Pintura
És un dels grans pintors de l’art espanyol de finals del s.XX

«No hi ha avantguarda en l’art d’avui: hi ha modes, i duren molt poc, van i venen»

José Manuel Broto (Saragossa, 1949) és un dels pintors més importants i de més renom de l’art espanyol de la segona meitat del segle XX. Integrant de la generació que als 80 va representar a nivell europeu la modernitat artística de l’Espanya post-Franco –amb Miquel Barceló, Ferran Garcia Sevilla, José María Sicilia, Miguel Ángel Campano i companyia…–, ha fet nombroses exposicions i ha guanyat nombrosos premis. Fins al 23 d’abril, es podrà veure l’exposició titulada Geologies a la Galeria Maior de Palma. L’entrevista té lloc a la casa que el pintor té a Sant Llorenç des Cardassar, Mallorca, on viu i treballa des de fa més de deu anys.

Els teus pares eren aficionats a la pintura i tu has pintat des de sempre. En el teu cas, es pot dir que la relació amb la pintura ha estat una mena de fatalitat natural?

Es pot dir així. Els meus pares es van conèixer a l’Escola d’Arts i Oficis de Saragossa, però mai no tingueren cap ambició en relació a la pintura. A mi em va venir bé la seva afició perquè des de molt petit em vaig familiaritzar amb el dibuix, amb les aquarel·les, amb els materials de la pintura… Des de molt petit, jo feia aquarel·les, però en feia igual que altres nens toquen la flauta. Amb el temps, sí que la pintura es va  convertir en una cosa obsessiva, que m’inquietava. Molt aviat vaig adonar-me que allò era el que volia fer. No volia estudiar a l’Escola de Belles Arts, però, perquè sabia que era molt acadèmica i a mi el que m’interessava era l’art modern i contemporani. Per sort, un amic meu tenia una llibreria i allà vaig poder mirar llibres i revistes d’art contemporani. Una que m’agradava molt era Derrière le Miroir, la revista de la Galeria Maeght, on vaig descobrir Chillida, Tàpies…

Els teus pares no es degueren prendre malament que volguessis dedicar-te a l’art, o sí?

És que jo vaig estudiar Magisteri, tot i que no he exercit mai. Només quinze dies, en una substitució, i en vaig tenir prou. Els mestres són herois, i més en aquella època, amb les escoles unitàries, quan en una mateixa classe podies tenir un nen de dotze anys i un de quatre. Si vaig fer Magisteri, en tot cas, va ser per fer alguna cosa. Sabia que em volia dedicar a l’art.

De tot el que vas descobrir en aquelles revistes d’art modern i contemporani, què és el que més et va impactar?

M’impactava que es parlés d’art contemporani com d’una cosa natural. A Espanya, no hi havia res, aleshores. El centre de l’art, almenys a Europa, era París. Em sorprenien les escultures de Chillida, tan desafiadores. I els quadres de Tàpies, tan rars que no eren ni tan sols plans: m’inquietava que tinguessin textures. Vist des d’ara, quan moltes galeries no fan catàlegs de les seves exposicions i ni tan sols envien invitacions en paper –només les envien per mail–, que una galeria com la Maeght fes una revista tan bona com aquella pot resultar sorprenent. Hi ha galeries, avui, que consideren que fer un catàleg els surt massa car i com a molt el fan en pdf i el pengen a internet.

Als vint-i-un anys, més o menys, deixares Saragossa i t’instal·lares a Barcelona. Per què a Barcelona?

Havíem de decidir entre Madrid i Barcelona. Eren les dues ciutats que complien amb les nostres necessitats culturals. Vam triar Barcelona perquè ens semblava més europea, més cosmopolita. Anar-hi a viure va suposar un gran canvi.

Quin tipus d’art feies aleshores? Pintaves, és clar…

Feia unes pintures molt minimalistes, de blancs i de grisos, sempre abstractes.

A la Barcelona dels 70, predominava el conceptual, no és cert? O hi havia una mica de tot i tot estava més barrejat del que ara ens sembla?

Sí que predominava el conceptual, i tant. La pintura estava maltractada. Nosaltres vam crear el grup Trama en realitat per defensar-nos. Ara bé, jo no vaig dubtar mai que la pintura continuava sent vàlida. Els conceptuals eren molt dogmàtics. Nosaltres també vam acabar sent-ho per contrarestar el seu dogmatisme. A les reunions en què participàvem pintors i conceptuals, sempre hi havia discrepàncies. Recordo una reunió per preparar una exposició col·lectiva. Un conceptual, enfadadíssim, va dir: “També hi haurà quadres?”. Ho va preguntar com si fos la cosa més horrible del món. Tot això ja ha passat. Avui hi ha més eclecticisme, per sort. Un pot fer el que vulgui sense que li ho retreguin. No hi ha un corrent que predomini molt per sobre dels altres. I l’avantguarda ja no és tan dogmàtica.

Ja que tu mateix has usat la paraula: què vol dir ser avantguardista avui?  

No vol dir gran cosa. Com que hi ha un gran embolic, ningú sap què és. Més que una avantguarda, hi ha modes, i duren molt poc, van i venen. Res no s’imposa com l’estil dominant. L’estil dominant és el que dèiem: l’embolic estilístic.

Has viscut períodes en què ser explícitament avantguardista o trencador era quasi una obligació, sigui el que sigui el que això volgués dir, però em sembla que tu no has caigut mai en la temptació de l’avantguarda per l’avantguarda, almenys no es nota en la teva obra, que és coherent i no té trencaments abruptes.

Sí que crec que hi ha una coherència en la meva obra, però ha estat natural, no ho he hagut de forçar gens. He fet sempre el que m’ha semblat que havia de fer.

Parlàvem de dogmatisme i que no hi havia corrents dominants. Hi ha directors de museus importants que sí que tenen una visió negativa i menyspreadora de la pintura.

És cert. És una visió bastant estesa, a més. Això fa que la pintura estigui arraconada, i no tan sols a Espanya. Hi ha gent que creu que és una disciplina acabada, obsoleta. Molt bé. A mi em sembla que no ho és gens, d’obsoleta. També s’ha dit que la música clàssica, la novel·la i la poesia estaven acabades, però encara hi ha gent que compon bones simfonies i que escriu bons poemes i novel·les. El mateix passa amb la pintura. A més, en qualsevol moment pot produir-se un nou reconeixement de la pintura. Ja ha passat altres cops.

Dels teus coetanis, quins artistes t’han agradat, interessat o influït més?

M’agraden Gerhard Richter i Sigmar Polke, que podríem dir que eren els veterans de la nostra generació. Segueixen sent uns artistes molt valuosos, tan crematísticament com artísticament. Més pròpiament de la meva generació, Juan Uslé m’agrada, també. Uslé és molt caparrut. Has de ser caparrut per pintar. I per sobreviure en el món de l’art. Has de reiterar molt les coses. I també has de ser insistent perquè, si no, desapareixes.

Bastants pintors de la teva generació que pintaven i exposaven als inicis de la teva carrera després ho deixaren, no? Va haver-hi una espècie de massacre.

Això va ser segurament perquè es crearen unes expectatives massa optimistes que per a molts després no es compliren. És clar, tu com a artista has de ser molt tossut perquè la realitat és molt tossuda, també.

Quins eren els teus plans artístics, de jove? Com et veies quan et projectaves cap al futur?

Jo vaig arribar a Barcelona innocentment. A veure què passava. Hi havia una alegria en l’ambient cultural i artístic que van fer que em sentís bé. Vaig començat a tenir relació amb alguna galeria, amb la Maeght, per exemple. Va ser en part gràcies a Tàpies, que va ser molt generós amb nosaltres. Va ser ell qui va convèncer els de la Maeght perquè ens fessin una exposició a París. Els de la Maeght ens van venir a veure als nostres estudis a Barcelona, fins i tot. A en Tàpies li agradava estar amb nosaltres perquè també fèiem pintura, igual que ell. Pensa que, en aquell moment, ell estava un poc marginat: una part de la crítica el trobava passat de moda. Cirici Pellicer no tan sols no defensava la pintura sinó que la denigrava sempre que podia. En Tàpies no ho vivia amb amargura, però sí amb disgust perquè li semblava injust. En realitat, hi havia una lluita entre estètiques. I, si eres pintor, t’havies de defensar. Per això férem textos, manifestos, proclames… A diferència dels conceptuals, per exemple, els pintors no érem gaire eloqüents –una excepció van ser els pintors del support-surface–, però vam veure que si callàvem el que fèiem era cedir el nostre lloc als altres. Tot plegat va fer que hi haguessin grans exageracions. Amb el temps, tot va tornar a lloc.

Fent textos, manifestos i etcètera, el que vau fer va ser usar les armes dels rivals.

Sí. El que intentàvem amb aquells textos era explicar el nostre procés creatiu i deixar clar que la nostra ambició es desplegava a través d’una cosa que ens semblava molt natural, que era pintar quadres. Tot això en un context que considerava el que fèiem com una cosa periclitada. Cirici Pellicer va arribar a dir que pintar era una paleotècnica.

Parlem una mica més d’Antoni Tàpies. Què t’agradava de la seva pintura, com era ell personalment?

Amb nosaltres, amb els pintors de la meva generació, va ser sempre molt generós, atent i amable. I ens va ajudar, quan va poder. De la seva pintura, m’agradava la capacitat de variació i com havia assumit tot un món de coses personals sense arribar a ser reiteratiu, sempre amb una gran capacitat d’exploració i innovació. Aleshores també m’interessava que fos més simbòlic que colorista. Personalment, era molt amable i carinyós. I també llegia i estudiava molt.

Una mitja panoràmica de l'estudi de Broto. Foto: Jean Marie del Moral
Una mitja panoràmica de l’estudi de Broto. Foto: Jean Marie del Moral

A què atribueixes el ressorgiment de la pintura que es va produir als 80?

A l’esgotament de la resta de propostes. Va ser una reacció natural. Amb tantes fotos i fotocòpies i textos, el conceptual havia acabat sent molt avorrit. Davant de tot allò, la pintura dels 80, expressionista, viva, forta, va guanyar presència.

De quina manera et va afectar passar de ser un artista que practicava una disciplina que molts titllaven d’obsoleta a ser un artista que pintava i per tant feia el que de cop estava en voga?

La meva pintura i jo seguírem igual. Com a artista, allò no em va afectar gens. Sí que se’ns reconeixia més, és clar, i que fèiem més exposicions, i veníem més obres…

Formes part de la generació de pintors que representàreu la modernitat de la nova Espanya després de la mort de Franco. Com veus ara aquella generació formada por tu mateix, Miquel Barceló, Miguel Ángel Campano, José María Sicilia, Ferran Garcia Sevilla i companyia?

El punt en comú era que tots pintàvem. I que teníem totes les expectatives. Algunes no es van complir.

Ah no?!

Home, un sempre espera el millor i el més inassolible. Seguim vius, això sí, que ja és molt. En termes artístics, aquells anys va haver-hi també els alemanys i els italians, que eren més vitals, més expressius i més dramàtics. Nosaltres no estàvem adscrits al mateix grup, érem més serens, menys dramàtics.

Van ser uns anys en què, artísticament, es premiava l’excés i l’espectacle.

A mi no em sortia res d’això, mai vaig forçar l’expressió. Prefereixo la serenitat. Passats els anys, continuo pensant el mateix. En el món de l’art, si presentes una exposició i no va acompanyada d’un petit escàndol, sembla que ja no interessa o que no val. Això a mi no m’ha interessat mai.

De quina manera us relacionàveu, humanament i artísticament? Éreu amics, teníeu objectius compartits, competíeu, us influíeu, la relació era enriquidora…?

No ens influíem. Quan veies les obres dels altres, sí que sempre hi havia alguna cosa, que és el que sempre passa, i és positiu, perquè t’obliga a ser millor, a esforçar-te més. La competició existeix, però és normal i és bo. Et fa ser millor.

Vist des d’ara, el món de l’art dels 80 sembla un festival d’ambicions, fama, diners, exposicions importants…

No tant, no tant. Això de la fama i els diners no és cert. Vam tenir un poc de fama i vam guanyar alguns diners. No estàvem desbordats.

No vas sentir mai que el teu art estàs en perill per les qüestions de context?

No. Els perills sempre han estat interns i només artístics.

Vas viure vint anys a París, on vas dur una vida, pel que en sé, culturalment molt activa: visitaves exposicions, anaves a concerts… Com et va marcar, pictòricament, aquell entorn tan amarat de cultura?

París no em va influir gaire. Entre altres raons, perquè l’art contemporani francès ha tingut i té molts recels davant la pintura. Treballava en un medi bastant indiferent al que jo feia. Encara que és cert que els francesos són indiferents a tot: estan tan convençuts que ho han inventat tot, que són els millors, que ningú els supera… A més, els francesos només tenen dos artistes espanyols que els interessen: Almodóvar i Barceló. I, abans, Camarón de la Isla. De la resta, res. En termes culturals, sí que em va afectar, és clar. Els anys que vaig viure allà tenia una gran curiositat per saber què s’estava fent. Per mi, mirar pintura és bàsic per fer pintura. M’estimula, em descobreix coses noves… A més, sempre he pensat que és important veure el que estan fent els col·legues.

Viure dues dècades a París i treballar amb una galeria d’allà et va servir per ser més conegut en el circuit artístic europeu?

Sí. La recepció del meu art va canviar a millor. Des de França, no tan sols vaig tenir més contactes a França mateix sinó que fins i tot va fer que des d’Espanya em veiessin amb més interès perquè treballava amb galeristes de París.

Algun museu o institució s’ha plantejat mai de fer una gran exposició col·lectiva dels pintors d’aquella generació?

No. I estaria bé que es fes.

Com a artista, quines relacions has tingut amb el mercat?

Em pertorben les quantitats que sonen per aquí i per allà, però no m’ha afectat ni en positiu ni en negatiu. He tingut la sort de treballar sempre amb galeristes que no eren cobdiciosos. Soledad Lorenzo mai em va fer ni la més mínima insinuació respecte de com havia de fer o no els meus quadres: ni si havien de ser més grans o més petits, o si havia d’haver-hi més d’un color o d’un altre… I els galeristes de París, tampoc. I això que és una pràctica bastant habitual. El mercat no m’afecta, com ja he dit, però he de reconèixer que si no vengués alguna cosa no estaria bé, perquè bé que s’ha de viure. Jo he anat sobrevivint, que ja és alguna cosa.

Sempre has venut a través de galeries? Quins clients tens? Són majoritàriament espanyols o també en tens d’estrangers?

Venc a través de galeries, sempre ho he fet així. Molts dels meus clients són espanyols, però a través de Mallorca també en tinc d’anglesos i d’alemanys.

El teu art ha estat sempre abstracte, tot i que hi ha hagut èpoques en què els teus quadres presentaven formes que semblaven més o menys identificables o concretes. Com abordes la creació d’un quadre?

Jo sempre he fet abstracció. La gent veu coses en els quadres perquè estem programats per identificar el que veiem, però jo sempre soc deliberadament abstracte. Pinto coses que estan al marge d’aquest món. Per treballar, uso bastant l’ordinador, dibuixo molt amb l’Ipad ara. Es tracta de posar-te a treballar i, mentre treballes, vas rectificant i rectificant. Pintar és rectificar. Els colors són molt importants per mi. Per mi el color té una funció estructural en el quadre: no és un afegit decoratiu. Pinto amb colors i formes. I la meva intenció és crear imatges eloqüents. Últimament vull fer quadres brillants creant harmonies difícils entre colors que normalment no es duen bé entre ells. Es pot fer un símil amb la figura retòrica de l’oxímoron: jo faig pintura a partir d’oxímorons de colors. Durant el procés, tot és susceptible de variar. Davall de cada un dels meus quadres, hi ha tres o quatre imatges. És un treball molt obsessiu. Però de vegades surten coses bones. I mai no saps quan és que el quadre està acabat. O ho saps si t’ho diu el quadre mateix. Miró tenia quadres que, després d’un temps treballant-hi, ell sentia que estaven inacabats, i els deixava dins el taller, fins que un dia tornava a mirar-los i deia: ara sí que està acabat. I això que ell no hi havia fet feina! Una altra cosa que m’interessa és la simplicitat.

Què vols dir amb simplicitat?

M’interessa que els quadres tinguin una aparença natural. Que no siguin complicats. La complicació no m’agrada i no la persegueixo. És com en matemàtiques: una bona fórmula és la més simple. Pintar és despullar.

A grans trets, la teva pintura ha sofert una evolució: abans era més gestual i de colors més greus o introspectius, mentre que ara el protagonisme dels teus quadres el tenen uns colors molt vius i encesos. A què ho atribueixes?

Es pot dir que he passat de la fosca a la llum. Segurament té a veure una mica amb la llum de Mallorca, que m’influeix. Ara també estic més serè i tranquil. Totes les meves obres són expressions d’alguna cosa íntima i meva, però no faig obres d’art autobiogràfiques, i tampoc crec que l’obra d’art sigui un jeroglífic que l’espectador hagi de desxifrar. Quan mira un quadre, l’espectador ha de rebre un cert impacte i ha de tenir una certa sorpresa.

De quina manera influeix o condiciona la teva pintura el fet de viure en un món tan sobresaturat d’imatges?

Afecta perquè has de competir amb coses que et porten molt avantatge. L’altre dia algú deia que avui sembla que ja ningú pot contemplar un quadre simplement contemplant-lo. Que necessites un paper o una audioguia que t’expliqui què hi ha o què hi has de veure. Contemplar un quadre, només mirar, avui ja no es pot fer. Si a això hi afegeixes que la gent ja no es pren el temps per mirar les coses en profunditat, doncs em sembla terrible. Jo penso que la contemplació d’un quadre hauria de ser molt més natural: tu vas cap al quadre i el quadre ve cap a tu, i aleshores teniu una conversa reposada. Però és clar, la gent s’avorreix, si contemplar un quadre només ha de ser això.

Com és el teu dia a dia a Mallorca?

Molt normal i rutinari. M’aixeco, esmorzo i vinc de seguida a l’estudi. A l’hora de dinar, dino i, en haver acabat, torno cap aquí. Puc passar vuit hores cada dia a l’estudi. Hi ha vegades que no faig res artísticament, però vinc i miro, i amb això ja n’hi ha prou. I sempre ho faig en solitud. La solitud és fonamental per mi a l’hora de fer feina.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca