Exposicions

Abstracció èpica? A estones. Revisió del cànon? Fallida

Ja ho va deixar dit Maurice Denis l’any 1890: “Cal no oblidar que un quadre, abans de ser el quadre d’un cavall de batalla, d’una dona despullada o de qualsevol tipus d’anècdota, és essencialment una superfície plana recoberta de colors arranjats en un cert ordre”.

Són molts els que consideren aquesta frase de l’artista i escriptor francès el tret de sortida –un dels trets més sorollosos, si més no– de la modernitat plàstica. Vist amb la perspectiva de l’últim segle i escaig, durant el qual l’art no tan sols s’ha emancipat de la realitat sinó que a més l’ha assaltada, violentada, sotmesa, escarnida, anul·lada i recreada per totes bandes, de totes les maneres i amb totes les intencions, és inevitable concloure que la concepció de l’art exposada per Denis havia de desembocar, fatalment, tard o d’hora, en l’aparició de l’abstracció.

Epic abstraction: Pollock to Herrera
Metropolitan Museum (MET)
Nova York
Fins al gener del 2020

Fatalment o no, inevitable o no, el cert és que l’art abstracte va ocupar un lloc central, avui encara perdurable i segurament per sempre més indeleble, en la història del segle XX. No tan sols en la història de l’art, a més. Seria impossible i absurd parlar de la modernitat establerta durant el passat segle –la modernitat entesa com un fenomen integral, això és, alhora com a concepte intel·lectual, marca estètica, patró actitudinal i etiqueta identificativa d’un període temporal concret– sense fer referència a l’abstracció plàstica, igual que seria impossible i absurd parlar-ne sense fer referència a l’electricitat, els automòbils, els camps d’extermini, les armes de destrucció massiva, el rock’n’roll o la televisió.

En la història particular dels Estats Units d’Amèrica, la condició de l’art abstracte com a icona de la modernitat –cultural, sobretot– té encara un caràcter més accentuat que en la història particular d’Europa. Al capdavall, va ser amb la tropa tumultuosa dels pintors expressionistes abstractes (partidaris i conreadors de l’action painting o del color field, tant és) que els EUA no tan sols s’emanciparen de les tendències creatives i les modes intel·lectuals del vell continent sinó que, per fi, començaren a imposar la seves pròpies tendències i modes.

"Equilibrio" ,2012. Carmen Herrera
“Equilibrio” ,2012. Carmen Herrera

Cap tendència o moda artística genuïnament nord-americana no va ser més predominant ni va tenir una influència més expandida i subjugadora –tant a l’interior dels EUA com arreu del món occidental– que la de la pintura dels expressionistes abstractes. Durant els anys 40 i 50, l’art dels expressionistes abstractes (Pollock, Rotkho, De Kooning, Kline, Still, Gorky, Motherwell…) fins i tot va arribar a representar/encarnar algunes de les característiques estructurals, i més míticament sublimades, de la identitat americana.

Estic pensant en l’enormitat majestuosa dels espais (la vastitud geogràfica del país va tenir el seu equivalent pictòric en el format gegantí de les teles), en la força primigènia d’allò que és jove i nou i valent i rebel (els gestos vigorosos i genesíacs de Pollock eren l’anunci d’una realitat cultural, ètica i sociopolítica en què tot estava, teòricament, per fer) i, també, en la llibertat de qui vol viure segons les pròpies regles (l’individualisme irreductible del ciutadà que aspira a no ser controlat per cap poder prenia forma damunt la tela gràcies al fet alliberador de pintar sense cavallet, sense obeir els formalismes de la tècnica i amb una força estrictament visceral i impulsiva o bé mística)…

Tenint en compte tot això, costa imaginar-se una exposició més ambiciosa –i, sobre el paper, més prometedora i excitant– que Epic abstraction: Pollock to Herrera. És una de les exposicions estrella de la temporada, i el Metropolitan Museum de Nova York l’ha muntada amb el propòsit de repassar l’evolució de l’art abstracte nord-americà i de revisar-ne el cànon.

Tanmateix, la sensació amb què es queda l’espectador després de veure la seixantena d’obres que conformen la mostra és que l’ambició que la motiva i la impulsa és més aviat limitada. També que la temptativa de revisió de cànon que proposa és previsible i, en última instància, fallida. És simptomàtic, tot i que segurament també inevitable, que el millor de l’exposició siguin, amb diferència, les obres dels gegants fundacionals de l’abstracció americana.

"Mrs. N's Palace", 1964–77. Louise Nevelson
“Mrs. N’s Palace”, 1964–77. Louise Nevelson

La primera sala, ocupada per quatre pollocks de gran format i per cinc dibuixos previs al Pollock descobridor i indagador de l’action painting, són un cop de puny a l’estómac, un hiroshima sensorial, un aldarull interminable de línies i taques i gotes que ballen frenètiques en la seva estàtica consistència. Destaquen especialment l’obra Pasiphae (una trencadissa agressivament organitzada de formes i garbuixos, d’un colorisme brut, d’arrel picassiana i, en realitat… figurativa!) i Autumn Rythm (number 30), una mostra del Pollock més paradigmàtic, el que tritura la tradició després d’haver assumit les lliçons del surrealisme, del muralisme èpic mexicà i de la tradició i la tècnica ancestrals dels nadius nord-americans, el que és capaç de relacionar-se amb la pintura com no s’hi havia relacionat mai ningú abans.

La segona sala, amb l’excepció d’una escultura (Kouros) d’Isamu Noguchi, és tota per a les pintures de Mark Rothko. Denses o diàfanes, saturades d’introversió i d’opacitat o bé radiants en la seva esplendor lumínica, les pintures de Rothko, amb els seus matisos de colors, els seus equilibris de formes sempre similars i la seva intensitat obsessiva i meticulosa, són alguna cosa més que pintures: són estats de l’esperit, són paisatges infinits o agorafòbics, són forats negres on descansar o on agonitzar d’angoixa. També és cert que més de tres o quatre Rothkos seguits, si no ets d’aquells que s’embriaguen amb la seva bellesa, poden marejar-te de monotonia.

Després de començar amb els dos cappares de l’expressionisme abstracte, l’exposició continua jugant sobre segur: trobem el colorisme evanescent de la Helen Frankenthaler de Western Dream –lirisme de cotó fluix, al·lucinació perfumada–, la severitat estilitzada d’un Frank Kline sumptuosament negre, el virtuosisme de gestos nerviosos però elegants del Willem de Kooning d’Easter Monday, un Clyfford Still clàssicament vertical sense vertigen –els millors quadres de Still són com tapissos minuciosament espessos d’estalactites i estalagmites–, un Cy Twombly deliberadament esburbat –amb el seu aire inconfusible de provatures definitives–…

A partir d’aquí, però, l’exposició es fa més confusa –què hi pinten obres que no són abstractes, com per exemple l’escultura tombal Mrs. N’s Palace de Louise Nevelson, a una exposició que es titula Epic abstraction?– i la qualitat decau. La revisió del cànon, una operació sempre necessària, aquí consisteix, com sempre als EUA des de fa unes quantes dècades, bàsicament a rescatar de l’oblit i donar visibilitat a la feina de dones artistes i d’artistes de color, els quals han estat històricament menyspreats, bandejats i poc o gens tinguts en compte.

“Kouros”, 1945. Isamu Noguchi

Per corregir una injustícia tan flagrant, però, no n’hi ha prou amb simplement posar aquests artistes que es pretén reivindicar dins una exposició d’ambició canonitzadora. Cal triar-ne bé les obres i fer veure als espectadors el per què de la seva rellevància històrica, cultural, sociopolítica, estètica. Si a més els poses costat per costat de gegants tan indiscutibles com els abans esmentats, als quals es pot afegir una Joan Mitchell, aquí present amb l’impressionant políptic La vie en rose, o també el qui va ser mestre de molts d’ells, Hans Hoffman, aquí present amb el notable Deep withijn the Ravine (pintat un any abans de la seva mort, però d’una jovialitat simfònicament enlluernadora), si a més poses els artistes que vols recuperar i reivindicar al costat d’altres artistes que els superen en originalitat i potència, dic, doncs el resultat és contraproduent. En aquest sentit, la centenària artista cubana-americana Carmen Herrera (nascuda el 1915 però fins fa poc encara en actiu), que apareix al títol de la mostra, surt perjudicada. L’obra Equilibrio, un acrílic tòpicament geomètric del 2012, no resisteix la comparació amb cap pollock, ni tan sols els menors. Pollock to Herrera és el títol de la mostra. Pollock guanya a Herrera, pensa l’espectador.

I això no vol dir que, més enllà dels grans noms, l’exposició no inclogui obres fortes, valuoses, com a mínim d’interès. Hi ha New York #2, de Hedda Sterne, una aproximació abstracta (però no del tot abstracta…) a la imponent arquitectura urbana moderna de la ciutat dels gratacels. Hi ha Duck Walk, de Mark Bradford, una catifa lúgubre de cruis i erosions, feta a còpia d’enganxar-hi bocinets de paper i altres materials. Hi ha Night Journey, de Frank Bowling (nascut a la Guaiana el 1936), una pintura de traços gruixuts i amples, d’atmosfera llampant, suggestiva…

Igual que tots els estils i moviments trencadors que acabaren esdevenint hegemònics, l’abstracció també va tenir, i continua tenint, les seves convencions, el seu diguem-ne classicisme. Des dels patrons de l’art abstracte –perdó per l’obvietat que ara diré– s’ha produït una inacabable quantitat d’obres simplement passables, caracteritzades pel tremendisme textural, pel decorativisme amb ínfules, per gestos tan pollockianament grandiloqüents com impersonals i adotzenats… N’hi ha unes quantes, d’aquestes, a la present exposició. Una exposició tòpica i alhora estranya. Una exposició, sobretot, molt desigual.

Pere Antoni Pons

Pere Antoni Pons (Campanet, Mallorca, 1980). Periodista i escriptor. Ha publicat, entre altres, els reculls de poemes 'El fibló i la festa' (2003), 'Fervor tan fosc' (2006), 'Aquí, on passa tot' (2017) i 'Canvi de guàrdia' (2019), els llibres entrevista 'La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan Francesc Mira' (2009), 'Guillem Frontera. Paisatge canviant amb figura inquieta' i 'Conversaciones con Jean Marie del Moral' (2018), les novel·les 'La felicitat dels dies tristos' (2010), 'Tots els dimonis són aquí' (2011) i 'Si t’hi atreveixes' (2014) i el llibre de perfils 'Un arxipèlag radiant' (2019). Col·labora regularment en premsa fent entrevistes, articles d’opinió, crítica literària i d’art, i reportatges i cròniques de temàtica cultural i sociopolítica.
Pere Antoni Pons

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca