Arts escèniques

A què esteu esperant?

Mentre la pandèmia no afluixa i els treballadors de l’espectacle continuen amb l’ai al cor per si toca tancar de nou els teatres, el Parlament i el govern continuen sense fer res per resoldre la intermitència pròpia de la professió.

Diumenge vespre a la porta de la Sala Atrium. Em trobo un gran actor, que treballa força, tant a sales de petit format com a grans espais. Per variar, parlem de la situació i em comenta que, en el pitjor moment de la pandèmia, va poder cobrar 500 euros del pla d’emergència del govern. Que millor això que res, però que no li havien ni servit per pagar el lloguer.

La sensació de desprotecció total entre els treballadors de la cultura és enorme. En primer lloc, perquè observen les dades epidemiològiques i els moviments de les autoritats tot contenint la respiració, a l’espera que els propers a tancar seran ells, per molt que hagin rebut el qualificatiu de “servei essencial”. I, sobretot, perquè, del març ençà, no s’ha fet res a nivell legislatiu per solucionar la qüestió de la intermitència d’una vegada per totes.

Sadari Movement Laboratory fent ‘Les criades’ de Jean Genet al Mercat de les Flors el 2014

Fa sis anys que l’Estatut de l’Artista entra i surt del calaix. El 2013, el CoNCA va elaborar un document, consensuat amb el sector, amb l’objectiu d’equiparar jurídicament els treballadors culturals amb la resta de treballadors. Fins i tot, el 2014 va publicar un document titulat ’36 propostes per a la millora de la condició professional en el món de la cultura’ i es va crear una subcomissió per a la redacció de l’Estatut de l’Artista. I el 2019, es va encarregar un informe sobre la dependència laboral dels artistes, que hauria d’estar acabat a finals de 2020.

La qüestió és que el més calent és a l’aigüera. I que just en el moment en què l’Estatut de l’Artista hauria estat útil de debò, el govern i el Parlament deuen haver considerat, com sempre, que la cultura pot esperar i que no val la pena ficar-s’hi. Bussejant en les propostes de resolució de la comissió de Cultura del Parlament, no se’n fa ni esment. Es parla de la crisi generada en el sector per mor de la pandèmia, de què ha de fer o no fer el govern, etc., però no hi ha cap intent de mirar de resoldre una situació malèvola que fa dècades que dura més enllà de posar pedaços. Els arbres no deixen veure el bosc.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner
El 2014, els intermitents francesos van estar a punt de fer cancel·lar el Festival d’Avinyó.

Ja ho deia Buñuel, que el millor que podia fer Espanya és contractar un/a mecanògraf/a per traduir les lleis que es fan a França. Al país veí, la llei dels intermitents de l’espectacle ha estat el salvavides de molts artistes des de l’esclat de la pandèmia. Si podies demostrar que havies treballat 80 dies en l’últim any, tenies l’atur garantit. Aquí, si havies facturat 500 euros al febrer, el govern te’n va donar 500 més. Si n’havies facturat 1.000 o més, res.

A França, a més, tenen una altra cosa que aquí no tenim: un sentiment fort de classe. Quan hi ha un problema, fan pinya. No hem d’oblidar que els artistes van aconseguir anul·lar el Festival d’Avinyó el 2003, que van estar a punt de tornar-ho a fer el 2014, que van ocupar l’Odéon parisenc el 2016… I sempre per temes laborals, amb la llei dels intermitents en el punt de mira.

Aquí, cadascú va a la seva i, tot i haver-hi un sindicat, l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya (AADPC), mai no ha pressionat amb la força del país veí, fins al punt de posar en perill la celebració d’un festival o la programació d’un teatre. Potser la desesperació no ha estat mai prou profunda. O potser tothom ja s’ha acostumat a treballar en unes condicions súmmament precàries.

Nora Navas protagonitza El quadern daurat
Nora Navas protagonitza ‘El quadern daurat’ dirigida per Carlota Subirós, que torna ara al Lliure. Foto Sílvia Poch

El món teatral està demostrant una voluntat de ferro en circumstàncies molt adverses. A diferència del que ha passat a Alemanya o a Anglaterra, on just ara les sales comencen a obrir, els teatres catalans fa mesos que van aixecar la persiana, encara que les dades d’ocupació no són per tirar coets. El públic, com és lògic, té por de ficar-se en un espai tancat i el hashtag #laculturaéssegura no deixa de ser un hashtag. On són els grans anuncis institucionals animant la gent a anar als teatres?

Els intèrprets també tenen por. Tenen por d’agafar el virus i quedar-se sense feina. Tenen por d’haver d’arriscar-se massa per seguir treballant. Perquè saben que si no penquen, cap govern els salvarà. Amb l’afegitó que la majoria dels espectacles que hi ha a la cartellera de Barcelona són a taquilla, és a dir, que si a sobre el públic no apareix, guanyaran poc o res.

Ja em diran si no és urgent una legislació que protegeixi els treballadors culturals de la intempèrie on es troben ara i abans de l’aparició del coronavirus a les nostres vides. Així que, senyores i senyors parlamentaris, presentin la llei al ple del Parlament d’una vegada per totes i aprovin-la. Aquell dia, podran anar a dormir pensant que han fet alguna cosa útil per a la cultura d’aquest país.

Andreu Gomila
Andreu Gomila: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close