Arts escèniques

A casa de Clitemnestra

En acabar de veure l’estrena, vaig decidir rellegir un dels quatre soliloquis de Biel Mesquida —a qui convé felicitar per la concessió recent del Premi Quima Jaume de Cadaqués a la seva carrera—: «Clitemnestra parla tota sola», una de les quatre peces dramàtiques d’Els missatgers no arriben mai (El Gall Editor, 2012).  Prosseguesc la ruta pel kindle, fins allà on se’m permet de llegir, de La casa dels noms (Amsterdam-Ara Llibres, 2017).

Obra: Clitemnestra, la casa dels noms
Autor: Colm Tóibín
Direcció i adaptació: Agustí Villaronga

Ajudants de direcció: Xavi Núñez / Joan Miquel Artigues
Traducció: Miquel Angel Vidal
Intèrprets: Núria Prims, Josuè Guasch, Marc Bonnín, Sara Sánchez, Marina Font i Aitor Gabaldà
Música original: Tolo Prats
Escenografia: Rafel Lladó
Vestuari i concepte escenogràfic: Susy Gómez
Il·luminació: Albert Faura
Funcions: Teatre Principal de Palma (del 24 al 27 de setembre)

El primer capítol d’aquesta novel·la és el que es posa en boca de Clitemnestra i constitueix el canemàs de l’adaptació villaronguiana del llibre. L’autor és l’irlandès Colm Tóibín (Enniscorthy, 1955), un dels grans narradors de la literatura coetània, que reprèn en aquesta novel·la el fil de l’Orestíada d’Èsquil, el dramaturg més provecte de la literatura hel·lènica clàssica, i d’Ifigènia a Tàurida d’Eurípides. Després també tractarien el tema Sòfocles o, segles a venir, Racine.

El muntatge és gairebé un monòleg interior de l’actriu protagonista, Núria Prims, que ja havia treballat amb Agustí Villaronga al film Incerta glòria, on interpretava l’inoblidable personatge de la Carlana. Veiem els altres personatges de l’obra a través del seu prisma perquè aquí el focus lumínic realment sempre recau sobre el seu paper de mare abnegada i obligada a sacrificar una de les seves filles, Ifigènia, als déus perquè el seu marit, Agamèmnon, així l’hi mana. En contrapartida al sacrifici, li bufarà favorable el vent necessari per poder navegar i entrar a la guerra de Troia. Per això veig encertat aquest canvi de títol que s’ha portat a terme a l’adaptació villaronguiana, consistent a afegir el nom de la protagonista davant La casa dels noms.

Clitemnestra i Aquil·les en un moment de la representació de la peça ©Elena Rotger

Els seus fills, a part de la jove Ifigènia, són Electra, un any més petita, i el menut Orestes. Els homes són Egist i Aquil·les, inicialment suposat nuvi d’Ifigènia que, un cop comesa la malifeta i havent tornat Agamèmnon de la batalla, es converteix en la jove Cassandra. L’altre personatge masculí que esmentàvem, Egist, és l’amistançat de Clitemnestra. No surten més actors sobre un escenari restringit i que anirà quedant cada volta més eixorc arran que es produeixin les morts de diversos personatges. Però, curiosament, els pals amb què els aedes acompanyaven les gestes d’Ulisses per reportar-les davant les audiències serveixen aquí perquè Agamèmnon s’exerciti amb el seu fill Orestes. No es veuen llances ni destrals, ganivets ni punyals, ni hi ha concedides llicències d’armes. És com una estranya reestructuració de la poètica aristotèlica, que recomanava que les escenes de sang i fetge no es reproduïssin damunt l’escenari. Aquí almenys desapareixen els instruments amb les quals aquestes s’executen.

Clitemnestra és una Antígona en relació amb la seva filla i el culte als difunts però sobretot el que pesa és el seu punt instintiu i venjatiu de Medea pel que fa al seu espòs, el rei Agamènnon, malgrat que sigui sense arribar als límits d’aquesta darrera. Potser per aquesta voluntat de l’obra d’humanitzar la figura de Clitemnestra, com Villaronga ja havia aconseguit fa un lustre amb la Mare de Déu, aleshores que escenificà al Principal de Palma una altra novel·la curta de Tóibín, El testamento de María, i com es veu que ha pretès l’autor altres cops dins la seva producció.

No m’agradaria finalitzar sense destacar la bona feina escenogràfica de Rafel Lladó, aquests set pisos de matalassos de colors ocres que podeu observar a la imatge de més amunt, a partir d’un concepte original de Susy Gómez, també encertada en la confecció del vestuari de l’època. O els potents efectes lumínics d’Albert Faura amb l’enllumenament d’aquell fondal, talment una caverna platònica, en què compareix Egist davant els nostres ulls i on també anirà a raure la insolent Clitemnestra després d’escopir una maledicció contra Agamèmnon i les seves hosts.

Carles Cabrera Villalonga
Carles Cabrera Villalonga: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close