Exposicions

Abraham Mohino Balet: l’escultura com la poesia

El darrer llibre de proses poètiques d’Abraham Mohino Balet, que porta per títol Ànemos(Godall Edicions, 1918), i que tracta de les idees sobre la casa, la llar i l’espai familiar, començava dient que aquest és un terme grec que significa “respiració” i continuava recordant que també comparteix la mateixa etimologia del mot llatí animus, que fa referència tan a l’alè com al vent. Tot plegat per concloure que “Ànemosés vent i és aire” i que “remet alhora al buf de la respiració que ens manté vius.”

Abraham Mohino Balet: Cases de poeta
Fundació Felícia Fuster. Barcelona.
Fins al 31 de gener de 2020.

Ara, aquest vent, aquest alè i aquest buf, han dut el poeta a presentar una sèrie d’escultures, fetes aquests darrers anys, que en les seves pròpies paraules són “construccions simbòliques per celebrar escriptors que han fet del concepte CASA una poètica”. Les peces són alhora una mena d’homenatges escultòrics dedicats no solament als escriptors admirats sinó que, en alguns casos, també estan dedicades a amics o familiars directes. Els homenatjats són:  Paul Auster, Gaston Bachelard, John Berger, Christian Bobin, Paul Celan, Eduardo Chillida, Marta Chinchilla, Erri De Luca, Marguerite Duras, Felícia Fuster, Ramon Llull, Mònica Miró, Marcel Mohino, Josep Plandiura, Iannis Ristos, Mercè Rodoreda i Mark Strand.

Els títols de les obres fan pensar en aquella esplèndida exposició que vam poder veure a Barcelona l’any 1997 que es titulavaLes cases de l’ànima. Però, si en aquella ocasió es tractava de maquetes arquitectòniques de l’antiguitat, ara estem davant d’escultures recents que han estat produïdes a partir de l’assimilació de l’art modern i contemporani.

Aquestes Cases de poeta, són obres de petit format —no solen sobrepassar els 40 cm per cap dels seus costats— realitzades al taller de l’escultor Josep Plandiura. Són escultures íntimes, de dimensions reduïdes, abstractes, amb reminiscències txillidianes, però amb formes i espais que remeten conceptualment a llocs habitables. Hi podem descobrir referències a elements arquitectònics com ara portes, finestres, espais, forats, escales, etc, que ens fan pensar en llocs de pas, de comunicació, de relació entre el dins i el fora, entre l’interior i l’exterior, entre la intimitat i la cosa pública, entre el poeta i l’escultor.

En aquestes obres, Mohino ha passat de la paraula a la planor del dibuix i d’aquest a la verticalitat de l’escultura que insinua volums i que es palplanta a l’espai alhora que el conté. Unes vitrines amb gravats també recorden l’itinerari d’aquestes creacions que parteixen i/o participen de formes planes i de textos escrits.

Així, per exemple, Casa de l’ànima d’Erri De Luca/ Non ora non qui, (acer i pedra de la Sènia), és una peça vertical que malgrat estar subjectada a la pedra que li fa de suport, com si es tractés d’una reixa de balcó encastada a la paret, s’aventura a sortir a l’espai i restar mig penjada per deixar-se travessar i penetrar per la llum. En aquesta part que surt es distingeix clarament una forma d’escala suspesa a l’espai que remet a “l’aire antic dels carrers, del vent i del crepuscle de Montedidio” i que vol fer referència a les escales que porten al terrat des d’on es divisa el golf de Nàpols.

Abraham Mohino Balet: La casa de l’ànima de Ramon Llull / Llibre d’Amic e Amat, 2019.

En molts casos, les escultures tenen dos plans a la manera del sistema dièdric (un de vertical i un d’horitzontal) i estan col·locades sobre una base plana de marbre que recorda els mosaics del terra de les cases. Aquest és el cas de La casa de l’ànima de Ramon Llull / Llibre d’Amic e Amat, on la forma de l’escala es troba estirada sobre l’horitzontal del terra, “no sembla una escala d’ascensió, sinó d’endinsament”, diu l’autor. Però el pla vertical d’aquesta peça, l’alçat, s’esdevé talment com una finestra que convoca “la llum íntima on ser un amb l’amat”.

Mohino no amaga la seva admiració per les idees de Gaston Bachelard; “tot de retalls de La poètica de l’espaiha nodrit els meus quaderns”. Per això no és d’estranyar que li dediqui una “casa de l’ànima”, la que porta per subtítol La poétique de l’espace.

Abraham Mohino Balet: Casa de l’ànima de Paul Auster / La invenció de la solitud, 2019.

A la Casa de l’ànima de Marguerite Duras / Écrire(acer i marbre Guatemala verd) es veu clarament el contrast entre l’un i l’altre pla de l’escultura. En el vertical hi ha algunes formes corbes, com una mena de petits fragments d’arc que s’insereixen en un espai buit. Mentre que a l’horitzontal l’espai és ple de material i tan sols es veu interromput per uns solcs o delimitacions de línies rectes que fan pensar en les marques i els dibuixos dels fonaments d’una casa i en les projeccions en planta dels plànols d’un projecte que defineixen una llar.

Paral·lelament a l’exposició s’ha editat un llibre de l’Editorial Trípode que posa en relació les fotografies d’aquesta sèrie d’escultures amb unes “proses mig poètiques mig especulatives”. En aquests textos, en un moment determinat, Mohino confessa que “ara entenc que tota la sèrie de cases de poeta és en bona part una variació sobre un únic tema: l’espai que instaura una finestra.” No endebades, a Habitar (Editorial Gustavo Gili, 2016), l’arquitecte Juhani Pallasmaa, amb la seva característica escriptura poètica i suggeridora, ens recordava que les experiències arquitectòniques autèntiques consisteixen en sentir la presència física de les coses com, per exemple, en mirar per la finestra, més que no pas en la forma de la pròpia finestra com una unitat de composició visual; per a ell, la qualitat d’una finestra rau en com fa de mitjancera entre l’interior i l’exterior, en com emmarca l’espai, com articula la llum i la privacitat.

Aquestes escultures d’Abraham Mohino Balet, aquestes “cases de poeta”, tenen la qualitat de fer de mitjanceres, de fer-nos pensar i sentir el dedins i el defora, de suggerir-nos l’entrada de la llum en els seus espais, en les nostres cases, de transportar-nos a un món curull de sensacions de privacitat. I, alhora, mostren els vasos comunicants que hi ha entre l’escultura i la poesia a través del concepte de casa, de llar, com a tema i nexe d’unió, com a cordó umbilical de doble direcció, com a camí d’anada i tornada.

Abel Figueres

Articles relacionats amb Fundació Felícia Fuster

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca