Música
Crítica del disc 'Marenzio, Madrigals de Qvinta Essençia'

Elogi de l’essència

“Per servir-se de l’ànima,
que ha estat subtil el cos!”
(Sobre un tema de Vicente Aleixandre, Carles Riba)

 

Com n’ha de ser de difícil no deixar-se arrossegar per la inèrcia, per les mil i una temptacions que sobrevolen l’actual món de la indústria musical, fugir de l’efímer, del boc gros i l’anar a l’ample tot mantenint el rumb cap endins, cap al nucli de l’ésser, cap a la música, cap al text, anar a l’essència, a l’ànima de les coses i fer-les cos, carn, cant!

Sembla ser que al nostre país, on abunden les excepcions —de fet, en tot, ens salven les excepcions— i les persones que, l’autenticitat com a estendard, l’honestedat gravada en el penó, tenen la convicció que l’art és sinònim de llibertat i que remen dia rere dia contra corrent per a realitzar els seus projectes i fer-nos-els arribar. Com ara un disc.

Com ara aquest disc, Luca Marenzio, Madrigals, de Qvinta Essençia, un quartet vocal dedicat en cos i ànima a la polifonia renaxentista i a l’art del madrigal format per Èlia Casanova, Hugo Bolívar, Albert Riera i Pablo Acosta, quatre cantants de trajectòries ja sòlides, que tot just ve d’aparèixer al segell La mà de Guido.

El madrigal és una forma lliure, viva, on el text és l’amo i senyor de la música, com no podia ser d’altra manera entre aquell viver d’humanisme que bategava amb força en les millors cases de les ciutat-estat italianes: de Giovanni Pico della Mirandola, que en podria ser el cervell, a Michelangelo Buonarroti, que en podria ser la carn (per via del marbre, clar), tot posat en vers per Francesco Petrarca. Art i saber, Amor i Psique, poesia i música.

Sense les aportacions, ben arrelades en la polifonia sacra, dels compositors francoflamencs que treballaven a Itàlia la cosa, potser, no hauria agafat l’entitat que agafà. Josquin Desprez, Jacques Arcadelt, Adrian Willaert i tants d’altres s’embriagaren del geni particularíssim del mediterràni, de llum, i posaren els fonaments d’un nou art que obrí les portes d’una invenció encara més gran poc temps més tard: l’òpera.

Videoclip de Qvinta Essençia

Ja ben aviat, el gènere començà a fructificar en abundància també en mans dels compositors autòctons: de Cipriano de Rore a Claudio Monteverdi, passant per Carlo Gesualdo. I Luca Marenzio, alguns dels madrigals del qual, de tema eminentment pastoral, protagonitzen aquest primer disc de Qvinta Essençia.

El quartet s’aproxima a aquestes poesies en música, a aquestes rimes en polifonia, allunyant-se del camí de l’ortodòxia (un camí que acostuma a menar al terreny erm i esclarissat de l’academicisme) per endinsar-se en la humida i frondosa selva de la sensualitat i del plaer. La seva interpretació és plena a vessar de detalls i de moviment. La retòrica intrínseca en aquesta música hi esclata en mil colors. Tot hi ramifica i hi floreix.

Cadascuna de les quatre veus sap trobar el seu espai en el conjunt per fer que l’expressió del text i de la música estigui al centre de tot. Els agafen, text i música, i els rebreguen i els posen del dret i del revés. Els despullen. Els exprimeixen i tot se n’aprofita: polpa, suc, llavor. Saben del cert que, encara que pugui semblar contradictori, el moll de l’os de qualsevol obra d’art no té absolutament res de pur i net, que l’art, com la vida, és sinònim de diversitat, de sang i fang.

Naturalesa viva a quatre veus. Reialme del refinament i la passió. El madrigal quintaessenciat.

El disc 'Luca Marenzio, Madrigals de Qvinta Essençia' aparegut aquest 2019 al segell La mà de Guido.
El disc ‘Luca Marenzio, Madrigals de Qvinta Essençia’ aparegut aquest 2019 al segell La mà de Guido.
Avatar

Joan Magrané: darrers articles (Veure-ho tot )