Secció: Crítica
Pollença acull la mostra 'Guillem Bestard. Fotografies 1900-1930'

Una memòria fotogràfica de la Mallorca de fa cent anys

El fotògraf Guillem Bestard Cànaves va néixer al municipi mallorquí de Pollença l’any 1881. Tot i que era de família humil –el seu pare era taverner–, va rebre una excel·lent educació, sobretot perquè va poder beneficiar-se de la iniciativa pedagògica, econòmica i social amb què Guillem Cifre de Colonya, que al seu torn sempre va comptar amb la fidel i intel·ligent col·laboració de la seva esposa, Clara Hammerl, va convertir el poble en una de les puntes de llança de la modernitat i el progrés a l’illa.


Guilem Bestard. Fotografies 1900-1930
Església del Convent de Sant Domingo de Pollença (Mallorca)
Fins al 9 de juny del 2019


Imbuït d’un esperit progressista, republicà i humanista que vessava d’idealisme però que alhora era resolutivament pragmàtic, Guillem Cifre va crear una caixa d’estalvis –la Caixa d’Estalvis de Colonya– concebuda com a instrument de transformació social, en el sentit que aviat va començar a concedir crèdits i préstecs a pagesos, jornalers i obrers pollencins, que així tenien la possibilitat d’esdevenir petits propietaris. En paral·lel a la Caixa, el projecte transformador i redemptorista de Guillem Cifre va completar-se amb l’impuls de l’associacionisme i, sobretot, amb la creació d’una escola inspirada en els valors, l’esperit i els mètodes de la Institución Libre de Enseñanza de Francisco Giner de los Ríos.

Retrat de G.Bestard. Any aprox. 1915
Retrat de G.Bestard. Any aprox. 1915

Va ser en aquesta escola on el fotògraf Guillem Bestard va estudiar. Si hagués assistit a una escola pública convencional –tal com no li hauria quedat més remei en la Mallorca de l’època tenint en compte els humils orígens i les minses possibilitats econòmiques de la seva família–, Bestard hauria tingut una vida molt diferent: més pobra, més estreta.

Tal com explica l’historiador Pere Salas Vives en un text instructiu i substanciós que es pot llegir al catàleg de l’exposició Guillem Bestard. Fotografies 1900-1930, l’educació rebuda li va permetre d’ampliar el seu horitzó d’expectatives i de muntar-se una vida com a fotògraf autodidacte que, en unes altres circumstàncies, li hauria estat vedada. “Guillem Bestard –diu Salas– no només estava preparat per gaudir de la cultura en sentit ampli, sinó també per superar el cercle viciós que suposava la ignorància i la pobresa. L’exercici de la fotografia, un mitjà que agombolava tècnica i art, esdevenia una forma de vida –un negoci en el bon sentit de la paraula– que l’havia d’ajudar a progressar materialment i espiritual. Era una síntesi perfecta de les seves aspiracions”. En el cas de Bestard, quan parlem de professionalisme volem dir que va tenir un estudi propi i també que va col·laborar com a fotoperiodista en publicacions d’àmbit illenc, estatal i internacional.

Grup escolar de ca les Mestres a l’entrada del Convent. Any 1920-1930
Grup escolar de ca les Mestres a l’entrada del Convent. Any 1920-1930

A més, Bestard va tenir la fortuna de viure i treballar a Pollença –un municipi situat a l’altra punta de l’illa en relació a la capital, Palma–, que durant les primeres dècades del segle XX va gaudir d’una vitalitat sociocultural notabilíssima. Aquella vitalitat es va concretar en les visites d’estrangers atípics, en les estades llargues d’artistes tan brillants com Santiago Rusiñol o Joaquín Sorolla –per no dir res d’Anglada-Camarasa, que hi va viure tota la segona meitat de la seva vida–, en un profitós món cultural que incloïa escriptors, músics i historiadors i que bullia sota la tutela patrícia de Miquel Costa i Llobera, i també en la creació del modern i cosmopolita Hotel Formentor d’Adan Diehl. Bestard va captar aquell món i els seus protagonistes amb unes fotografies d’una força documental i una elegància estètica admirables. Significativament, la primera càmera fotogràfica, Bestard va adquirir-la, a només disset anys, a un estranger que s’allotjava a la fonda dels seus pares.

Retrat de una dona. Any 1915-1920
Retrat de una dona. Any 1915-1920

Conscients del valor del seu llegat, l’Ajuntament de Pollença va adquirir l’any 2018 el fons fotogràfic de Bestard. Fins al 9 de juny, se’n poden veure un centenar de fotografies a l’Església del Convent de Sant Domingo. L’exposició ha estat organitzada pel Museu de Pollença. I és esplèndida. Sobretot, perquè les imatges de Bestard tenen un doble valor: el de ser uns fidedignes i prou singulars documents d’una època passada i d’un món perdut –el món de Pollença i la comarca– i el de transcendir el seu caràcter estrictament documental mitjançant la solvència tècnica i la potència estètica. Com a fotògraf, Bestard no era un prodigi d’inventiva i originalitat –ni devia pensar-hi, en aquests termes–, però sí que era d’una precisió neta i infal·lible. A més, va dirigir el seu objectiu envers un ventall tan ampli i variat de motius que, veient-ne les fotografies, li confereix, a ulls dels espectadors, gairebé una dimensió de reconstructor d’un món. O de vigilant pòstum de la seva memòria.

Grup d’excursionistes al Port de Pollença, davant Cal Patró.
Grup d’excursionistes al Port de Pollença, davant Cal Patró.

L’exposició es proposa ensenyar tots els vessants del Bestard fotògraf: per això està dividida temàticament d’una manera que potser resulta elemental però és clarificadora. Els diferents temes que Bestard va fotografiar –sense filigranes de cap mena però amb un blanc i negre pulcríssim i un equilibri compositiu sempre impecable– són: els carrers de Pollença i l’entorn del poble; els paisatges del Port de Pollença i de la Cala de Sant Vicenç –en aquestes últimes, es noten especialment els seus coneixements pictòrics i la mirada naturalment plàstica amb què contemplava la realitat–; els membres de la seva família –a qui va retratar sovint i sempre amb una calidesa plena d’afecte–; els seus amics –entre els quals hi havia nombrosos artistes i escriptors–; els grans esdeveniments socials de la vila –visites de personatges importants, inauguracions d’infraestructures, celebracions comunitàries i festivitats–; els oficis més freqüents del poble i l’època –picapedrers, espardenyers, cosidores, mestres d’aixa, cabrers, carboners…–; els primers excursionistes –molts d’ells forans que descobrien els encants increïbles de l’entorn natural mallorquí–; Formentor i “el glamur” dels turistes sofisticats que freqüentaren el mític hotel…

Retrat de una família ENDOLADA. Any 1920-1930
Retrat de una família ENDOLADA. Any 1920-1930

Dos són els gèneres que principalment va treballar Bestard: els retrats –d’individus o de grups, i també l’autoretrat– i els paisatges. Dels retrats, un aspecte que ressalta és que, més enllà de si estan fets dins l’estudi o a l’exterior –aquests són majoria–, tots estan igualment compostos i escenificats, amb els models perfectament ordenats i expectants davant l’objectiu. Dels paisatges, allò més vistós és, ja ho he dit abans, la seva filiació pictòrica. Més enllà de la riquesa textural i l’explosió cromàtica que tenen les pintures i que per raons tècniques no és present en l’obra de Bestard, les seves fotos de la Cala de Sant Vicenç s’assemblen fraternalment a les pintures que en va fer Sorolla, tant pel que fa a la composició com al tractament –entre fascinat i analític– del motiu.

Fent barca. Port de Pollença. Any 1905-1915
Fent barca. Port de Pollença. Any 1905-1915

Una llista de les fotografies més destacades de l’exposició per força hauria d’incloure els retrats de Rusiñol i de Sorolla –fets amb la intenció ennoblidora de captar tot el geni personal del creador–, els retrats del pare i l’oncle del fotògraf –amb unes carasses envellides, colrades i cisellades pel temps, d’una rudesa paradoxalment entranyable– i, també, diversos retrats col·lectius. Ni que sigui per la gratitud que Bestard sempre va servar al malaurat Guillem Cifre de Colonya, que va morir jove i entre problemes i atacs personals, destaca per sobre de tots els altres el retrat del pedagog i banquer al costat de Clara Hammerl posant a la platja acompanyats dels seus dos fills. És un retrat que, com tots els altres, destil·la ofici i humanisme, domini de la tècnica fotogràfica i autèntica curiositat i calidesa per la part més honesta i noble de la vida dels homes i les dones.

Per les fotografies que s’hi poden veure, és una exposició rica, entretinguda i excel·lent. Perquè permet conèixer l’obra i la figura d’un fotògraf massa poc conegut pel que es mereixeria ser-ho, és una exposició important. Molt important.

Santiago Rusiñol. Any aprox. 1902
Santiago Rusiñol. Any aprox. 1902

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons