Exposicions

Quatre artistes que mantenen el pols a la pintura i l’escultura

És cada cop més comú que el treball dels artistes visuals es desenvolupi en forma de projectes multidisciplinaris que dissolen els límits entre llenguatges. La pràctica artística contemporània s’ha enriquit substantivament amb aquestes vies creatives que amplien els registres formals d’allò visual adoptant recursos d’altres llenguatges creatius (música, poesia, dansa), establint connexions més directes i de recerca amb disciplines de coneixement (ciència, història, sociologia, literatura, política…) i espais alternatius (el de l’exposició, entorns urbans i naturals), així com mitjançant la utilització gairebé indispensable de la documentació del procés i de les tecnologies a l’abast. Una conseqüència d’aquesta apropiació i expansió continuada és la que pertoca a la nostra percepció, que pot passar del gaudi d’aquella visualitat singular de les “peces” a la de tots els indicis fragmentaris (escultòrics, pictòrics, fotogràfics, textuals, sònics…) que hem de relacionar, potser com aquells colors que els impressionistes aplicaven sense mesclar perquè sabien que, en la distància, l’ull humà ja els combinaria i en dibuixaria la imatge. D’aquestes qüestions en parlava Umberto Eco en la seva reflexió sobre l’“obra oberta” a l’atorgar un paper essencial en el discurs artístic contemporani als seus interlocutors.

A QUARTET FOR HOPE
Artistes: Frank Gerritz, Umberto Manzo, David Nash i Gunter Umberg
Galeria Xavier Fiol
Fins a finals de Març de 2021

Tanmateix, i juntament amb aquesta iconologia artística que s’ha configurat com un territori prolífic que ha trastocat també el concepte d’exposició, hem d’assenyalar la persistència, i coexistència, d’altres vies que representen una visualitat més concentrada o contemplativa. I és aquesta l’opció que conjuguen els artistes que presenta la Galeria Xavier Fiol de Palma sota el ben suggestiu títol de “Quartet per l’esperança”. Esperança que fa pensar no només en la fi del temps de la pandèmia i en la supervivència del sector galerístic, sinó també en l’espai que han de seguir ocupant els artistes que exploren els camins de la pintura o l’escultura en l’escena artística contemporània.

Són quatre veus, sòlides i amb una llarga i internacionalment reconeguda trajectòria totes elles, les que protagonitzen un projecte que roman en la perifèria d’un cert minimalisme, entès com a economia de la forma, i en el qual les aparences juguen un paper essencial. Doncs l’objectiu final que anima la reunió d’obres de Frank Gerritz, Umberto Manzo, Gunter Umberg i David Nash, és el d’endinsar-nos en els lúcids espais de pensament, contemplació i interrogació creats per artistes que, amb arguments ben potents, mantenen el pols a la pintura i l’escultura.

Frank Gerritz: Four Center Connection II, 2013.

L’obra de l’artista alemany Frank Gerritz (1964) representa un singularíssim punt d’encontre entre la pintura, l’escultura i el dibuix. Amb només 25 anys va colpir la crítica de Nova York amb la seva “Column Drawing” -una intervenció de dibuix dins l’espai de la galeria Stark de la ciutat-, encetant una meteòrica carrera artística definida pel pes específic del dibuix com a eix vertebral de les seves obres. Des d’ençà, les seves superfícies minerals -aconseguides per la superposició de capes i capes de grafit- han proliferat en un enorme, gairebé infinit, repertori de solucions compositives matemàticament definides per combinacions geomètriques en les quals només hi ha espai per dos “no colors”, el del suport i el negre del grafit. Tan senzilla fórmula amaga el consistent projecte teòric d’un artista de perfil molt intel·lectual que és capaç d’innovar el quadrat -i de trencar-lo- tirant del fil de la perspectiva científica, del cànon occidental de bellesa i de renovar les llisons formals de mestres com Carl André o Donald Judd, per signar una obra única dins l’àmbit de l’abstracció actual. 

‘Umberto Manzo: Sense títol, 2019.

El napolità Umberto Manzo (1960), exemplifica també aquesta cruïlla lingüística de la pintura de la qual acabem de parlar, encara que de manera ben diversa. Doncs ell -que procedeix del món del graffiti– ho fa amb una fórmula multiplicadora en la qual intervenen cents de coloristes dibuixos retallats i acuradament col·locats dins la “finestra” del rectangle que dibuixa la forma d’un cap o qualsevol altre element recognoscible o no. Es tracta d’una mena d’escriptura automàtica, dibuixos aleatoris, espontanis, flaixos d’idees, esbossos que separadament no tenen un gran valor testimonial, però que combinats, i amagats, componen una suggestiva metàfora del procés creatiu, aquell que s’ha perdut en el silenci i la intimitat de l’estudi. Molt lligat a la tradició de l’Arte Povera, Manzo ofereix una personal versió del “quadre dins el quadre”, però no són dos ni tres, sinó cents els “quadres” que dibuixen les línies, els traços i els motius d’aquest incògnit nucli de la composició. Cal imaginar la tasca metòdica i perseverant de l’artista recollint, tallant i ubicant aquests papers per adonar-nos que el que construeix és, realment, una imatge analògica d’aquest cercar i trobar repetitiu que, si bé és una activitat comuna a tots els artistes, ell situa al centre del seu projecte.

Obres de Gunter Umberg. © Cristian Costantini.

Amb més de cinquanta anys d’impenitent dedicació a definir “espais per la pintura” (Raum für Malerei), l’alemany Günter Umberg és unànimement reconegut com un gran mestre de l’abstracció monocromàtica, un fidel devot de la pintura més essencial: aquella la presència de la qual genera una vibració sensorial i espacial única. I és que Umberg considera cada pintura com una entitat singular i, per això, desafia l’espectador a sotmetre’s a una contemplació inquisitiva que remou els seus propis sentiments, emocions i idees preconcebudes respecte a què ha de ser una obra d’art. Lògicament, el color juga aquí un paper fonamental i les acurades superfícies de les seves pintures són tant profundes com misterioses, enigmàtiques com la frase d’un idioma que no comprenem, però la ressonància de la qual ens captiva. Dins el seu repertori, sobresurten també els anomenats “territoris”, acumulacions de peces de diferents formats que multipliquen la melodia íntima de les seves abstraccions i provoquen un altre tipus de relació amb l’espectador.   

Escultura de David Nash: Three descending Vessels, 1992. Al fons tres obres d’Umberto Manzo.

En l’esfera d’un Land Art del qual se’l considera precursor i brillant en el seu sintetisme formal, l’obra del britànic David Nash (1945) s’alça com un interessant contrapunt visual i conceptual a les altres obres incloses en aquesta exposició, amb les quals crea punts de vista bellíssims i manté un diàleg de forces equivalents. Les peces escultòriques de Nash -que només se serveix de fustes que han superat totes les etapes necessàries per romandre sense canvis formals- ens parlen amb la veu harmoniosa de la matèria orgànica més elemental i ens remeten a la capritxosa entitat de les coses naturals. Paga la pena gaudir de les seves intervencions a la natura, on Nash deixa constància del seu posicionament ètic. Molt conegut és el seu Ash Dome (Cúpula de cendres), un cercle de 22 freixes que va plantar en 1978 i amb el qual va creant una cúpula verda.

Escultura de David Nash i al fons dues obres de Frank Gerritz.

Com totes, és aquesta una exposició que demana un temps assossegat d’observació, primer de les peces en si mateixes i després de les interrelacions d’un conjunt que es revela com una cosmologia d’energies creatives perfectament interrelacionades que es reforcen mútuament, gràcies -com si no!- a l’acurada selecció i muntatge que les ha combinades perquè, nosaltres espectadors, construïm cada cop que les mirem nous i efímers vincles entre allò que abans estava dispers i que ara conjuguem com una emotiva partitura personal.

English translation:

A QUARTET FOR HOPE FOUR: ARTISTS WRESTLING FOR PAINTING AND SCULPTURE 

Nowadays it is more and more common for the visual artist’s work to develop as multidisciplinary projects that blur the limits between languages. The contemporary visual scope of art has enormously been enriched thanks of those practices that adopt the natural means of other creative languages (music, poetry, dance), stablish direct connections with other disciplines of knowledge and research (science, history, sociology, literature), occupy alternative spaces of exhibition (urban and natural environments) and use the valuable contribution of the process of documentation and the available technologies. Among the consequences of this continuous expansion, there is the effect on our perception, that passes from observing unique “pieces” to the contemplation of the different sculptural, pictorial, photographic, textual or sonic elements of that multidisciplinary artwork whose parts we ought to relate. This connective perception reminds to those colours that the impressionist painters applied without mixing because they knew that the human eye would combine them, drawing the image from the distance. Umberto Eco focused on these issues when reflecting about the “open work”, giving an essential role in the contemporary artistic discourse to its viewers.

Along with this artistic iconology that has both shaped a prolific territory and changed the concept of exhibition, we must point out the persistence and coexistence of other pathways that still represent a more concentrated or contemplative visuality. This last option is exemplified by the artists that exhibited at Xavier Fiol Gallery under the suggestive title of “A Quartet for Hope”. Hope that alludes not only to the end of the pandemic and the survival of the art galleries, but also to the space that have to continue occupying those artists that explore the role of painting and sculpture at the contemporary artistic scene. 

The quartet who stars this project, whose formal restraint places it in the periphery of the Minimalism, are four consistent voices with an internationally recognized long lasting trajectories. The elegant succinct formal appearance of their works seen together connect this project with the spirit of the Minimalism. For the aim that pursues the gathering of the art pieces of Frank Gerritz, Umberto Manzo, Gunter Umberg and David Nash is to encourage us to delve into these lucid, concentrated, spaces of thought, contemplation and questioning created by artists who keep alive the pulse of painting and sculpture with very powerful arguments.

The work of the German artist Frank Gerritz (1964) represents a very singular crossover between painting, sculpture and drawing. He was only 25 years old when he astonished the New York Art Criticism experts with his “Column Drawing”-a drawing intervention inside the Stark Gallery-, starting a meteoric artistic career defined by the specific weight of drawing as the guiding axe that will characterize and hold his artworks. Since that early time, Gerritz’s mineral surfaces -achieved by unnumerable layers of graphite- have proliferated into an almost infinite repertoire of compositions mathematically calculated to be occupied by geometric forms made of two “non colors”: that of the support and the black of the drawn -or painted- surface. That apparently simple concept is the result of the strongly consistent theoretical project of a highly intellectual artist that is able to innovate the square -and to break it- by pulling the threat of the scientific perspective, the classical canon of beauty, renewing the formal lessons of masters such as Carl André or Donald Judd to finally sign a unique contribution to contemporary abstraction. 

The Neapolitan Umberto Manzo (1960) also exemplify the painting crossover, but in a very different way. Starting as graffiti artist, he developed a multiplier formula based on the realizing of hundreds of colored drawings that he cuts and precisely places into that “window” of the rectangle whose lines draw a head or any other shape which may be recognizable or not. This is a kind of spontaneous drawings, a random writing, flashes of ideas and sketches that separately do not have a great testimonial value. Instead, combined and hidden within the work are a suggestive metaphor of the creative process, this one that has been lost in the silent intimacy of the studio. Closely linked to the tradition of Arte Povera, Manzo offers a personal version of the “painting within the painting”. But there are not two or three but hundreds of “paintings” those that draw the lines, strokes and motifs of this unknown core of the composition. This multiple anonymous nucleus helps us to imagine the methodic and perseverant task of the artist compiling, cutting and placing all these drawings, to find out that what he’s really doing, that is: creating an analogic image of this repetitive searching and finding activity, common to all artists, which Manzo places at the core of his project.

After more than fifty years unceasingly dedicated to define the “spaces for painting” (Raum für Malerei), the German artist Gunter Umberg is unanimously recognized as a great master of the monochrome abstraction, a faithful believer of the most essential painting: that one whose presence generates a unique sensorial and spatial vibration. The fact is that Umberg considers every painting to be a singular entity, the reason why he challenges the viewers to submit themselves to an inquisitive contemplation that may impact their own feelings, emotions and previous ideas about what an artwork has to be. Logically, color plays here a fundamental role: the accurate surfaces of Umberg’s paintings are as profound, mysterious and enigmatic as that phrase of a foreign language which we don’t understand but whose resonance captivate us. His repertoire also includes the so-called “territories”, groups of pieces of different formats that increase the tone level of the intimate melody of his single abstractions and provoke another type of relationship with the viewer.

Due to the brilliant formal synthesis of his wooden made sculptures, the British artist David Nash (1945) is considered a forerunner of the Land Art. His works are an interesting conceptual and visual counterpoint to the other artist’s pieces included in this exhibition, where Nash’s sculptures create interesting points of view and hold an equivalent dialogue of forces with them. All Nash’ sculptures are made with wooden pieces that have finished its drying process and would not change its shapes. Their “music” is the harmonious voice of the most elementary organic matter and refer us to the capricious entity of natural things. It’s worth enjoying his interventions in nature, where Nash leaves a record of his ethical position. Among the best known there is his Ash Dome, a circle of 22 ash trees that he planted in 1978 with which he’s creating a green cupola. 

Same as it happens with any other exhibition, this one needs a calm time for observation. First of every work, and then of all the interrelations of a presentation that reveals itself as a cosmology of a perfectly combined creative energies, each one reinforcing another by being placed together. And this happens thanks -of course- to an accurate selection and installing that facilitates the spectators to build -at every new gaze- ephemeral links between what was scattered and which we now conjugate as a personal emotional score.

Historiadora d’art, crítica i comissária independent, i membre de la junta directiva de l’Associació de Crítics i Comissaris d’Art de les Illes Balears. ACCAIB.

Articles relacionats amb Galeria Xavier Fiol

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close