Arts visuals
Crònica del projecte expositiu del pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia

La passió de les imatges: de Barcelona als carrers de Venècia

Els darrers temps ens han acostumat a la destrucció d’imatges i a l’horror de viure-ho pràcticament en directe. Hem vist com queia l’efígie de Saddam Hussein a l’Iraq, posteriorment decapitada i exhibida com un trofeu, símbol d’una victòria que emana de la visceralitat. O com Palmira era ultratjada sense miraments pels combatents de l’anomenat Estat Islàmic, com si les pedres fossin noves víctimes a sumar a una llista macabra. Són dues escenes de la realitat recent que mostren el pes que tenen les imatges, un valor que ens diu que, malgrat les aparences, no són éssers inerts.

Però aquesta mena d’accions d’ultratge, odi, venjança i passió no només passen a llocs exòtics, també en el nostre dia a dia. “La destrucció i adoració d’imatges és un fenomen universal”, assegura Pedro Azara, convertit aquests dies en un guia juganer, irònic i altament didàctic, i comissari de Perdre el cap. Ídols, el projecte expositiu del pavelló de Catalunya –per sisè any consecutiu, i sempre amb bones crítiques, tota una fita destacada amb satisfacció per l’equip de l’Institut Ramon Llull– als Eventi Collaterali de la 58a edició de la Biennal d’Art de Venècia.

Catalunya hi és present amb una mostra multidisciplinar i de diversa autoria, amb un projecte format per un espai expositiu, per una performance, per un audiovisual i per un llibre d’artista que ens situa just al davant del magnètic poder que tenen les imatges. Però, sobretot, que ens ofereix l’oportunitat de veure els efectes de la interactuació i, tanmateix, també de fer-ho amb allò exposat –al final de l’exposició hi ha una màquina expenedora de diversos objectes aptes per intervenir, com ara dinamita, pel mòdic preu de 50 euros, o orina, sempre més econòmica–, escultures de la via pública que generen sentiments exacerbats, en qualsevol dels sentits possibles. De Cruyff a Franco, passant per Companys, Pujol, un pas de Setmana Santa o el cap de Porcioles.

El cap de Porcioles, en primer pla, a l'espai expositiu català. Foto: Esteve Plantada
El cap de Porcioles, en primer pla, a l’espai expositiu català. Foto: Esteve Plantada

L’exposició és dividida en dues parts. La primera, amb la documentació escrita de la vida de 15 estàtues controvertides a Catalunya, on veiem que “la diferència entre la creació i la destrucció és mínima”, com assenyala Azara. La segona, un espai inspirat en el dipòsit que l’Ajuntament de Barcelona té a la Via Favència, una mena de galeria dels horrors on hi ha estàtues de tota mena i ultratjades, però també tanques, fanals, llambordes i d’altres objectes de la via pública que no tenen lloc ni pretendents, situats al marge de la realitat, als llimbs de l’oblit. Les quatre escultures presents al pavelló s’han disposat, amb tota la intenció, “de la manera menys escenogràfica possible”.

La primera escultura que veiem és Record d’un malson (1991), de Joan Brossa, el cap de l’alcalde franquista Porcioles al damunt d’una cadira, en una obra que no va aconseguir estar ni un dia complet exposada. La segona, el Monument als caiguts (1963) encarregat a Genaro Iglesias, un republicà represaliat que va fer una versió molt lliure de l’encàrrec que tenia (un soldat amb una arma i besant la bandera). El soldat va amb una aixada, té el casc a terra, el genoll dret cap avall i l’esquerre amunt, amb una bandera “que cal tenir molta imaginació per creure que és una bandera”. El curiós del cas és que, després de ser extreta de la via pública per franquista, ara la ciutadania l’ha tornat a demanar.

El Monument a Lluís Companys (1998), de Francisco López, és la tercera obra que podem veure. Des del mateix dia de l’estrena al Passaig Sant Joan, una escultura que ha estat pintada, en una ocasió per un col·lectiu d’artistes que en criticava la inexpressivitat. En darrer lloc, la imatge que més impacta, el “Sant Cristo gros”, literalment: el Pas de Setmana Santa del Sant Enterrament (1944), de Salvador Martorell, del gremi més antic i actiu d’Europa, el de Marejants de Tarragona. Una obra que es veu reforçada pel so dels tambors de la processó, que van sonant per tot l’espai expositiu.

L'actriu Marta Aguilar com a Jordi Pujol, al final de la visita guiada. Foto: Esteve Plantada
L’actriu Marta Aguilar com a Jordi Pujol, al final de la visita guiada. Foto: Esteve Plantada

Veneracions o odi. Passions de tota mena. Un mirall d’allò que som, projectem, somiem i rebutgem. Situats al costat del Pas de Setmana Santa, “en ple miracle d’haver aconseguit portar aquí les escultures, per terra i mar”, i davant de la màquina expenedora –algú pregunta si s pot utilitzar realment la dinamita, la pintura o les pedres contra les obres exposades, a la qual cosa el comissari no diu pas que no–, Azara encén encens i tot agafa, si no el tenia ja, un aire místic, de comunió i ofici religiós. És el torn de la performance, “més aviat un cercavila”, de nom d’Ella s’apropia en present i que convertirà els carrers de l’illa de San Pietro di Castello en Barcelona mentre duri la visita guiada.

Marcel Borràs agafa el megàfon i fa de flautista d’Hamelin amb els assistents –formant duet amb el propi Azara, tot un prodigi de loquacitat i murrieria– i ens dirigeix a l’exterior. Primer pararem per observar el Monument a Lluís Companys, de Francisco López, on es convida el públic a pintar l’escultura amb esprais. L'”escultura” és l’actriu Marta Aguilar, que farà d’excepcional “quietista” i representarà, en carn i os, les escultures comentades, sempre a la mercè del públic assistent.

La passejada prossegueix amb El xut, de Francisco Carulla, un monument que l’imaginari popular de la ciutat va associar amb Johan Cruyff un cop mort, convertint-lo en un altar d’adoració gairebé messiànica. El públic hi interactua mostrant el dolor –llàgrimes i desconsols en forma de sanglots inclosos, amb flors, samarretes de Messi com a ofrenes i Chupa chups. La tercera parada ens permet una vista panoràmica del Monument als Caiguts, d’Adolf Florensa, Joaquim Florensa i Josep Clarà, retirat de la Diagonal de Barcelona i que a Venècia és un petit quadre representatiu que necessita la participació dels espectadors per recrear l’atac terrorista que el va malmetre, causant danys materials i personals molt greus.

Aguilar i Pedro Azara, en el moment en què es representa 'El xut', imatge de Johan Cruyff. Foto: Esteve Plantada
Aguilar i Pedro Azara, en el moment en què es representa ‘El xut’, imatge de Johan Cruyff. Foto: Esteve Plantada

La visita exterior acabar amb el cèlebre Monument eqüestre a Francisco Franco, de Josep Viladomat, en aquest cas també amb la participació espontània d’una veïna encuriosida per l’estranya processó. Com bé recordem després del seu pas per la comentada exposició al Born, l’escultura del dictador va ser decapitada i objecte de diversos actes vandàlics com atacs amb pintura o la col·locació d’una nina inflable i d’una estelada al cul, entre d’altres. També va patir una pluja constant d’ous. És aquí quan l’actriu quietista” pateix l’esclafit d’un d’ou al cap, just abans de caure. Per últim, de nou a dins i davant la màquina expenedora, veiem el Monument a Jordi Pujol, de Xavier Martos, retirat de Premià de Dalt, i que acabarà amb el cap i el tronc d’Aguilar pintat de blanc, sense miraments de cap mena.

Una exposició que marca la presència de Catalunya en les sis darreres Biennals, en un període de deu anys, quan ” va començar el somni de ser a la Biennale, aquest somni de Catalonia in Venice”, com afirma Iolanda Batallé, la directora de l’Institut Ramon Llull en la seva presentació a la premsa especialitzada. “Som a la biennal més important d’art contemporani del món, i aquest somni demostra la importància de la continuïtat del Llull en aquest projecte”.

Batallé destaca que el projecte és “de màxima transversalitat de propostes, art, escultura, vídeo, performance, assaig, reflexió, mirades sobre política, sobre història”, fets que són “la mateixa transversalitat que treballa el Llull“. Un projecte on les escultures, “són exemples de l’odi i l’amor a les imatges, on l’anècdota no es l’important, perquè l’important és el projecte, el fenomen que estem estudiant” i que –ha afegit– “en les poques hores que ha estat obert el pavelló hem vist un gran interès de públic de totes les nacionalitats, que entén perfectament el projecte sense conèixer el context històric. Aquesta és la prova de l’èxit del projecte: parlem d’un fenomen universal de la naturalesa humana i no de Companys, Porcioles o Franco“.

La màquina expenedora, amb tota mena d'objectes. Foto: Esteve Plantada
La màquina expenedora, amb tota mena d’objectes. Foto: Esteve Plantada

Esteve Plantada

Granollers, 1979. Poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor. Ha estat coordinador d'"El Temps de les Arts" i col·labora regularment al setmanari "El Temps", a "Els Matins" de TV3, a l'"Àrtic" de Betevé i al "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.

És professor de l'assignatura "Assaig i Prosa d'Idees" del Màster de Periodisme Literari de la UAB i de ficció a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ha publicat 7 llibres de poesia, sent els dos darrers, "Fosca límit" (2015, AdiA Edicions) i "Big Bang Llàtzer" (2016, Lleonard Muntaner), distingits, respectivament, amb el premi a Millor poemari de l'any 2015 de la revista especialitzada Llegir en cas d'incendi i el Premi de la Poesia Mediterrània Pare Colom 2016.
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca