Patrimoni
Quan el patrimoni cultural va més enllà d’una simple llista de la UNESCO

La profunda lliçó de l’incendi de Notre-Dame de París

Article publicat originalment a Der Spiegel. Traducció al català de Jasmí Pérez Montava

Quan l’Stari Most, un pont del segle XVI a la ciutat de Mostar, va caure a causa de la Guerra de Bòsnia, l’escriptora Slavenka Drakulić va escriure un assaig breu però sorprenent per a la revista New Republic. Va ser al desembre de l’any 1993. Drakulić hi descrivia el que sentia en mirar dues imatges de la guerra. Una mostrava el pont que passava per sobre del riu Neretva destruït, un arc que havia estat un símbol poderós de la coexistència pacífica entre bosnians i croates. A la segona imatge hi havia una dona morta, assassinada durant la guerra. A l’assaig Drakulić intentava buscar una explicació a per què el dolor que sentia pel pont derrocat era en realitat més gran que l’angoixa que li provocava la mort d’aquella dona. La resposta a què va arribar diu molt sobre les reaccions de dilluns quan les flames van començar a aparèixer al sostre de Notre-Dame a París.

La caiguda de l’Stari Most, escrivia Drakulić, va fer que fos conscient de la seva pròpia mortalitat d’una manera en què la dona morta no ho va fer. «Esperem que les persones morin. Donem per fet que la nostra vida s’acabarà. La destrucció d’un monument a la civilització és diferent. El pont, en tota la seva bellesa i elegància, va ser construït per viure més temps que nosaltres, va ser un intent d’atrapar l’eternitat. Com que era un producte de la creativitat individual i de l’experiència col·lectiva juntes, transcendia el destí de cadascú. Una dona morta és només una de nosaltres, però el pont som tots, per sempre».

Afortunadament, ningú no va morir al gran incendi de Notre-Dame dilluns a la nit. Però l’horror davant el que molts al començament van pensar que seria la pèrdua total d’un «monument a la civilització» tan important es va estendre per tot el món en una increïble allau de preocupació. A la tarda a Amèrica del Nord, al vespre a Europa, en plena nit a Àsia, però l’hora no va ser important: els canals de televisió i els llocs web de notícies d’arreu del món van interrompre la seva programació habitual i van dirigir tota l’atenció cap a París.

No va ser un acte de guerra, no hi havia hagut cap atac terrorista. La cosa no anava de morts ni de ferits, de fet ni tan sols semblava que s’hagués comés un delicte. Només va ser un accident, potser un curtcircuit, una espurna en una obra.

Però a l’incendi de Notre-Dame sembla que hi havia molt més en flames que només unes bigues antigues. Al principi, evidentment, la por es va concentrar primer en l’enorme construcció i després, en les obres d’art i les relíquies de valor inestimable que hi havia a dins. Però més enllà d’això, el foc va tocar clarament altres valors immaterials molt apreciats arreu del món. Uns valors que les persones comparteixen obertament, sense importar d’on vénen o quines opinions tenen. Quelcom sorprenent va ocórrer dilluns al vespre: es va veure clarament que la preocupació de la humanitat pel patrimoni cultural comú va més enllà de la llista elaborada amb cura de la UNESCO. Més aviat es podria dir que es tracta d’una preocupació real i extremadament material.

Un grup gran i heterogeni, que reflectia amb exactitud la diversitat urbana de París, es va formar ràpidament a prop de la catedral dilluns a la nit, als molls a la vora del Sena i als ponts a ambdós costats de l’Île de la Cité, el lloc on va néixer la ciutat. Havien vingut per iniciativa pròpia i els unia un sentiment d’horror. Veïns, ciutadans, viatgers, turistes… molts simplement eren allà dempeus en silenci, uns altres ploraven, però hi havia alguns que parlaven en una infinitat de llengües diferents davant els micròfons dels canals de televisió o es feien fotos com a prova que havien estat presents.

Entre la multitud a la vora del Sena, entre els milions d’espectadors d’arreu del món que miraven la pantalla de la televisió hi havia cristians, musulmans, budistes, ateus, aficionats a l’art, confucians, addictes a les notícies i badocs. Mirant les flames, van formar una comunitat temporal. Tant si n’eren conscients com si no, estaven connectats, eren al bell mig del veïnatge universal. De fet, el concepte de «veïnatge universal», terme encunyat pel canadenc Marshall McLuhan l’any 1962, poques vegades s’ha pogut palpar tant com es va palpar durant l’incendi de la catedral dilluns al vespre.

Si fos possible saber el que les persones pensaven en mirar les flames, hom podria elaborar un catàleg bastant extens de tot allò que la humanitat aprecia actualment. Hi havia devots catòlics parisencs entre la multitud sens dubte, que van passar la nit de dilluns preocupats pel destí del cercle de joncs que, segons diuen, provenen de la corona d’espines que portava Jesús quan el van crucificar. Però també hi havia persones d’arreu del món que havien vingut per passar-s’ho bé, que segurament relacionen la catedral més amb Walt Disney que no pas amb Victor Hugo (estrangers que vénen de molt lluny a qui no els importa gens ni mica la rellevància religiosa de l’edifici). Però igualment tots estaven preocupats per la imponent construcció grisa, gairebé com si algú estimat estigués en perill.

En una entrevista amb un diari francès fa uns quants anys, l’historiador Jacques Le Goff va dir que les catedrals apel·len tant a les persones cultes com al més humil de tots nosaltres. «Reben tothom», va dir Le Goff, «i tothom en reconeix la importància». De fet, estan «farcides» de coses importants, va dir Le Goff, amb empremtes i imatges. Les catedrals com a monuments tenen la riquesa d’importància més gran del món, va dir, que només és comparable a la de les mesquites o la dels temples importants. «No sé si és possible trobar alguna cosa equiparable entre les construccions modernes», va dir.

Notre-Dame, en flames. Foto: EFE

Aquesta fascinació tan gran que se sent en tots els nivells de la societat ha de tenir necessàriament unes implicacions reals i desagradables a l’època d’EasyJet i Airbnb. Abans de l’incendi, entre 30.000 i 50.000 persones visitaven Notre-Dame de París cada dia, 13 milions cada any. Oficialment, l’església encara està en service, encara se celebren misses: la catedral no ha estat profanada. Però, en realitat, visitar Notre-Dame és com visitar un carnaval extremadament mundà. És l’epítom de «l’excés de turisme», un lloc que està «sobrepoblat», on no hi ha moments per a reflexionar en silenci i que ha arribat a les primeres posicions de les llistes de «Coses a fer» del turisme de masses internacional. A les 2.516 «Coses a fer a París» de TripAdvisor, Notre-Dame és la cinquena.

Per a visitar-la no és necessari (ni de bon tros obligatori) tenir coneixements del context religiós o cultural de la catedral, encara que alberga alguns dels objectes més valuosos de la Cristiandat. Aquest Divendres Sant la corona d’espines de Crist, que normalment no es pot veure, s’exhibiria des de les 10h fins a les 17h per a rebre les pregàries dels fidels. Però quin és l’origen de la devoció que continuem tenint per aquests objectes? És només pietat tradicional? És el renom llegendari que posseeixen? O és simplement que aquestes han esdevingut accessoris en els mons ficticis i ambientats en l’època gòtica que Dan Brown, J.K. Rowling i altres presenten d’una manera tan fascinant i bella?

L’època obscura de l’Edat Mitjana, la pedra grisa, el pathos, l’olíban, les gàrgoles que representaven bèsties, els rostres grotescos: és evident que els qui visiten l’església ja no tenen aquesta mena de coses per advertències espirituals d’allà dalt. Abans del gran incendi, els turistes a París podrien haver comparat perfectament els entramats i les bigues de la teulada de Notre-Dame amb els intersticis d’una atracció de fira d’una qualitat de construcció excepcional. I les vistes des de dalt són bastant impressionants (i sense la tecnologia de Pixar, Disney, Netflix ni HBO!).

Llavors, què va veure aquest grup tan divers de persones dilluns al vespre? Què els va unir quan la flèche, la imponent agulla central, va caure en flames i es va enfonsar en la nau? Un senyal de derrota? Un missatge de Déu? Una burla del Diable? Un problema en la estructura? Una escena de pel·lícula? A alguns els va recordar a l’11 de setembre de 2001, als sentiments d’impotència davant un esfondrament?

Les hipèrboles poden ajudar a entendre el món i a reconèixer els paradigmes, mitològics o antropològics, que carreguem a l’esquena. L’endemà de l’incendi, molt mitjans de comunicació van sentir la necessitat de manllevar coses de les grans reserves de metàfores religioses, i els diaris van presentar titulars plens de fervor eclesiàstica. «França sagna flames», per exemple. O «Flames des del cor». O, encara més grandiloqüent, com només ho fa la premsa groga, el titular del Berliner Kurier: «L’infern ha vingut a per Notre-Dame».

Però si el Diable ha tingut realment alguna cosa a veure amb el que ha passat, ha perdut un altre cop. Els equips de televisió al Pont de la Tournelle es van trobar que no tenien feina dimarts perquè ja havien apagat el foc. La base estructural de l’església s’havia conservat i les primeres fotografies de l’interior semblaven metàfores del triomf de Déu per Pasqua. Mostraven l’altar intacte i una gran creu daurada en posició vertical que brillava en la llum.

Aquestes fotos contrastaven notablement amb les retransmissions en directe del vespre anterior que havien suscitat els temors que tot es pogués perdre. Durant hores, semblava com si les flames haguessin convertit l’interior de la catedral en un alt forn. Quan van aparèixer llavors també a la torre nord, envoltada per la foscor fins aquell moment, semblava que s’havia perdut tota esperança. És clar, ningú no podia veure que el cap dels bombers havia enviat deu persones a l’interior de la torre per apagar el foc manualment arriscant la vida. Van trigar una estona, però al final ho van aconseguir, un triomf que no es va poder veure des de fora immediatament.

Tant els periodistes com els espectadors eren presa del malhumor mentre buscaven informació, però no trobaven res. Els qui observaven des de lluny, davant la televisió o a internet a través de Twitter o de retransmissions en directe es van poder fer una idea de com el negoci de les notícies s’ha omplit d’histèria. La gravació en vídeo, és igual de quin esdeveniment es tracti, ha esdevingut un element de cobertura que el públic sempre espera. Quan rebem una notificació automàtica al nostre dispositiu mòbil, volem veure de seguida el que està passant. Però sovint el resultat és la circulació de fal·làcies i suposicions errònies. Informació inexacta i sense filtrar també va inundar els canals informatius dilluns, i la van deixar córrer lliure durant massa temps.

El Cos de Bombers de París, que segons sembla va fer la seva feina amb una mestria impecable, va ser durament criticat en comentaris furiosos a internet per la seva terrible incompetència. Donald J. Trump, l’expert en seguretat en cas d’incendi mundialment famós, es va unir a la baralla i va recomanar que s’utilitzessin «avions cisterna». Altres buits d’informació no es van poder omplir immediatament i llavors periodistes i experts els van completar amb suposicions inversemblants. En una entrevista en directe a la BBC, l’escriptor Ken Follett va afirmar (incorrectament) que tots els arcs de la nau s’havien esfondrat. Alguns reporters de televisió desesperats que hi havia a prop de Notre-Dame van trobar «antics» bombers i els van entrevistar com a experts, i també ho van fer amb molts altres espectadors sense coneixements dels esdeveniments. Unes quantes hores més tard, va ser evident que tot havia estat efímer.

La setmana avançava i s’apropava el Divendres Sant, i la vella novel·la de Victor Hugo sobre Notre-Dame va pujar a les llistes d’Amazon a França fins arribar al capdamunt. El llibre està ple de totes les citacions que hem escoltat des de dilluns: la «vella reina de les nostres catedrals» i l’església com a «una simfonia de pedra».

Retrat de Notre-Dame, de Josep Amat

Sembla que els polítics han escoltat aquella simfonia. El president francès Emmanuel Macron, que va cancel·lar un important discurs televisat programat per al vespre de dilluns, va pronunciar dimarts un discurs completament diferent. Un excés com aquest de pathos és inusual, inclús per a França, inclús per a Macron. Però el president, que ha tingut dificultats a l’hora de trobar una resposta a les protestes dels «armilles grogues», sembla que espera poder construir uns fonaments nous per a la seva legitimitat a partir de les runes de la catedral.

La història és plena d’exemples que demostren l’èxit d’aquest tipus de feines (també les velles catedrals estan impregnades d’un poder misteriós). La reconstrucció de la catedral de Sant Esteve de Viena després d’un gran incendi l’any 1945 forma part del mite de la creació de l’Àustria de la postguerra. La restauració de la biblioteca de la duquessa Anna Amalia a Weimar va despertar les sensibilitats cíviques dels alemanys que vivien més enllà de la frontera de la ciutat. La reconstrucció de Notre-Dame ajudarà a crear un pont entre la divisió que hi ha actualment en la societat francesa? Contribuirà a crear un nou sentiment de comunitat? Una cosa com aquesta no es pot forçar. Els fràgils vincles que van unir les persones a París mentre la llum de les flames ballava sobre els seus rostres no es poden imposar des de dalt. Els sentiments d’unitat es refreden aviat si, en comptes de deixar que es desenvolupin tot sols, s’utilitzen com a instruments per part d’aquells que se’n beneficien.

Tampoc no ha ajudat el fet que els multimilionaris francesos de seguida van començar a superar-se els uns als altres en una subhasta de vanitat amb donacions de 100 i 200 milions d’euros. Potser ho van fer amb bona intenció, però, quan va començar a ser evident que el pot de donacions aviat estaria ple fins a rebentar amb més de mil milions d’euros, les llengües enverinades van començar a expressar dubtes sobre si realment els francesos ho necessitaven.

Això, però, és un debat per a ells. És més important el fet que la catedral segueix dreta. Està coberta de sutge, plena de runes i xopa. Però s’ha salvat. I la història de «Nou segles d’amor», com l’ha titulat la revista Le Point, pot continuar. Potser és encara més important el fet que un grup de gent tan radicalment diferent s’hagi unit preocupat per un edifici, preocupat pel patrimoni cultural comú.

Dilluns una església va esdevenir un centre d’atenció analògic de pedra, fusta i plom en les nostres vides cada vegada més digitalitzades. La por va difondre que aquesta autèntica obra d’art del món podia desaparèixer, i, amb ella, un tros de la vertadera realitat s’hagués esfumat. Potser és això: tal i com s’atresoraven lingots d’or reals per a corroborar el valor dels diners, necessitem avui dia monuments històrics mundialment famosos per a autentificar totes les imatges, pel·lícules i postals, i els records i les emocions que vénen amb ells. Notre-Dame de París, com es va veure dilluns més clar que mai, és una de les fonts de la qual la humanitat extreu força i validesa.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca