General

A propòsit de Manuel Cusí

Manuel Cusí i Ferret (1859 -1922), pintor vilanoví una mica anterior al Modernisme, que s’especialitzà en figures femenines situades en ambients brillants, era un virtuós de la representació de la llum artificial. Havia començat fent escenes costumistes folklòriques espanyoles –els pintors sovint han de buscar la rendibilitat del seu art-, però després, es girà cap a una línia estètica semblant a la que provenia entre nosaltres de Romà Ribera i Francesc Masriera, que no pretenia documentar un món peculiar, però que en certa manera ho acabava fent, alhora que trobava pretextes per a demostrar la seva perícia representant les textures dels vestits i el matisos de la pell humana en circumstàncies lumíniques complicades. El Teatre del Liceu, de Barcelona, va ser un dels interiors on el pintor ubicà moltes de les seves composicions.

Manuel Cusí, Dauradores (c1891), oli. MNAC.

Cusí, a qui a la seva Vilanova i la Geltrú natal se li dedicà una notable exposició retrospectiva el 1999 –ja fa vint anys!-, comissariada per Isabel Coll Mirabent, també reflectí en les seves pintures temes socialment menys brillants, però més “documentals”, com les que potser són les seves obres més conegudes, pel fet de conservar-se al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Dauradores (c1891) –si més no un magnífic testimoni plàstic de la pràctica d’un ofici singular- i  Al costat de l’estufa (1896).

Coberta del llibre Manuel Cusí. Devoció per la bellesa de Rossend Casanova, amb pròleg d’Isabel Coll i editat per Manel Terrón Cusí. 

Ara n’ha sortit un llibre de Rossend Casanova (Barcelona 1970), editat per Manel Terrón Cusí. Això em porta a fixar l’atenció en l’autor, que és un dels nostres estudiosos més preocupats pel patrimoni artístic i d’una manera pluridisciplinària. El llibre conté informació poc coneguda d’aspectes i etapes del pintor, encara que el pes es carrega en una àmplia antologia de l’obra de Cusí, ben reproduïda, que el fa un element nou en el coneixement de la densa història de la pintura catalana del tombant de segle (XIX-XX), que és, com se sap, un dels moments més rics de la creació artística del nostre país.

Tècnic superior del Museu del Disseny, Casanova sempre ha depassat la dimensió professional de l’estricte funcionari de Cultura, i ha esdevingut un autor tot terreny. Tanmateix en el món de l’estudi de les arts decoratives o aplicades, o bells oficis, o com es vulgui dir, ha tingut iniciatives a subratllar, com l’exposició retrospectiva que va fer –en col·laboració amb Núria Gil Farré- al Centre Cultural de Terrassa, el 2007, de l’obra d’Eduard Blanxart (1915 – 2014), interiorista, músic i humanista, que morí gairebé centenari i que Casanova i Núria Gil varen tractar molt directament. Gràcies a aquella iniciativa la figura de Blanxart, tan densa com poc mediàtica, va quedar fixada, a part de en la mostra, en un catàleg que resumeix la seva aportació a  la sanitat cultural de la nostra societat.

Manuel Cusí, Retrat de l’escriptora Maria Josepa Massanès (1887),oli. Vilanova i la Geltrú, Biblioteca-Museu Víctor Balaguer.

Casanova, al costat de la seva tasca d’historiador de l’art, te també una intensa dedicació a l’estudi del medallisme, el que l’ha portat a ser nomenat recentment, aquest mateix any 2019, president de la Societat Catalana de Numismàtica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, on ha succeït en el càrrec a un històric de l’especialitat com és Miquel de Crusafont. A l’entorn d’aquest tema Casanova publicà no fa gaire un altre llibre, Historias de medallas, editat per Àmbit, que és un recull de narracions en castellà que tenen totes a veure amb el món de la medallística.

Ell és igualment un comentarista freqüent sobre temes historicoartístics a la premsa, especialment al suplement “Cultura/s” de “La Vanguardia”, i recordo, entre molts més, articles seus fruit d’una incursió que va fer al Brasil, on estirà el fil fins aleshores desconegut de l’etapa que hi passà el pintor modernista Lluís Graner quan, havent fracassat a Barcelona el seu ambiciós projecte dels Espectacles i Audicions Graner, provà sort a les Amèriques , del Sud i més tard també del Nord. Allò obrí la porta, des de la premsa, a un coneixement superior de la trajectòria d’una figura cultural de molt més relleu del que sovint sembla.

Aportacions com les de Rossend Casanovas són fruit d’una inquietud peculiar que ens ajuda a consolidar, des de posicions tan divulgatives com de recerca, a través de múltiples camins que ell mai desaprofita, el context patrimonial del nostre país.

Francesc Fontbona

Francesc Fontbona (Barcelona, 1948) és un dels historiadors de l’art més eminents i prolífics del país. Entre les seves obres, destaquen La crisi del modernisme artístic (1975), El paisatgisme a Catalunya (1979), Anglada-Camarasa (1981, amb Francesc Miralles), dos volums de la Història de l’art català (1983 i 1985), Josep Mompou (2000), Manolo Hugué (2006)... A més, ha dirigit o codirigit l’obra en cinc volums El Modernisme (2002-2004), el Diccionari d’historiadors de l’art català (en línia, encara en procés de creació i en col·laboració amb B. Bassegoda i Hugas) i Pintura històrica catalana. Art i memòria (2015), entre altres.

És un col·laborador històric d’EL TEMPS.
Francesc Fontbona

Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca