Música
Un compositor mallorquí per redescobrir

Pere Miquel Marquès, passió pel gènere simfònic

Sí, un compositor mallorquí, autor de cinc simfonies a l’Espanya del segle XIX i que va gaudir d’un gran èxit i reconeixement del públic i la crítica en el seu temps, sobrenomenat “el Beethoven espanyol”… Ens sorprèn? Es tracta de Pere Miquel Marquès i Garcia, també conegut com a Miguel Marqués, que va néixer a Palma el 20 de maig de 1843 i va morir a la mateixa ciutat el 25 de febrer de 1918. Format a París i establert a Madrid la major part de la seva vida, va ser autor també de nombroses sarsueles i altres obres orquestrals. El fet que bastants músics i melòmans avui dia no hagin sentit a parlar d’ell evidencia el descuit o la falta de consideració vers el nostre llegat musical i cultural en general, que des d’aquestes línies volem contribuir a reivindicar.

Ens situem a l’Espanya del segle XIX, sumida en continues crisis econòmiques, ideològiques i agitada per tot un seguit de conflictes com la Guerra de la Independència o Guerra del Francès (1808-1814), les Guerres Carlistes (1833-1840, 1846-1859 i 1872-1876), els accidentats regnats de Ferran VII, Isabel II (precedit per la regència de Maria Cristina), Amadeu de Savoia, Alfons XII i el Desastre del 98 o Guerra de Cuba (1898) que va comportar la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i Filipines a mans dels estatunidencs.

Des d’un punt de vista musical, el retràs respecte del moviment Romàntic centreeuropeu era considerable, mentre que la moda lírica italiana causava furor. El gènere de la sarsuela va viure la seva màxima esplendor a partir de la segona meitat del segle XIX: l’alternança entre parts cantades i parts parlades, la incorporació de motius populars i l’idioma (castellà i/o català) van ser la clau del seu èxit, no només a Madrid sinó també a Barcelona, València i altres ciutats. Pel que fa a la producció simfònica, els estudiosos parlen precisament de Pere Miquel Marquès com a màxim exponent a partir de la dècada de 1870. No és l’únic compositor vuitcentista balear destacat, el menorquí Nicolau Manent i Maurant (Maó, 1827 – Barcelona, 1887) va ser autor de nou simfonies, nombroses òperes, sarsueles, música sacra i ballets; es va establir a Barcelona el 1845 i és considerat un dels impulsors de la sarsuela a la ciutat comtal.

El talent musical de Pere Miquel Marquès va aflorar ben aviat, des de la seva infantesa es va sentir atret pel violí i començà a estudiar amb els mestres Honorat Noguera i Francesc Montis. Amb onze anys s’incorporà com a primer violí a l’orquestra d’una companyia d’òpera que actuava al Círculo Palmesano, i ja va compondre una fantasia per a violí que interpretà ell mateix. L’any 1859, a l’edat de quinze anys, es va traslladar a París per ampliar estudis amb Armingaud i Alard, gràcies a l’ajut econòmic de familiars i amics. Dos anys més tard va ingressar al Conservatori de París -guanyant una de les dues places entre 64 candidats-, i allà va estudiar violí amb Lambert Massart i harmonia amb François Bazin. Al centre neuràlgic de la cultura musical del moment, coneix Gioachino Rossini i Hector Berlioz. L’aprenentatge amb aquest últim va ser decisiu en el camp de la instrumentació, composició orquestral i estètica musical; no en va, Berlioz és l’autor del “Grand traité de l’instrumentation et d’orchestration modernes” i es considera el primer compositor romàntic francès.

Caricatura de Marquès a “Madrid Cómico”, dins la collecció de “Músicos compositores” del 10 d’abril de 1881.
Caricatura de Marquès a “Madrid Cómico”, dins la collecció de “Músicos compositores” del 10 d’abril de 1881.

Marquès tocava com a violinista en diverses orquestres, per costejar-se els estudis, i així va ser com va tenir contacte directe amb el repertori simfònic de Haydn, Mozart, Beethoven o Mendelssohn, va participar en representacions de Bizet, Meyerbeer i, fins i tot, en l’estrena de “Faust” de Gounod. L’etapa parisenca va durar fins al 1863, any en què va haver de tornar a Mallorca per fer el servei militar.

Amb 23 anys es trasllada a Madrid per estudiar al Conservatori, violí amb Jesús de Monasterio i composició amb Emilio Arrieta. Pocs mesos després d’arribar, l’any 1867, és acceptat com a violinista a l’orquestra de la Sociedad de Conciertos. Cal destacar la meritòria tasca dinamitzadora d‘aquesta entitat, que tenia com a objectiu interpretar música clàssica i moderna, dedicant concerts monogràfics al repertori simfònic espanyol i organitzant concursos per a compositors nacionals. Va ser en el si d’aquesta orquestra simfònica estable on Marquès va tenir l’oportunitat d’estrenar les seves obres i donar-les a conèixer al públic de diferents ciutats, gràcies a les gires de concerts que es realitzaven habitualment. L’any 1869 estrenà amb gran èxit la 1a Simfonia, a la qual en seguirien quatre més, l’última l’any 1880. També va estrenar altres obres orquestrals, sarsueles grans en tres actes i altres en un sol acte -l’anomenat “género chico”, de temàtica costumista i caire caricaturesc-. Beethoven, Mendelssohn, Rossini o Berlioz  inspiren la música simfònica de Marquès, netament romàntica, plena de lirisme i atractiva per al públic.

L’any 1873 Marquès va viatjar a París per presentar algunes de les seves simfonies i poloneses de concert. Prova de la bona acceptació és que el director Jean-Baptiste Arban les va programar a París i a Sant Petersburg. Ciutats com Amsterdam, Munic, Viena i diversos països de Sud-amèrica van rebre també obres de Marquès. Per altra banda, quan l’insigne Camille Saint-Saëns va visitar Madrid l’any 1879, el seu repertori incloïa obres del nostre compositor.

La seva fama anava in crescendo: se li va encarregar una “Gran Marcha Nupcial” per solemnitzar el casament del rei Alfons XII amb Mercedes d’Orléans, l’any 1878. Un nou encàrrec reial va arribar l’any següent, ja que el rei havia enviduat prematurament i va contraure un nou matrimoni amb Maria Cristina d’Habsburg-Lorena. Per a aquesta ocasió, Marquès va compondre la Polonesa de concert número 4. Com a mostra d’agraïment, la Diputació Provincial de Madrid va crear especialment per a ell una plaça d’inspector de bandes i escoles de música.

Sense cap dubte, l’obra més exitosa de Marquès va ser el drama líric en tres actes “El anillo de hierro” amb llibret de Marcos Zapata, estrenada l’any 1878 i interpretada més de 70 vegades durant la mateixa temporada al Teatro de la Zarzuela de Madrid. Tot i ser un compositor enamorat de l’orquestra, amb els anys Marquès es va anar decantant pel gènere líric, possiblement per ser més agraït econòmicament. També és autor d’obres fàcils per a piano o veu i piano, pensades per a estudiants o músics amateurs. Per encàrrec de la Casa Romero va escriure el “Método elemental y progresivo de violin” (1870). Gràcies a la seva popularitat, algunes peces orquestrals van ser arranjades per a piano, i també es van fer enregistraments en rotlles de pianola. En un altre ordre de coses, Marquès va ser membre fundador de la “Sociedad de Compositores Españoles y Editores Propietarios de Obras Musicales”, que es constituí l’any 1892 a Madrid i tenia per objecte el cobrament de l’anomenat “pequeño derecho”.

Les últimes estrenes a Madrid van tenir lloc l’any 1894 i poc després va tornar a la seva illa natal. Allà va compondre el poema simfònic “La cova del Drach” sobre temes populars mallorquins, estrenat l’any 1904 sota la direcció d’Enric Granados en un concert al Teatre Principal de Palma. Una de les seves darreres obres va ser la “Cantata a Ramon Llull”, estrenada amb motiu dels Jocs Florals de Palma l’any 1916.

Justament aquest any passat, 2018, s’ha commemorat el centenari de la mort de Pere Miquel Marquès amb la reestrena al Teatre Principal de Palma del drama líric en tres actes “El reloj de Lucerna”, sota la direcció musical de José María Moreno. És cert que, últimament, la música de Marquès ha estat objecte de diversos projectes de recuperació, com per exemple l’enregistrament de les seves simfonies o la reedició de la partitura de “El anillo de hierro”, i això són bones notícies, tot i que la feina que ens queda per fer encara en la difusió i recuperació de la nostra herència musical és immensa.

Portada de la “Gran Marcha Nupcial” escrita per al casament del rei Alfons XII amb Mercedes d’Orléans, el 23 de gener de 1878
Portada de la “Gran Marcha Nupcial” escrita per al casament del rei Alfons XII amb Mercedes d’Orléans, el 23 de gener de 1878