General
L'artista integra la seua obra en el patrimoni de Xàtiva amb una exposició en quatre espais

Art i ciutat: la fusió d’Artur Heras

“Sura com el desig i el destí en la memòria”. Aquesta suggeridora frase que bateja la mostra “Artur Heras: 55 anys de pintura”, amb un punt enigmàtic, destil·la passat i present. O com destaca el comissari de l’exposició, Antoni Martínez, “la passió per la vida” consubstancial a l’artista. La iniciativa, en tot cas, té poc d’homenatge rutinari al creador local: hi ha, a tall de mossegada antològica a una producció molt prolífica, obres de tots els períodes. Però també producció nova, inèdita, realitzada expressament per ser mostrada a Xàtiva. Molta tela al teler que gestionarem de la mà del mateix artista, amb un recorregut pels quatre espais que acullen la seua obra. 

La proposta de fer una exposició va partir de l’Ajuntament, però va ser Heras qui va proposar aquella distribució en escenaris diferents. El pintor xativí, resident a Godella des de fa molts anys, ens cita al Museu de Belles Arts Casa de l’Ensenyança, primer dels espais de la mostra. Vesteix informal, amb texans, una jaqueta dessuadora i sabates còmodes amb calcetins de color lila. Tot i que ja fa temps que transita per la setena dècada d’existència, conserva l’aire de madur jovenívol de les genètiques privilegiades. A l’espai expositiu, batejat com “Origen” hi ha obres primerenques de la dècada de 1960, com l’oli Nit i carros (1963) o Cases blanques (1962), mostra dels temptejos estètics d’un talent en formació que comença a guanyar els seus primers concursos.

Una de les sales d'"Origen". Fotografia: Miguel Lorenzo
Una de les sales d'”Origen”. Fotografia: Miguel Lorenzo

En molts casos, “iconografies i personatges de Xàtiva”, amb jocs i treballs amb la matèria i les textures (“una manera de treballar que he mantingut”, aclareix) i la influència dels corrents informalistes o del pop-art. Fins i tot hi ha aquarel·les amb paisatges de la ciutat, el Calvari i la Creueta, encara més antigues, del 1962 “més o menys, ja que no ho recorde molt bé”. “Sí que sé que plovia, pels núvols del quadre”, rememora. I confessa que el que es podria considerar la primera obra, recollida en el catàleg, va ser una aquarel·la del paisatge de Sant Josep, de 1956, feta quan encara era un xiquet. Un passeig per la memòria que inclou també veïns o coneguts que passaren a l’obra, com ara en la fotografia inserida en Othón (1965), una de les primeres creacions veritablement importants, com ara N a una victòria (1964), joc amb objectes i textures procedent de la col·lecció de l’IVAM. Una de les primeres adquisicions, de fet, d’aquesta institució.

Artur Heras, explicant detalls de365 + 1. Fotografia: Miguel Lorenzo
Artur Heras, explicant detalls de365 + 1. Fotografia: Miguel Lorenzo

La cronologia no és l’únic criteri de l’espai, també s’ha buscat l’adequació a l’entorn, cosa que explica trobar-se amb l’obra mosaic 365 + 1, títol corresponent al número de peces de tot tipus i períodes: una per cada dia d’un any de traspàs. Totes i cadascuna amb una història que resulta impossible relatar ací. La composició, que ja es va poder veure al Centre Cultural la Nau, pertany a la Col·lecció Inelcom, de l’empresari Vicente Quilis, qui va promoure un centre d’art modern en uns terrenys adjacents a la muralla del castell de Xàtiva. El projecte va tenir una forta contestació ciutadana. Heras, per contra, veu la iniciativa “com una ocasió única”. “Per a Xàtiva, tenir una col·lecció d’art contemporani era un gran complement”, dictamina.

Artur Heras, en la pujada al Castell de Xàtiva. Fotografia: Miguel Lorenzo
Artur Heras, en la pujada al Castell de Xàtiva. Fotografia: Miguel Lorenzo

Fet el parèntesi, reprenem el buidatge de la memòria. L’edifici que acull la secció “Origen” era un institut en el qual Heras va fer els dos primers cursos de batxillerat, abans de marxar a València. Intuïa ja el seu futur artístic? “No era un estudiant molt brillant, però dibuixar era per a mi una cosa molt natural i innata”, aclareix. En algun moment del recorregut, el personal del museu informa l’artista de la bona acollida de públic el primer cap de setmana d’exposició. La inauguració ja va ser un acte multitudinari. La mostra, ara ho veurem, no és qualsevol cosa.

Artur Heras posa davant la seua casa natal. Fotografia: Miguel Lorenzo
Artur Heras posa davant la seua casa natal. Fotografia: Miguel Lorenzo

De camí al segon dels espais, el de la “Memòria”, ubicat al convent de Sant Domènec, passem pel carrer de les Ànimes, un espai de la ciutat bastant transformat, per a mal, amb blocs de pisos alts i impersonals que malbaraten l’entorn. “Mira quines altures!”, es lamenta l’artista. En aquest carrer hi ha la casa natal d’Heras, una de les poques que manté la fisonomia original. “Està igual que quan era xiquet”, assegura. El fotògraf el retrata a la porta. Una casa aferrada a la de la família del cantant Pep Gimeno Botifarra. L’artista també es deixa retratar, pacientment, en la pujada que condueix al castell, una via que connecta així mateix amb el carrer Blanc de Raimon. Les cases, tanmateix, constata Heras, “ja no tenen res de blanc”. Artista i cantant, que vivien a tan sols uns metres, coincidien de menuts a la plaça, en la zona de jugar a la pilota o la trompa, tot i que “ell és una mica més gran”. En aquesta plaça hi ha un monòlit dedicat a Raimon, amb el vers de Salvador Espriu “he mirat aquesta terra”. “Està molt bé, ell cantava aquesta cançó, però hi podrien haver posat una lletra seua”, es lamenta.

El passeig a què obliga l’itinerari permet admirar part del patrimoni de la ciutat. Això no és casual: “El recorregut entre espais està integrat com una acció de l’exposició, no volíem que el públic únicament entrara en un espai tancat”. Li preguntem si pensa que Xàtiva és una ciutat més anomenada que coneguda. “Sí, sense dubte. Els amics que han vingut a l’exposició i que no coneixien la ciutat en queden molt sorpresos. Xàtiva no es coneix”, remata. Heras mateix comenta admirat els detalls dels carrers o dels edificis que anem superant abans d’entrar a Sant Domènec. 

Imponent vista d'una de les seccions de Sant Domènec. Fotografia: Miguel Lorenzo
Imponent vista d’una de les seccions de Sant Domènec. Fotografia: Miguel Lorenzo

En aquest espai l’impacte és absolut: entre els seus imponents murs gòtics, llueixen esplèndides un bon grapat d’obres de gran format, amb la gegantesca L’évidence éternelle (2005-2018), una peça que es presenta per primera vegada en format vertical, presidint l’estança, al final del creuer. Una composició que conté la frase adés esmentada del títol de la mostra. Altres obres procedeixen de la magnífica col·lecció “Les emocions” que es va poder veure a La Nau, amb “la no-ficció com a motiu temàtic”. És el cas de 1945, que reflecteix la caiguda del nazisme, Blau o Che, amb el subratllat de la paraula “utopia”. Entre més pintures realitzades pels volts de 2014. 

Heras, davant de l'obra Che. Fotografia: Miguel Lorenzo
Heras, davant de l’obra Che. Fotografia: Miguel Lorenzo

Especialment Che sembla haver trobat en una de les capelles més fosques el seu lloc natural, com si haguera estat concebuda per ser exposada allí. Hi ha, així mateix, composicions més antigues, com l’atractiva De l’odi de deu o la molt simbòlica Quatre barres (1980). En gairebé tots els casos, la il·luminació és encertada, emfatitza les obres, amb alguna excepció com Perfil (1982), l’efecte estètic de la qual sols es pot apreciar en el catàleg. La integració global en l’espai, en tot cas, és gairebé absoluta. De l’antic cinema que ocupava Sant Domènec, que Heras rememora amb nostàlgia, com qualsevol xativí d’una certa edat, no n’hi ha res. Al mateix temps que sona Carles Dénia per megafonia i accedeix al recinte un grup d’estudiants estrangers, abandonem el recinte.

Espai "Amic". Fotografia: Miguel Lorenzo
Espai “Amic”. Fotografia: Miguel Lorenzo

A pocs metres, hi ha la secció més petita, “L’amic”, en la capella de l’Assumpció de l’Espai Borja. És un homenatge al sacerdot, escriptor i crític d’art Alfons Roig, un “mossèn panxacontent, senzill, rialler i malcriat pels amics”, segons la definició de Fina Cardona-Bosch en el catàleg. “Alfons va heretar una ermita a Llutxent que es va convertir en un lloc de pelegrinatge d’artistes: per allí van passar Fuster, Gil-Albert, Maria Zambrano… Era un lloc obert per a estudiants i artistes”, relata Heras. Abans de morir aquest referent no massa conegut, l’artista va il·lustrar el llibre de Roig Ronda dels veïns de l’ermita (1985). En aquesta secció hi ha dibuixos i una escultura que fan referència a Roig, una obra com Ne vernir jamais ce tableau (2000), una mena d’arbre amb tota la genealogia dels moviments de l’art modern dels quals “Roig va ser un difusor i un divulgador entre tota la gent que el coneguérem primer com a mestre i després com a amic”. Fins i tot una peça que Heras va dedicar al poeta Miguel Hernández (Poeta M.H., de 2005), a qui Roig admirava fins al punt de tenir una fotografia seua en l’habitació. També en aquesta sala, el visitant hi trobarà un ferro pintat (Préstec, del 1995), “com un zoom d’un dibuix de Kandinski”, una obra que li serveix per a reflectir la tendència d’anar “cap amunt” del gòtic.
—Hi ha un contrast molt gran entre l’obra i l’espai, no?
—No sé, jo no el veig —contesta, amb un mig somriure.
A l’eixida, admirem la façana gòtica de l’edifici, un dels més emblemàtics de la ciutat, enfrontat a la Col·legiata. A molt poca distància, l’itinerari conclou, encertadament, en l’espai “RibHeras”.

Heras mostra El crit (Tici), una de les obres noves en homenatge a Ribera. Fotografia: Miguel Lorenzo
Heras mostra El crit (Tici), una de les obres noves en homenatge a Ribera. Fotografia: Miguel Lorenzo

Una fi de viatge en el punt àlgid, climàtic. El Palau de l’Ardiaca, dependent de l’Església, és la primera vegada que acull una mostra artística. I no és poca cosa: allí trobem una esplèndida sala gòtica, molt poc visitada, fins i tot pels indígenes —l’edifici quasi sempre està tancat— amb una sèrie d’obres en homenatge al també xativí Josep de Ribera, realitzades expressament per a la mostra els darrers dos anys i escaig. Podria ser una exposició a banda, que s’aguantaria perfectament. Fet i fet, es tracta d’obra inèdita, una sèrie sensacional que, tal vegada, amb la perspectiva que donarà el temps, s’inclourà entre el bo i millor de la producció del pintor xativí.

D’una banda, l’artista, reinterpreta les pintures que Ribera va dedicar als personatges mitològics d’Ixió i Tici, pintant i dibuixant de nou, “de manera acadèmica”, no treballant sobre ampliacions fotogràfiques, introduint jocs matèrics, canvis de plànol que atorguen als personatges noves expressions i tot un conjunt de manipulacions que no perden de vista l’objectiu de recreació i tribut. Mentrestant, l’esplèndida Groc Nàpols (2018) fa l’operació a la inversa, afegint un detall de la pintura de Ribera (un faune) en una composició de color i matèria molt pròpia de l’obra d’Heras, amb una metàfora inclosa sobre l’ascens al cel. Mentrestant, Sua figlia (2018) explora amb diverses tècniques, incloent el collage, amb un efecte molt gran de contraposició estilística, un suposat retrat de la filla atribuït al pintor, erròniament, i que es va cremar durant la Segona Guerra Mundial. L’obra està realitzada sobre paper de bambú, deformat, banyat i manipulat.

Una dona observa Groc Nàpols. Fotografia: Miguel Lorenzo
Una dona observa Groc Nàpols. Fotografia: Miguel Lorenzo

L’última obra que contemplem amb atenció no pot deixar més bon sabor de boca: sobre la paret posterior, Sant Bertomeu ens mira (2019) sembla una reproducció canònica i literal de Ribera, d’una “figura rotunda, d’una composició brutal”, tret del detall d’un esquinçament en la tela pel qual entra la llum, com si hi haguera una finestra al darrere. La llum no és natural, prové d’una placa. Però l’efecte òptic és meravellós. “Creu que Ribera també és més anomenat que conegut?”. “Evidentment. Té el rang dins del Barroc, però té la llosa de Caravaggio, que va ser anterior i va posar les putes i els vells de model abans que Ribera. Però és un gran pintor, Rembrandt l’admirava, però li van crear aquella llegenda d’artista sanguinari, quan no ho era gens”, argumenta.

Deixem l’últim espai de la mostra, que romandrà oberta fins al 29 de maig, per seure a fer una mica de balanç. “Per a mi és especial aquesta història, atesa no sols la vinculació a la ciutat, sinó també la meua edat. Vaig tancant el cicle vital i vaig fent coses que no feia abans. I em sembla que és un recorregut integrat en uns espais extraordinaris des del punt de vista arquitectònic”, diu abans de recalcar de nou la seua aposta que Xàtiva siga la seu de la col·lecció d’Inelcom. Una “oportunitat que cal aprofitar perquè poden passar dos-cents anys abans de tenir-ne una igual”.

“Aquesta ciutat té prou espais que podrien ser contenidor de moltes coses, dinamitzant-los. Perquè avui els museus s’han convertit més en dinàmiques mediàtiques i de turisme, han de passar coses. El museu que coneixíem de xiquets, que era un contenidor de memòria i un fixador del temps, queda, però això no atrau un públic fora dels especialistes”, conclou. 

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca