Altres gèneres

Activant la màquina dels records musicals màgics

La pandèmia del coronavirus s’ha acarnissat especialment amb una de les manifestacions col·lectives per excel·lència de l’estiu, els concerts i festivals de música en directe. Mentre esperem podem gaudir de nou del concerts i del frec de la gent, de les experiències compartides, demanem a un grapat de periodistes culturals de diferents generacions i procedències que activen la màquina de records i recuperen algun moment màgic o singular de les seues vivències musicals. De Pulp a Godspeed You! Black Emperor, passant per Pau Alabajos, Miquel Serra, Laurie Anderson o Les Sueques.

El mallorquí Andreu Gomila, antic director de Time Out Barcelona i col·laborador habitual d’El Temps de les Arts, es retrotrau a l’any 2011, a un dels concerts estelars del Primavera Sound d’aquell any. “Un dels mites de la meva postadolescència és Jarvis Cocker i Pulp, la seva banda. I el seu concert al Primavera em va connectar entre el meu jo de primers del 2000 i el que era el 2011. Va ser un any molt complicat per a mi i sentir ‘Do you remember the first time’, amb què els britànics van sortir a l’escenari, va ser una mena de catarsi que no puc explicar amb paraules. L’emoció es va perllongar durant l’hora llarga de concert, amb molts hits, com ‘This is hardcore’, ‘Common people’, ‘Disco 2000’, ‘Sunrise’… En arribar a casa vaig empassar-se el poema ‘Aubade’, de W.H. Auden i li vaig escriure una carta d’amor a Jarvis”. Si teniu curiositat, aquesta és la carta en qüestió.

Una imatge del Primavera Sound | Violeta Gumà (ACN)
Una imatge del Primavera Sound | Violeta Gumà (ACN)

Rafa Cervera, un dels degans del periodisme musical valencià i estatal, que hem pogut llegir en publicacions com El País, Jot Down o Ruta 66, té una visió singular de la música en directe. “Exceptuant casos molt puntuals, mai he gaudit massa l’experiència del concerts, no m’agrada compartir una cosa tan íntima com és la música amb tanta gent desconeguda”, adverteix. No obstant això, Cervera també té el seu propi moment màgic, quelcom que, a diferència del concert multitudinari de Pulp, sols van poder contemplar uns pocs privilegiats: “Veure en 1994 Laurie Anderson a Madrid, actuant per a un grapat de periodistes, va ser un moment perfecte. La manera que té de comunicar i de comptar històries va crear una atmosfera molt especial. M’agradaria vore Laurie en un teatre, amb el seu espectacle al complet, però recorde aquell petit concert com una experiència íntima i fascinant”. Podeu apostar a què veure la poeta, música i artista d’Illinois en aquell format reduït seria quelcom inoblidable. Un quart de segle després, Cervera no ho ha oblidat.

Jarvis Cocker, en el Primavera Sound 2011.
Jarvis Cocker, en el Primavera Sound 2011.

L’experiència màgica pot ser un moment, una cançó o, fins i tot, un entorn concret. Marc Hernández, periodista de Ràdio 4, ens remet a l’ambient únic del petit festival Maldaltura de Llessuí, l’any 2017. “Ni tan sols recordo el cartell. Tremp i Sort enllà, trencall a mà esquerra cap a vés a saber on. N’hi diuen Maldaltura, pels 1400 metres, un festival tan remot que sembla una presa de pèl. Un plànol a mà alçada i zona d’acampada; la muntanya fa la resta. El cotxe pateix, s’enfonsa en la vall d’Àssua i Llessuí apareix entre revolts i els cims d’un esquí en desús. Quatre cases, dos bars, un campanar discret i un prat amb els requisits de la millor festa infantil. El públic pastura i xala; els músics fan i desfan i s’hi podrien estar el cap de setmana. Voldries guàrdies de seguretat, asfalt i més noms anglesos, però Llessuí fa dels músics familiars, i de la tarima, un dinar de germanor”.

La polivalent Teresa Ciges ha estat des de la revista Saó una de les cronistes de l’esclat de l’escena valenciana. I ens remet a una experiència també recent, a Sant Llorenç d’Hortons, en el marc del festival Barnasants. “Era l’abril de 2018, una nit de dissabte. Feia pocs dies que Pau Alabajos havia publicat nou disc, Ciutat a cau d’orella, i vam fer més de 80 quilòmetres per escoltar-lo musicant els versos de Vicent Andrés Estellés per primera vegada a Catalunya. El viatge va pagar la pena. L’ambient íntim del local, junt a les melodies alegres i combatives del cantant torrentí eren una amalgama perfecta. Era com estar a casa, tot i estar lluny. Era el primer concert al que anava amb la meua parella, i resulta difícil d’oblidar”, relata Ciges, recordant-nos que les companyies són també un ingredient potenciador de les experiències.

Un altre tot terreny, en aquest cas de les Illes, Antoni Lluís Trobat, fa una col·lecció de records per quedar-se finalment amb un. “Moments musicals col.lectius especials me’n vénen molts al cap. No podria ser d’una altra forma. Un concert íntim de Mishima a Mataró, Antònia Font al Liceu, un tribut popular a Springsteen a Vilanova de Bellpuig, Pau Alabajos i Joana Gomila cantant a Rosselló-Pòrcel per la colònia illenca al CAT gracienc, una verbena amb Els Pets a Linyola. Però si hagués de destriar una estona musical inoblidable i recent seria el concert de presentació de L’elegància dorm (Foehn Records) , el darrer disc del cantautor mallorquí Miquel Serra. 24 de gener d’enguany. Al petit i encantador escenari del mític bar Lisboa, a Palma, Serra va atrapar un públic entregat que atapeïa el local. Recordo la sensació plaent, de fruir i desconnectar, amb descarregues elèctriques arreu del cos, quan els temes anaven encadenant-se. Copes, rialles, escalfor. Fins arribar a l’èxtasi amb un vell tema seu, ‘Dersu Uzala’. ‘Talment un bon clau’, que digué una veu estimada. Serra, manacorí, pot connectar amb Pau Vallvé, Senior, Ferran Palau o Radiohead. Aprofundir-hi ha estat el millor dels darrer any prepandèmic (el preciós documental Els ulls no s’aturen de créixer de Javier García Lerín, sobre el seu germà i ell, hi ajuda). Ens n’anàrem més feliços, del Lisboa palmesà”.

La veterana Amàlia Garrigós, una de les agitadores musicals valencianes per excel·lència, a través dels seus programes a Ràdio Nou i À Punt, també evoca Pau Alabajos, concretament l’històric recital a la Sala Iturbi del Palau de la Música de València, el 29 de setembre de 2012, amb el cartell penjat de sould out. Un concert commemoratiu de la trajectòria del torrentí que, a més, recuperava un espai vetat a l’escena en la nostra llengua durant la llarga ombra popular. “Hi havia moltes ganes perquè feia anys i panys que cap músic compromès, que tinguera repertori en valencià, no hi actuava. L’última vegada ho havia fet Raimon durant l’etapa de Ricard Pérez i Casado com a alcalde de la ciutat de València. Per tant, es tractava d’un esdeveniment extraordinari. Sentíem que, per fi, el Palau era nostre i que tot era possible”.

Pau Alabajos durant una de les actuacions del Barnasants 2018. Foto: ACN
Pau Alabajos durant una de les actuacions del Barnasants 2018. Foto: ACN

En aquest concert, Garrigós, immersa en la lluita per evitar el tancament de RTVV, intervenia com altres persones recitant versos d’Estellés. “En aquell context, escoltava el ressò de les dues mil ànimes que, amb el cor encongit d’emoció i esperança, ovacionaven cada passatge del concert que ara em sembla èpic”, relata Garrigós, “espectadora i alhora, còmplice activa de l’espectacle damunt l’escenari mentre mantenia un vincle molt íntim que m’unia a la tercera fila de butaques on estaven asseguts i bocabadats ma mare, el meu marit i el meu fill. Tots tres tremolant d’emoció. M’aborrone quan ho pense”.

D’un altra generació és Cèlia Cherytree, una jove periodista forjada en TresDeu i Territori Sonor, a les ordres de la mateixa Garrigós. “Recorde d’una manera molt especial la primera vegada que viu Obrint Pas, Aspencat i Atzembla en directe. Era el Concert de Falles de 2012, organitzat per Escola Valenciana a Burjassot. Aní amb 17 anys, càmera en mà, amb les amigues de l’institut. M’aborroní en escoltar en directe ‘L’Herència’, d’Aspencat, junt amb amb Feliu Ventura, Xavi Sarrià i Borja Penalba a la guitarra. No exagere si dic que eixa nit va contribuir a redibuixar la meua identitat en plena adolescència. Imagineu el poder d’un concert!”. Ho podem imaginar perfectament: per moltes raons, aquell també va ser un concert històric.

Obrint Pas, durant el concert de Falles de 2012.
Obrint Pas, durant el concert de Falles de 2012.

El periodista cultural, escriptor i músic de Granollers Esteve Plantada, membre també dels Nens Eutròfics, no es resigna a marcar una única fita. “Són molts hits viscuts, suats i cantats. Entre els preferits: el trio mecànic dels Eels a Bikini; la Zeleste sense fums per petició expressa —quin sacrilegi, aleshores!— d’Ian Anderson; seguir Wilco pertot, fins a tocar el cel a Torí, any 2012 —oh, el retruny de ‘Via Chicago’—; Antònia Font al Fòrum, quatre gats i cançons com ‘En s’estiu’, mai més sentides en directe; la Patti Smith al Primavera, amb la ‘Glòria’ a flor de pell i entrepà de tonyina, escalivada i anxoves made in Míriam Cano; i aquell Poparb de 2009, amb Els Nens Eutròfics i l’apagada a mitja tonada, amb el públic, a cor què vols, cridant ‘l’amor és un peix!’”, conta, fent referència en última instància a una experiència a l’altra banda de l’escenari, quelcom que pocs periodistes culturals poden dir.

L’al·ludida, Míriam Cano, escriptora i comentarista cultura, opta per una icona inqüestionable de la música popular. “Quan vaig saber que en Paul Simon faria passar la gira per Madrid, el novembre del 2016, vaig saber que seria la primera i última oportunitat de poder veure un dels meus referents en directe. Vaig comprar el bitllet d’AVE i l’entrada, sense buscar acompanyant i em vaig plantar al Palacio de Deportes. Va ser un concert de més de tres hores, un no parar de hits. Va acabar amb ‘Bridge Over Troubled Water’, que vaig escoltar des de dalt de tot de l’estadi, emocionada. És un record que guardaré per sempre. Al cap de dos mesos va anunciar que es retirava dels escenaris”, rememora.

Helena Martín, qui ha desenvolupat diferents tasques a la revista Enderrock, ara en Crític, invoca un instant concret, un d’aquells moments gravats a foc per les circumstàncies personals. Ho conta com un relat, amb volada literària. “Era juliol, el got de cervesa regalimava aigua i probablement jo també. Va ser l’estiu passat, quan ens tocàvem amb desconeguts i no passàvem per casa fins la nit. Buscava algú enmig del Cruïlla, aixecant el cap i esperant que encara no sonés aquella cançó que tothom esperava que sonés. Abans de trobar-me amb el meu amic, Dorian ja em cantava allò del cel que s’anava obrint. Jo, que passava una època de merda, em vaig reconciliar amb mi mateixa aquella nit, quan aquella massa nostàlgica i vitalista guiada per Marc Gili em va exigir a crits que ho oblidés tot. A vegades, la música és l’empenta que et faltava”. Emocionant.

Marc Gili, de Dorian. Foto: ACN
Marc Gili, de Dorian. Foto: ACN

Mariano López Torregrosa (Beat Valencia, Valencia Plaza) autor d’un llibre fonamental sobre la trajectòria dels seminals Doctor Divago, i un altre antic membre de l’equip de Territori Sonor, va viure un d’aquells moments màgics que arriben per sorpresa. “Recorde especialment un concert a la desapareguda sala Greenspace l’any 2007. Sala que sonava fatal, però que va tindre una programació molt interessant, portant bandes que era difícil veure a València. El plat fort era Paul Weller, una llegenda que presentava els seus clàssics en format acústic, però qui de veritat ens va enlluernar va ser un Richard Hawley colossal, que venia a presentar el seu disc Lady’s Bridge, i es trobava en el seu millor moment de forma. Va aconseguir eclipsar a Weller. I amb això ja està tot dit”, relata. A ningú que haja tingut la sort de veure Hawley en directe li estranyarà això.

L’escriptora, periodista i gestora cultural Marina Espasa, es fa ressò d’un singular cartell que, a més, és la seua darrera experiència de música en viu. “L’últim concert on vaig posar els peus va ser a la Sala Vol de Poblenou, el 27 de desembre de 2019. Tocaven El Pèsol Feréstec, Estruç i Les Sueques, i es pot dir que el públic ens coneixíem (i ens estimàvem) tots. L’energia dels poemes musicat del Pèsol, la contundència d’Estruç i el post-punk de Les Sueques va macerar-nos durant tres hores i ens van deixar a punt per a les dues hores de ball dirigides per les Santa Spinna Dj’s, que van punxar perquè demostréssim que tot aquell amor no era fals. Va ser l’últim concert meu i el primeríssim concert de la Foix, la filla que tindríem al gener amb la Raquel, la teclista de Les Sueques, que devia al·lucinar des de dins de la panxa!”, relata.

Les Sueques.
Les Sueques.

Per a un periodista cultural de la trajectòria de Carlos Aimeur (El Mundo, Valencia Plaza), escollir escollir algun moment concret no deu ser fàcil. El també escriptor, però, ho té claríssim. I ho conta amb convicció i alè literari. “La música se’t ficava dins. Acabaves formant part d’ella. Un amic es va anar a meitat. Estava superat. Ara que ha agafat tanta volada això de viure experiències, Godspeed You! Black Emperor era una experiència. Aquell concert en La Nau, a València, el primer dia de febrer de 2002 a la sala Matilde Salvador, va ser una sacsejada. He vist a Springsteen invocar a l’anarquisme, U2 desmuntar bombes atòmiques, Primal Scream rebel·lar-se, PJ Harvey callar la nit, Lou Reed caminar pel costat salvatge a l’edat que jo pense jubilar-me, a Nirvana com a xiquets gatejar maldestres, a Mogwai acabar-se totes les cerveses d’Alaquàs, però la primera vegada que vaig veure a Efrim i els seus xics continua ocupant un buit en el meu cor. Canadà rules”.

Xavier Aliaga

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close