Sense categoria
Parlem amb José Miguel G. Cortés, director de l'equipament

«En l’IVAM tenim ara suport polític i projecte»

Aquest 2019 està resultant un exercici gens ordinari per a l’IVAM, una institució que fa trenta anys l’administració socialista, amb Ciprià Ciscar al capdavant de la Conselleria de Cultura, va posar en marxa amb voluntat de ser un referent. Ho va ser, durant anys. Un prestigi malbaratat durant l’última etapa de govern del PP, amb Consuelo Ciscar, germana de l’antic conseller socialista, com a directora. L’arribada de José Miguel García Cortés, encara amb el PP, va suposar un canvi de cicle que ha comptat amb el vistiplau de l’Administració progressista del Botànic.

—Diria que durant el que portem del seu mandat la institució ha assolit la normalitat? 

—No soc el més adient per parlar de mi, però és força evident que l’IVAM està normalitzat completament. Els problemes que tenim són generalitzables a tots els museus d’Espanya i et diria que del món sencer. 

—Molts dels seus objectius programàtics s’han complit, com la valorització de la col·lecció de l’IVAM, la introducció del còmic o donar una pàtina mediterrània a la programació.

—Hi ha un problema molt evident als museus, no sols a l’IVAM, que és la manca d’identitat. Fer coses per fer-ne no té massa sentit per a mi. Cal que hi haja un projecte al darrere, unes raons. Que poden ser discutibles? Han de ser discutibles. Però no es tracta de fer un museu més, n’hi ha molts al món, sinó de què podem aportar des d’una ciutat mediterrània i mitjana com València. No es tracta de fer exposicions sense saber per què, sinó saber per què fas el que fas. Tindre un contingut, un programa, una identitat. Això és important per a les institucions culturals i per als pobles: saber qui ets, quines són les teues arrels.

—També es pretenia entrar en qüestions com la situació de les dones, les migracions… L’art ha après a entrar en aquests debats connectant amb la societat, sense resultar elitista? 

—En aquestes coses, la contextualització és fonamental. Vivim en un país amb dades de lectura, d’assistència al teatre, etcètera, que no són massa optimistes. L’art no se n’escapa: de vegades és críptic, elitista, endogàmic. Parla per a la gent del món de l’art. I quan vol parlar d’aspectes quotidians, socials o polítics, resulta molt evident. No pot ser ni una cosa ni l’altra. Hem d’apostar per gent que estiga aportant elements discursius aclaridors però que no siguen evidents, que no conten el que diu un diari o un informatiu. També és veritat que estem creant un públic molt adotzenat, que no fa gens d’esforç. Si es fa un esforç per aprendre anglès o matemàtiques, s’ha de fer un esforç per entendre una novel·la, una escultura, una pel·lícula. No podem donar-ho tot mastegat. Hem de fer veure que l’espectador ha de posar de la seua part. No es tracta sols de mirar, sinó de veure.

—Amb vostè han sovintejat les exposicions col·lectives, per valoritzar la col·lecció. En el futur caldria potenciar les exposicions individuals a l’estil de la de Joan Miró, que va funcionar molt bé? O la que es farà ara de Fernand Léger…

—Tant la de Miró com la de Léger són exposicions importants, no perquè atraguen molta gent, sinó perquè són artistes fonamentals. I després de trenta anys no s’havia fet una exposició a l’IVAM de Miró o de Léger. Era un buit que calia omplir. A més, Léger és molt important per a artistes que podríem englobar dintre del pop-art, com ara l’Equip Crònica. I inclús per al còmic. Vessants molt importants de l’art que s’ha fet a la Comunitat Valenciana. Cal fer de tot, exposicions individuals, d’artistes importants i d’altres que no ho són tant, però a mi m’agraden molt les exposicions temàtiques. Per què? Perquè es dirigeixen a un conjunt de públic que no està acostumat a vindre al museu. Tu fas una exposició com “Habitar el Mediterrani” i, si ho fas bé, t’estàs dirigint a gent a qui interessa l’arquitectura, l’art, la situació sociopolítica dels països banyats per aquest mar. Si fas Léger, t’adreces a un públic interessat per l’art, però les exposicions temàtiques amplien l’espectre, es dirigeixen a gent que no ha entrat mai a un museu.

José Miguel G. Cortés / Miguel Lorenzo
José Miguel G. Cortés / Miguel Lorenzo

—Algú podria pensar que, en realitat, es tracta d’una opció pressupostària, que és més assequible continuar explotant els fons de l’IVAM amb mostres comissariades pel personal del museu. La motivació és econòmica?

—No. De primer, perquè estava parlant d’exposicions que no tenen a veure amb la col·lecció, com la del Mediterrani. O per exemple, “En rebel·lia”, una exposició sobre la perspectiva de les dones al món àrab. El que dius de la col·lecció podria ser si no aportàrem res, però “Temps convulsos” és una exposició que està aportant moltíssim. I amb “L’eclosió de l’abstracció”, entre altres coses, vam traure obra que no s’havia vist mai. La gran instal·lació de James Turrell amb la qual es tancava l’exposició s’havia vist una vegada. I la instal·lació de José María Sicilia, que em sembla fantàstica, no s’havia exposat mai. Quan feia vint anys que la tenia el museu! Encara avui, aquesta direcció els està traient punta, per dir-ho així, als fons de l’IVAM…

—Hi ha marge, encara, per continuar-ho fent?

—Home, cada vegada menys. El que estem fent és posar en relectura les obres, barrejant obra d’artistes consagrats amb obra adquirida recentment. Tots els museus del món, tots, dediquen una part important a mostrar la seua col·lecció. Un dels pocs que no ho feia era l’IVAM. 

—Quan el vaig entrevistar per primera vegada, l’any 2014, vostè em ressaltava la importància de les adquisicions. L’any 2018 s’hi han dedicat  al voltant de 700.00 euros. Em dirà que no és suficient, però s’està en la línia correcta?

—Les coses cal dir-les: la càrrega pressupostària que la Generalitat Valenciana, i en concret la Conselleria de Cultura, ha dedicat a l’IVAM és realment emblemàtica. Molt positiva. No tinc cap problema a dir-ho ben alt. No sols respecte a exercicis anteriors, sinó també en relació amb l’Estat espanyol. L’increment que ha tingut l’IVAM no es pot comparar quasi a cap museu…

—Estem parlant d’un augment per a enguany del 19% respecte de 2018.

—Bé, quan vaig entrar el 2014, teníem 5,5 milions. Enguany tenim 9,5 milions. En arribar al càrrec, teníem per a compres 80.000 euros. Enguany, com tu bé dius, hem comprat per valor de 700.000 euros. L’augment és molt significatiu i no puc més que agrair-ho. Tu dius: calen més exposicions de Miró o Léger. Però fer Léger costa moltíssims diners. Tot depèn de quin museu volem construir. Volem construir, dit sense ànim pejoratiu, un museu de tercera línia? Perfecte. Volem construir un museu important? Això és una altra cosa.

—Vostè em definia en aquella entrevista l’IVAM com un museu mitjà, que no podia competir amb grans museus europeus.

—No podem competir amb el Pompidou, la Tate Modern o el Reina Sofía. I mai no podrem competir-hi. Però pots estar en un segon nivell. O en un quart. Això dependrà que faces les coses bé, que tingues un bon programa i diners per contar-lo. A l’IVAM tenim ara suport polític i un projecte cultural. No somiava que el 2018 poguérem fer una exposició de Joan Miró o el 2019 fer Fernand Léger i Jean Dubuffet, sincerament t’ho dic. Cada any hem anat pujant graons. Què passarà el 2020? Doncs que haurà passat el trenta aniversari i les eleccions i veurem qui és el conseller o la consellera de Cultura i si continua fent costat o no a l’IVAM, però aquesta és la línia: mostrar l’obra de grans artistes, preocupar-nos del que s’està fent ací i crear un discurs.

—La no aprovació dels pressupostos estatals és un problema per a l’IVAM? Perquè el 2018 es va donar un lleuger augment pressupostari fins a arribar als 261.000 euros i la intenció el 2019 era continuar escalant.

—No veig per què hauria de desconfiar del ministre de Cultura, perquè el conec, som amics des de fa anys i sé que és una persona interessada en el món de l’art. Crec que si s’hagueren aprovat els pressupostos i haguera existit més estabilitat política, s’hauria augmentat d’una manera important el pressupost de l’IVAM. El Ministeri de Cultura ha d’estar present com a mínim doblant i arribant a una dotació de 500.000 euros. No ens conformaríem amb això, però ja seria una aportació significativa.

José Miguel G. Cortés / Miguel Lorenzo
José Miguel G. Cortés / Miguel Lorenzo

—Homologaria aquesta quantitat l’IVAM a unes altres institucions?

—L’IVAM hauria de tindre, com a mínim, el mateix finançament que té el MACBA. M’estime molt el MACBA i el seu equip, però nosaltres tenim una col·lecció igual o millor, fem unes exposicions iguals o millors… Per què hem de ser menys que Barcelona?

—Dona ja per tancada la polèmica de la hipotètica absorció per part de l’IVAM del MuVIM, un museu dependent de la Diputació de València?

—No entenc que aquesta polèmica haja començat, almenys per part de l’IVAM. El que plantegem no és una ampliació, sinó ser el que vam ser. Parlaria de restitució: l’IVAM es va inaugurar amb dos seus, Julio González i Centre del Carme. En un mal moment, es va tancar el Carme. Ara el que volem és que, almenys, es restituïsca això. Crec que ampliació ha estat una paraula mal emprada. Mal emprada per mi, a més a més. Tindre dues potes va ser una decisió intel·ligent en el seu moment. Ara, l’IVAM està coix, necessita una altra seu…

—Una altra seu a València.

—Evidentment. Després, ja parlarem d’ampliació. Ara bé, quin hauria de ser aquest lloc? No em toca a mi dir-ho, sinó a qui siga conseller o consellera de Cultura.

—M’està dient que el MuVIM es va donar per al·ludit sense motius?

—Ah, no ho sé. No puc parlar en nom de ningú, parle per l’IVAM. Però crec que hauria estat una gran idea tenir-ho per aquestes dates.

—Com a part de la celebració?

—Com a part de la celebració. Per què? Fa trenta anys un determinat partit va optar per un projecte. No caiguem en mitificacions perquè va ser dur, hi havia molta gent que no hi estava a favor, fins i tot dins dels mateixos partits de l’esquerra. Però Ciprià Ciscar va ser un polític decidit, va apostar i se la va jugar. I va apostar per professionals de gran vàlua com Tomàs Llorens, qui va fer un projecte artístic, no va obrir un espai buit. Amb dos seus. Trenta anys després, tenim la mateixa oportunitat: polítics que donen suport a la cultura, que donen suport a l’IVAM. En tot cas, si m’ho permets, ha mancat una mica d’atreviment per fer l’IVAM gran, i no parle de metres quadrats. Simbòlicament, hauria estat un gran moment. També he de dir que el trenta aniversari acaba el 30 de desembre. I som al mes d’abril. Encara falten mesos.

—Sí que hi ha hagut, però, una extensió de l’IVAM a Alcoi. Quina valoració en fa? 

—La qüestió d’Alcoi és positiva des del moment que l’IVAM és un element més de vertebració cultural d’aquest país. A més, l’Ajuntament d’Alcoi ha apostat de manera molt decidida pel centre…

—Però li agrada el resultat físic? No troba que l’extensió, en la primera planta de l’antic edifici del Monte de Piedad, està una mica encaixonada?

—[Fa una pausa llarga.] Bé, la proposta no era aquesta, sinó que el centre estiguera íntegrament dedicat a l’IVAM, però la CAM… Crec que no està malament que estiga allí, nosaltres fem les exposicions i després hi ha una activitat continuada que és molt important. Allò rellevant és que fem mostres molt arrelades al terreny. Ara tenim exposada part de la col·lecció, però la següent exposició que farem, de cara a l’estiu, està molt vinculada a la història industrial d’Alcoi, veurem com artistes espanyols i internacionals han treballat amb la matèria tèxtil. Estem fent un treball molt important amb la Universitat i amb els artistes i associacions de la zona. Això dona un resultat molt efectiu. 

José Miguel G. Cortés / Miguel Lorenzo
José Miguel G. Cortés / Miguel Lorenzo

—Es repetirà el model a Castelló?

—Pel que fa a Castelló, no ho negaré, hi ha hagut converses, s’han valorat possibilitats, però això no em correspon decidir-ho a mi, sinó al Govern de la Generalitat. Si em preguntes personalment, és com tot: si es fa bé, en un lloc en condicions, amb treballadors, amb pressupost, no estaria gens malament. Val més esperar i fer-ho bé. Per què Alacant sí i Castelló no? 

—En aquests més de quatre anys ha canviat completament l’organigrama directiu. L’IVAM és una institució molt exigent, és molt difícil treballar amb José Miguel Cortés o hi ha una barreja de totes dues coses?

—Si vols, comparem amb unes altres institucions que han tingut canvis molt més grans encara. El problema és que treballar en una institució pública és molt dur. Una cosa són els pressupostos i una altra el dia a dia. Jo m’hi vaig pensar molt, abans de presentar-me, perquè els treballs administratius s’han quintuplicat respecte a fa uns anys. Ara, per comprar un llapis has de fer catorze papers i els han de signar sis persones diferents. Això és un treball immens. I la taxa de reposició de jubilacions és quasi nul·la. En aquest moment, en l’IVAM manca un trenta per cent de personal entre jubilacions i baixes. Això implica que hi ha un setanta per cent del personal que ha de fer el treball del cent per cent. És molt dur. Si, a més a més, cada vegada les exposicions són més importants i el procés administratiu més meticulós, això ho dificulta molt. Treballar en l’administració pública crema molt. És un elefant malalt, coix, que en comptes d’ajudar-te et posa entrebancs en la teua marxa.

—La manca de personal és el principal problema que té ara mateix l’IVAM?

—M’atreviria a dir que sí. Hi ha una bona relació amb els corresponsals polítics i el pressupost no és el que toca, però no està gens malament. En canvi, però, la manca de personal és fonamental. Li estem demanant un esforç suplementari a la gent, amb l’afegit, a més, de la celebració del trenta aniversari. 

—Parlem una mica de l’herència rebuda. Tothom va interpretar la incorporació de Joan Llinares, que ja no està a l’IVAM, en clau d’alçar les catifes. Hi ha pols encara sota alguna catifa?

—Home, no en tinc ni idea. Soc més un director artístic que econòmic, encara que siga gerent de l’IVAM. Joan va fer un treball molt important, que després s’ha continuat. Hem passat auditories tots els anys i no hem tingut ni una sola línia de toc d’atenció. L’IVAM no ha fet ni una sola parcel·lació de contractes en el temps que estic ací. Es parla molt de l’IVAM, però si vols parlem de Ciegsa, de l’Ajuntament de València… Hi ha deu mil històries que quant a diners i dimensió són molt més importants. Això no elimina la responsabilitat ni el fet que a l’IVAM es van fer coses malament. I la jutgessa dirà fins on arriben. Per cert: com més aviat millor, perquè portem cinc anys amb aquest tema i encara no tenim ni data de celebració del judici. 

—Hi ha un altra qüestió judicialitzada, les obres suposadament falses adquirides per l’IVAM a través de José Luis Rueda. 

—Això està en mans del jutjat, no en tinc ni dea. 

—Però hi ha obres que han arribat als fons de l’IVAM que encara estan sota sospita.

—Això passa en tots els museus: obres que es pensa que són d’un autor i al cap dels anys es veu que no és veritat. Són coses molt més normals del que pensem, perquè, quan un artista mor o és conegut, apareixen de vegades històries obscures. En el tema de Rueda el que hem vist és que hi ha una sospita, està en mans de la jutgessa, s’està investigant i l’IVAM no hi té res més a dir.

—Quant de temps més s’imagina José Miguel García Cortés al capdavant de l’IVAM?

—Bé, el temps que consideren els nostres responsables polítics. Tinc un contracte fins al setembre de 2020 que mantindré. I després, veurem.

—La pregunta és si tornarà a optar al càrrec.

—Vivim temps convulsos, mai millor dit, tres mesos són un eternitat, canvien les coses brutalment. Imagina’t pensar en un any i mig. A veure: si el futur Govern confia en l’IVAM i pensa que el projecte que hem portat endavant aquests anys és vàlid i interessant, estaria molt bé. Si, a més d’això, se li donen a l’IVAM les eines per poder fer-ho… Però sobretot, tot passaria per tindre personal adient, per la restitució i per un pressupost digne.