Secció: Crítica
Palma acull una exposició sobre Andreu Vidal

L’escenografia biogràfica i anímica d’Andreu Vidal

Andreu Vidal (Palma, 1959–1998) va tenir una vida pròpia de poeta bohemi i maleït, la qual cosa no vol dir que fos una vida vulgarment histriònica o impostada.

Llegint la seva poesia, veient l’escenografia biogràfica per on va transitar la seva figura i la substància intel·lectual de què es va alimentar, queda clar que Vidal, un dels poetes de la literatura catalana més estimables de la seva generació, va viure i va crear sempre admirativament influït pel sol negre dels grans poetes simbolistes i decadentistes del segle XIX francès: els inevitables Charles Baudelaire i Arthur Rimbaud, naturalment, però també Gerard de Nerval, Jules Laforgue i companyia.


Andreu Vidal. Restar per sempre en la cosa mirada
Centre Cultural de la Misericòrdia, Palma
Fins al 8 de juny


No van ser les úniques influències, per descomptat. Vidal era un lector voraç i versàtil, i els seus poemes contenen referències culturals, filosòfiques, religioses i literàries de procedències i èpoques molt diverses. A la introducció de la seva Obra poètica i altres escrits (Edicions del Salobre, 2008), Margalida Pons esmenta, entre altres escriptors que Vidal va llegir i va tenir en compte, Rilke, Cioran, Eliade, Cacciari, Carner, Eliot, Riba, Spinoza, Milton, Michaux, De Quincey, Kahn, (Lubicz) Milosz, Lundkvist, Saint-John Perse, Ponge, Stevens, Nietszche, Trakl, Celan –a qui va cotraduir juntament amb Karen Müller–, Vinyoli, Bauçà

Van ser, però, sobretot aquells francesos que exploraren i abraçaren les il·luminacions de la bohèmia més abismal els que van ajudar-lo decisivament a construir la seva obra poètica, a fabricar-se una personalitat –i un personatge– adient per a la seva sensibilitat i els seus propòsits, i a optar per un estil de vida coherent amb les seves pulsions. Igual que els seus admirats francesos, Vidal va freqüentar els bars (tot sol, amb parelles, amb amics…), va abusar de l’alcohol i va experimentar amb les drogues. I va morir, amb només trenta-nou anys, després d’una nit llarga d’excessos. Fosca, tortuosa i reflexiva, la seva obra és cantelluda per les inquietants ressonàncies existencials del que diu i és alhora d’una elegància formal impecable, i això que recorre sovint a recursos esquerps i abruptes, com ara arcaismes, versos trencats i imatges d’una insidiosa violència.

Vint-i-un anys després del seu prematur decés, s’ha inaugurat al Centre de Cultura de la Misericòrdia, de Palma, una exposició que recorda i reconstrueix la seva peripècia vital. Es titula Andreu Vidal. Restar per sempre en la cosa mirada, i aborda les facetes i els vessants més definidors d’un home que, a més de poeta –la seva feina principal, la seva vocació, més i tot: el seu veredicte–, va ser també traductor, dissenyador gràfic, fotògraf i delineant de professió. Aquests són els títols dels vuit llibres de poesia que va publicar: Xicraini, nit de portes cremades (1977), Aixall híctic (1977), Exercicis de despoblació (1978), Llibre de les virtuts (1980), Necròpsia (1984), Els dies tranquils (1988), L’animal que no existeix (1993) i Ad Vivum (1999, publicat pòstumament).

Comissariada per Magdalena Aguiló, gestora cultural i amiga de Vidal, l’exposició està dividida en diferents seccions que mostren els principals escenaris per on va transcórrer la vida del poeta –la seva casa de Palma, la festivament lúgubre cantina París-Texas–, els llibres que va publicar, els projectes creatius en què va col·laborar i la influència i la inspiració que la seva obra ha exercit en nombrosos escriptors i músics.

Andreu Vidal. Foto: Arxiu Miquel Martorell
Andreu Vidal. Foto: Arxiu Miquel Martorell

Igual que la majoria d’exposicions dedicades a escriptors, Andreu Vidal. Restar per sempre en la cosa mirada és més vistosa que instructiva, i en general pot fer una certa impressió de superficialitat. És cert que tot al llarg del recorregut es reprodueixen desenes de poemes –un encert, perquè és la manera d’establir que l’escriptura poètica va ocupar la centralitat en la personalitat i la trajectòria de Vidal–, però llegir poemes es pot fer tot sol a casa. Vull dir que és un recurs expositivament eficaç, però insuficient.

Sigui com sigui, l’exposició conté diversos atractius, sobretot per a aquells espectadors que coneixen Vidal i l’ambient cultural per on es va moure. L’atractiu principal, sense cap dubte, són les seves col·laboracions amb artistes plàstics (amics i coneguts, coetanis o una mica més grans que ell). Destaquen les pintures i els dibuixos de Rafel Joan –van mantenir una estreta relació tota la vida–, del qual n’hi ha una vintena a l’exposició. Una de les pintures, Lisèrgia, mostra l’interior del bar Marsella de Barcelona –conegut per l’absenta que s’hi serveix– i s’inscriu dins els patrons de la nova figuració que va sorgir als 80. És una pintura d’un groc radiant, que remet a alguns grocs –visionaris, d’una brillantor que obre la mirada i alhora l’encega– que surten a les Il·luminacions de Rimbaud. Una altra pintura esplèndida de Rafel Joan és la titulada Brancam, un paisatge de branques d’arbre, negres, grisenques i marronoses, captades de tan a prop que quasi semblen un enteranyinat abstracte.

Durant els anys 70, sobretot durant la segona meitat, el panorama artístic i cultural de Mallorca va veure’s agitat per l’eclosió d’un ric moviment contracultural que va donar valuosos i xocants fruits literaris i plàstics. En el camp de les arts visuals, van aparèixer tota una tropa de joves artistes que formaren el que es va conèixer com la Nova Plàstica Mallorquina, un col·lectiu plural de creadors que assumiren els postulats de les avantguardes i la contracultura i que tenien la voluntat de fer un art homologable al que es feia arreu del món, però partint de les singularitats de la realitat illenca. Entre els artistes integrants de la Nova Plàstica, hi hagué Bartomeu Cabot, els germans Andreu i Steva Terrades, Joan Palou, Miquel Àngel Femenias, Lluís Juncosa i un joveníssim i precoç Miquel Barceló. Molts d’ells formaren part del col·lectiu Taller Llunàtic, una de les expressions més irreverents i fructíferes de la Nova Plàstica.

Tot i que tot just tenia vint-i-un anys a principis dels 80, que és quan el moviment de la Nova Plàstica mallorquina va començar a atomitzar-se i a dissoldre’s, Vidal va ser-hi a temps de prendre part en algunes de les propostes artístiques –sempre amb una dimensió sociopolítica– més interessants de la moguda: per exemple la revista Blanc d’Ou (1977-1978). També va impulsar i promoure, en col·laboració amb el seu amic poeta Àngel Terron, les col·leccions de poesia La Musa Decapitada (1977-1979) i Tafal (1977-1982). I va fer el disseny d’alguns números de la revista Latitud 39, una publicació interessant i meritòria impulsada per un grup de joves professors de literatura catalana i que es va publicar entre el 1981 i el 1983.

L’exposició inclou també dibuixos i pintures que alguns dels artistes abans esmentats, més altres com Ramon Canet, feren per a cobertes de llibres, portades de revista i cartells més o menys relacionats amb el quefer de Vidal. Tampoc no hi falten uns dibuixos del mateix Vidal, unes tintes xineses al·lucinògenes que recorden les tintes xineses de l’Henri Michaux que va experimentar amb la mescalina.

Mirant les col·laboracions de Vidal amb aquests artistes plàstics, molts dels quals eren d’un avantguardisme trencador i militant, és interessant constatar que, en realitat, ell no era un poeta avantguardista. Tenia un sentit massa viu de la tradició –una tradició que s’havia elaborat ell mateix i que li impedia de ser radicalment presentista–. Era, més aviat, un poeta modern (de la modernitat d’on germinaren les avantguardes de principis del segle XX) i al mateix temps antic (amb una mirada entre metafísica i antropològica de l’ésser humà).

Rellegint els poemes que hi ha a l’exposició, no hi ha dubte que l’obra de Vidal mereix ocupar un lloc important en el panorama de la poesia catalana de la segona meitat del segle XX. Són uns poemes que, majoritàriament, encara conserven el misteri, l’audàcia imaginística, la força expressiva, la ferotgia lúcida, la musicalitat incitant i fràgil, una seductora i inquietant tremolor existencial… Podem acabar amb el que, per a qui escriu aquesta ressenya, és el millor poema de tots els que va escriure. Es titula Diàleg dels morts i diu així:

“Ara que dorm
el sol dins l’oceà, mira les flors
cobertes de rosada; són

d’un negre viu, brillant, fèrtil,
com si la nit
tingués a ambdós extrems un mateix rostre.

Dins cada gota d’aigua
hi ha una lluna petita. Veus?
Són com ulls

que tremolen. Totes les coses
del món tremolen, algunes
de tant fremir a penes existeixen…”

Andreu Vidal, retratat per Miquel Martorell
Andreu Vidal, retratat per Miquel Martorell

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons