Secció: Mercat de l'art
Entrevista a Sílvia Dauder, directora de ProjecteSD

Què suposa per a una galeria de Barcelona ​​la participació en les fires d’art?

Entre els dies 11 i 16 de juny tindrà lloc Art Basel, a Basilea, la fira més important d’art contemporani i una de les primeres que va ampliar el seu radi d’actuació a altres països com han fet altres importants fires després com a Frize i Arc. L’expansió geogràfica ha tingut lloc en un moment marcat per un gran increment de fires d’art que s’ha produït en les últimes dècades i que ha acaparat una gran part de l’activitat comercial. Al llarg del 2018 s’ha produït un augment de les vendes realitzades en fires d’art en respecte al 2017 i ara el desplaçament d’una gran part de l’activitat comercial de les galeries a les fires sembla imparable i ha comportat una modificació d’hàbits en els col·leccionistes d’art.

Aquests fets ens han portat a preguntar-nos quins motius han suscitat aquests canvis, per què les galeries, sent un dels espais discursius més importants de l’esfera artística, perden visitants i deixen de ser espais atractius per comprar? Hem entrevistat a Sílvia Dauder, directora de ProjecteSD –una de les dues galeries barcelonines que participen a Art Basel–, perquè ens ofereixi la seva visió i que ens expliqui què suposa, per a una galeria de Barcelona, ​​la participació en les fires d’art.

En els últims 15 anys, el nombre de fires d’art contemporani ha experimentat un gran creixement. Segons la seva opinió, quins han estat els motius que han portat a aquesta situació?

Una pregunta complicada de respondre amb encert i rigor. Potser aquesta pregunta és més adequada per als qui estan dirigint fires. Jo diria que els motius que han portat a aquesta situació han de ser per què les fires són un bon negoci. Tot el sistema ha canviat molt en aquests últims 10-15 anys, amb canvis que no sé si sempre són encertats. El que és clar és que, al meu parer, hi ha massa fires, i crec que algunes galeries i col·leccionistes estan experimentant certa fatiga, cosa que ens obliga a conèixer a quines fires anar i per què. Potser el nombre de fires ha augmentat perquè hi ha un nou col·lectiu de “compradors” d’art (no sé si és adequat dir-ne col·leccionistes, encara que gastin molt) que no van a les galeries, i només van a fires. Sembla ser que no tenen temps i que és més fàcil pujar a un avió i en 48 hores visitar o comprar a tantes galeries com puguin o vulguin, galeries que tenen la seva base en llocs allunyats, és clar. En aquest sentit, és més eficient poder negociar amb galeries de diversos països del món que en un espai de temps curt es presenten juntes. Però el que un pot fer i conèixer en una galeria ni de lluny es pot equiparar al que permet una fira. El meu consell és que els interessats en art vagin assíduament a les galeries i museus i puntualment a alguna fira.

Creu que hi ha hagut en aquest període de temps algun canvi en la concepció i en l’organització de les fires d’art contemporani?

Sí, hi ha molts canvis. Les fires són més socials que mai, tinc la impressió. Són llocs de trobada on, en molts casos, els col·leccionistes passen diverses hores anant i venint, parlant amb els seus amics, abans d’acostar-se a les galeries. Per a les galeries que s’aproximen a les fires només des d’una òptica professional, aquest excés de sociabilitat, és, de vegades, no gaire bo pel que fa a resultats. Però cal conviure amb això i adaptar-se. Les fires, si no totes moltes d’elles, s’han convertit en espais de treball per a comissaris independents. Està de moda el model d’organitzar seccions comissariades, exposicions de grup, i això també contribueix a una major dispersió. Sembla que aquesta és, en principi, una aposta per aportar més qualitat, però en aquest punt jo sóc molt radical. La qualitat d’una fira l’han d’aportar les galeries i les obres que s’hi exposen. I aquí és on la fira ha de marcar les seves pautes i saber seleccionar quin tipus de galeries vol. A més, totes aquestes funcions “laterals” de les fires tampoc aporten cap novetat, ja que avui en dia sempre són els mateixos models repetits i repetits que et vas trobant fira rere fira. Cada vegada totes les fires s’assemblen més, hi ha massa uniformitat.

Quines són les fires d’art contemporani que li semblen més interessants?

Aquesta també és una pregunta difícil de respondre. És obvi i tothom sap que hi ha fires millors que d’altres. A mi m’agrada ser a les fires que tenen qualitat i cert prestigi, siguin grans o petites. Un altre tema és l’econòmic. Sempre he apostat per les fires reconegudament bones, des de l’inici de la galeria. Però el preu a pagar és, per descomptat, alt i aquest esforç econòmic s’ha de veure compensat raonablement. En 2019 faré només tres fires: Arco, ja realitzada, Art Basel a Basilea i espero que Fiac (encara no s’ha publicat la decisió del comitè de selecció). Però he de dir que tant a Arco com a Art Basel aquest any he participat amb un doble estand. A Arco, vaig ser seleccionada per presentar-me amb els artistes Gilda Mantilla i Raimond Chaves a la secció dedicada al Perú. A Basel, a més de la meva estand al programa general –secció en la qual participo des de 2012–, tindré un estand a Art Unlimited amb un projecte de l’artista alemany Jochen Lempert. És a dir, que l’esforç en tots els sentits és molt més gran.

Pot explicar per què ha apostat per aquestes?

Arco és una fira important per a mi, per raons òbvies, és la gran fira de l’Estat espanyol. És important acudir a aquesta cita per mantenir el contacte amb aquells clients nacionals de fora de Barcelona, ​​als quals no veiem tan sovint. La fira té un bon nivell, tot i que segueixo pensant que preferiria que fos un punt menor en grandària, que es desinstitucionalizés i fos menys mediàtica. Tant de bo no fos l’esdeveniment artístic de l’any. A la Fiac vaig començar a acudir fa molts anys, a la secció jove de la fira, la Cour Carrée du Louvre, en un moment en què la fira s’havia desprestigiat una mica. En aquells anys Frieze Londres era la fira top de la tardor i Fiac estava darrere. Això amb els anys ha canviat, i jo m’he mantingut fidel a Fiac. Mai he estat a Frieze Londres, a l’inici de la galeria vaig pensar que la meva galeria no encaixava en aquesta fira i així he continuat. Fiac i Frieze Londres s’enganxen massa en el calendari i les dues fires són ara molt costoses. Però he fet moltes altres fires, la majoria europees i nord-americanes, amb l’excepció de Arteba Buenos Aires el 2014. A vegades és interessant participar en fires amb propostes més específiques, un sol artista, propostes d’estand més arriscades, en fires més petites, amb costos menys elevats o fins i tot compartint estand amb altres col·legues. De fet això ho he fet diverses vegades en fires com Artissima, Independent Brussels, Frieze NY. Però aquestes han estat aparicions puntuals. Al final de l’any t’adones que no cal participar en tantes fires anualment. Sento que tinc una assignatura pendent amb el mercat asiàtic, que segueix sent un terreny desconegut per a mi, i m’agradaria tornar a fer una bona fira a Estats Units, però m’està costant saber com, en aquest moment.

Sílvia Dauder. Foto: ProjecteSD
Sílvia Dauder. Foto: ProjecteSD

És important per a una galeria d’art com la seva participar en fires d’art contemporani? Pot explicar per què? Pot dir-nos: quin és el percentatge de vendes que té a la galeria i les fires?

Sí que és important. He de reconèixer que de la nostra actual cartera de clients, la majoria d’ells han accedit per primer cop a ProjecteSD en fires, fins i tot alguns que resideixen a la mateixa ciutat! El mercat actual s’ha globalitzat, d’una banda, i de l’altra, el mercat local no ens manté, amb la qual cosa fer fires sembla una opció no eludible en aquest moment. Sempre es ven més en una fira que en el mateix d’espai de temps a la galeria. Però el que queda de marge en vendes en fires és moltíssim menor. És a dir, és més rendible vendre la mateixa obra a la galeria que a la fira. Més del 60% de les obres venudes a l’any tenen a veure amb fires, el que no vol dir que aquestes vendes es materialitzin durant la setmana de la fira.

La seva galeria és una de les dues galeries barcelonines que participa a Art Basel, de forma regular, la fira més important que hi ha al món d’art contemporani. A banda del prestigi –és molt difícil que et puguin admetre– i la visibilitat, què és el que més li aporta?

Vendes i bons contactes. Hi ha anys que he venut més a Basel que a Arco, cosa que no em fa gaire feliç. Ara bé, no sempre el balanç en vendes és el desitjat. Però m’agrada Basel, treballo molt a gust allà i amb eficiència. Però, per descomptat, la visibilitat i el prestigi són punts a no oblidar.

Es molt diferent el perfil del col·leccionista d’Art Basel al d’altres fires?

Fa uns anys, crec que sí. En els nivells mitjans trobaves un col·leccionista més refinat, una mica més sofisticat en els seus gustos i criteris, més informat. A Basel hi havia el millor i això marcava diferències en l’audiència. El que sí és clar és que hi ha un bon nombre de col·leccionistes que segueixen anant a Basel i que no trobes en d’altres fires. La qual cosa no vol dir que totes les galeries accedim a ells. En temps molt recents, he observat una audiència més barrejada. Però segueix sent una cita que reuneix molt bons professionals de tots els àmbits.

Com veu el futur de les fires d’art contemporani? Creu que l’actual model de creixement i expansió geogràfica seguirà vigent?

Espero que no, però qui sap…

ProjecteSD va ser fundada el 2003. Amb base a Barcelona, ​​la galeria exhibeix art contemporani a través de treballs tant d’artistes emergents com d’autors amb una trajectòria consolidada. El programa d’ProjecteSD pretén generar diàleg entre artistes consagrats i joves autors, presentat treballs de diferents èpoques i contextos ProjecteSD és reconegut com un nou concepte de galeria dins de l’escena estatal. La seva consistent programa, la seva particular selecció d’artistes al marge d’interessos comercials, més enllà de les tendències i demandes del mercat, i el seu segell personal, han contribuït al prestigi i el caràcter únic de la galeria.

ProjecteSD a Art Basel 2013. Foto: ProjecteSD
ProjecteSD a Art Basel 2013. Foto: ProjecteSD

Juan Naranjo

Curador d'exposicions independent i galerista. Combina la investigació dels debats introduïts per les noves tecnologies en l'esfera artística i els canvis d'hàbits socials amb l'organització d'exposicions i subhastes d'art.
Avatar