencera o bé concentrar- se en un sol punt; tot depèn de la intenció o de l’habilitat de l’autor. I, per assolir la culminació, cal que la música faci una gradació sensitiva ascendent. Ara és el moment de preguntar-nos quant de temps és necessari perquè es produeixi el sobre dit impacte emotiu.

L’autor sàviament haurà anat col·locant al llarg dels minuts fites emocionals en ordre creixent fins el clímax principal, que pot situar al punt de l’obra que ell consideri oportú. Ara bé, els primers vint minuts de l’obra són cabdals, és on el compositor crea les expectatives i el to general de la simfonia, ultrapassats els quals ell es desprèn de si mateix, queda sense voluntat pròpia i es deixa endur pel que la Musa li dicta a cau d’orella.

Arribats aquí l’auditori ja se n’adona que la cosa va de debò, que s’està forjant la tragèdia i que el prodigi està tenint lloc devant dels seus propis ulls. I el que la Musa li va xiuxiuejant talment com un buf suau i perfumat, si no es manté amatent esdevé un hàlit raspós, bròfec i pestilent, que es com paga l’habitant del Parnàs a qui no acompleix la seva observança. És llavors que el poder de la música, energia que fa vibrar la matèria, no té efecte en el nostre esperit.

Però si l’artista segueix rigorosa i humilment el mandat, l’obra s’alça fascinant i embruixada i ens conta coses…, sí, coses de nosaltres mateixos i d’un univers que, en un temps perdut, tots havíem sabut i hem oblidat; i en el seu fimbrament sònic les aigües del nostre estany interior s’agiten i d’elles sorgeix un tòtem abissal que ens canta melodies inaudites que, en contrapunt amb la música que sona, ens revela harmonies que fan que el caos s’ordeni i desordeni amb un tempus inexorable vers un rumb de col·lisió despietat.

La composició d’una simfonia, al detall. Foto: Pixabay

Aquesta col·lisió té efecte entre el minut quaranta-cinc i el setanta, límit prudencial de temps perquè el músic conclogui la seva obra i no tensi la capacitat de concentració de l’oient. Després d’això tot s’esvaeix i torna d’on ha sortit. Però un bri d’aquella música ja ha penetrat la nostra essència, i, conscient o inconscientment, ja forma part de nosaltres.

I el músic dòcil amb la divinitat, ja en la soledat del seu estudi, es pregunta què ha passat, quines forces ha convocat. Ell sap a qui ha resat, quins ritus ha utilitzat i com ha alterat artificialment la seva consciència per dur a terme la seva obra; però continua sense explicar-se certes coses. La seva simfonia és la millor d’entre les seves, li han dit i ell ho sap.

Una nit de superlluna puja cap a la Muntanya Màgica, prop de casa, i s’asseu al banc de pedra a la vora d’una bassa. Encén una espelma vermella i espera l’arribada de la nit intempestiva. A poc a poc, molt a poc a poc, va apareixent el reflex de la deessa sobre les aigües immòbils. I finalment es mostra, esplèndida, la de la fúlgida faç, Selene, que, amb veu argentina, li diu aquestes paraules:

–Músic de gran ardit, que tantíssim has errat, després que del propi Prometeu vas prendre el foc; molts de dolors, el que ets tu, composant has patit en el teu ànim, fent per manifestar el teu geni; mes ni així la teva producció anterior salvares, tanmateix desitjant-ho, insensat! que Cronos va menjar-se.

I mirant-la, el músic modestament va respondre:

–Missenyora Selene, estic a les teves mans, què haig de fer?

I respongué llavors la deessa de fúlgida faç, Selene:

–No pensis, silencia la teva ment; després agenolla’t i prega amb senzillesa en veu alta i deixa’t emportar pel Déu que està allà dalt, per sobre de tots nosaltres.

I mirant-la, el músic modestament va respondre: -Missenyora Selene, només això?
I tota enfellonida, va dir-li Selene:

–Et sembla poc perquè estàs ple de vanitat i d’orgull! Què saps tu, mortal, de la veritat, que només en pots copsar el seu tènue reflex a través de la música? Què parles de vint minuts, de quaranta-cinc o de setanta; què en saps tu, de tot plegat? Obeeix la teva Musa i sacrifica-li el que et mani; ofereix-li la teva pròpia vida, si te la demana, i tingues-la sempre contenta; que ella, si vol, et farà que puguis cantar el Gran Misteri, baldament sigui a través d’un vel.

Acomiadant-se d’ella, el músic apagà la vela, i, sobre la imatge de la Lluna reflectida a l’aigua, va vessar la cera vermella.

Avatar

Joan Carles Sender: darrers articles (Veure-ho tot )