Art World

Adéu a Christo, l’art com a esdeveniment

L’artista Christo, conegut pels seus empaquetaments de monuments emblemàtics com el Reichstag de Berlin o el Pont Neuf de París, ha mort el 31 de maig als 84 anys al seu domicili de Nova York. Ha deixat un munt de projectes sobre la taula, amb el desig que continuïn després de la seva mort. Entre ells, l’ empaquetament de l’Arc de Triomf de París, que s’ha aplaçat a l’any vinent, així com l’exposició antològica al Centre Pompidou, que se celebrarà igualment aquest estiu.

Christo Vladimirov Javacheff va néixer el 13 de juny de 1935 a Gabrovo (Bulgària), fill d’un directiu d’una fàbrica química i d’una administradora de l’Acadèmia de Belles Arts de Sofía. Molt aviat va voler escapar del règim comunista que l’envoltava i el 1956 se n’anà a Viena i el 1958 arribà a París, on trobà Jeanne-Claude Denat de Guillebon (1935-2009), nascuda el mateix dia que ell a Casablanca i amb qui es casa el 1959 i  formarà parella creativa: Christo & Jean-Claude. Com ha dit ell en alguna ocasió: “Vaig escapar-me per poder-me convertir en artista”.

Christo & Jeanne-Claude

París proporcionà a Christo l’ambient per desenvolupar unes primeres obres que s’inscriuen en el Nouveau realisme (nou realisme), que apadrinà Pierre Restany el 1960, amb objectes banals, sorgits del món de consum, amb els que Christo fa els primers paquets, com embolicar el retrat de Brigitte Bardot en plàstic, apilar barrils de petroli o empaquetar objectes amb plàstic i cordes. Aquests primers empaquetaments tenen una rel al surrealisme i s’emparenten aquell empaquetament de Man Ray, L’enigma d’Isidore Ducasse, en què una tela fosca embolica i lliga una màquina de cosir i fa referència a la famosa frase de Lautreámont: “Bell com l’encontre fortuït sobre una taula de dissecció d’una màquina de cosir i una paraigua”.

Entre el “Nouveau realisme” i el “Land art”

Si aquest és l’origen dels seus empaquetaments, el desenvolupament de la mateixa idea vers l’objecte públic, l’arquitectura simbòlica i monumental que ha realitzat a gran escala li ha permès desenvolupar obres d’art públic a tot el món. A la documenta 4 de Kassel (1968) presentà un tub de polietilè de 5.600 metres cúbics que havia de quedar en suspensió ajudat per grues i visible a 25 km. Es trencà, el repararen i finalment reeixí. Però el primer empaquetament d’un edifici públic va ser la Kunsthalle de Berna el 1968, per encàrrec de Harald Szeemann amb motiu de l’exposició “Environments”, no sense polèmica. Al seminari que vaig poder fer amb Szeemannn a Bordeus l’any 1991, ens explicà que els bombers es negaven a protegir l’edifici i que el cap de bombers preguntà: “Per què voleu embalar la Kunsthalle?” “Escolteu – va dir Szeemann –  sé que sovint passeu per davant de la Kunsthalle. La podeu descriure?”. “No, no puc descriure-la”, digué el cap de bombers. “Veieu, doncs, és per això que l’embalem i així  després la gent miraran millor l’edifici”. D’aquesta manera, la Kunstalle esdevingué un objecte.

Empaquetament de Kunsthalle de Berna, 1968. Foto: Balthaszar Burckhardt. 

Situat a Estats Units el 1964, en ple esclat del land art, Christo i Jean-Claude desenvoluparen empaquetaments espectaculars, passarel·les i cortines en el paisatge, com Little Bay, a la costa d’ Austràlia (1969); Valley Courtain (1970), a Colorado; Running Fence (1973) a Califòrnia,  Wrapped Walk Ways (1977) a Kansas City (Missouri) o Surrounded Islands (1983), a Miami. Sovint, els projectes preparatoris, esquemes, dibuixos i fotografies eren una font de finançament d’aquests projectes gegants.

Christo: Wrapped Monument to Cristobal Colon.

Entre els 37 projectes que no dugueren a terme, cal assenyalar l’empaquetament del Monument a Colom de Barcelona, un projecte ideat el 1975. Una iniciativa agosarada de la Galeria Joan Prats en un moment de l’eufòria postfranquista. Poc després poguérem veure l’exposició amb els projectes a la galeria. Recordo encara el terra embolicat de la galeria amb tela blanca i el dibuix dels seus plecs que em vaig fer en una llibreta de notes. Em semblava extraordinari el canvi de significat que assolia un espai dissenyat per l’arquitecte Josep M. Sert amb la proposta de Christo, que obligava a trepitjar un terra tou, que convertia la Prats en un “White cub soft”. Les autoritats de Barcelona es negaren a embolicar Colom i quan l’any 1984  s’obtingué el permís de l’alcalde Maragall els artistes ja estaven compromesos en altres projectes i l’abandonaren.

Christo i Jeanne-Claude: Pont Neuf, 1984.

Un altre projecte significatiu és Umbrellas (1990), una instal·lació de 1340 paraigües grocs a Tejon Ranch, Caifòrnia i 1760 de blaus a Ibaraki, al Japó, que generaren una gran atracció turística. El retorn a projectes europeus va ser l’empaquetament del Pont Neuf el 1984 i, més tard, el Reichstag de Berlín, autoritzat pel Bundestag el 1995. L’empaquetament d’un objecte emblemàtic i públic posa en relleu el volum, la forma, el canvi de significat de l’objecte per ocultació dels seus trets, de manera que se n’ofereix una nova lectura a ulls públics. Però també va fer propostes a la natura, empaquetant 178 arbres als jardins del Park Berower, de la Fundació Beyeler, a  Riehen, Suïssa (1998).

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Els darrers anys, Christo seguí projectant grans esdeveniments, com l’obra The Gates (2005), al Central Park de Nova York, una instal·lació de 7.503 marcs metàl·lics el 2005. La passarel·la  flotant amb tela taronja Floating Piers que realitzà el 2016 al llac Iseo, de Bérgamo, produïa la sensació d’estar caminant sobre l’aigua i en pocs dies va ser visitada per milers de visitants. Una obra recent és Barrels and the Mastaba, al llac Serpentine al Hyde Park de Londres, un apilament de 7.506 barrils de colors vermell, blau, morat i blanc, obra pensada l’any 1977 per als Emirats Àrabs, però que veié la llum a Londres el 2018.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Christo i Jean-Claude arriscaren diners personals en els seus projectes, però finalment reeixiren, i el seu desig era que la via que havien emprès continués després de la seva mort. I sembla que això es complirà. El seu projecte d’empaquetar l’Arc de Triomf de París es farà del 18 de setembre al 3 d’octubre de 2021 i l’exposició que s’havia de fer enguany al Centre Pompidou, tindrà lloc de l’1 de juliol al 19 d’octubre de 2020.

L’exposició al Centre Pompidou acollirà l’experiència parisenca, entre 1958 i 1964, just després que Christo trobà Jean-Claude el 1959. És una època de projectes folls no realitzats, com l’empaquetament de l’Escola Militar de París (1961), l’estàtua de Lluís XIII a la Place des Vosgues, el Pont Alexandre el 1972 i la Iron Courtain (1962), un mur de barrils de petroli per criticar la construcció del mur de Berlín.

Els projectes de Christo i Jean-Claude han desafiat el poder, la convenció, l’art tradicional i han canviat la mirada de l’art a l’espai públic. Han fet de l’art  una experiència, una vivència més enllà dels museus i una presència en l’espai obert del món.

Pilar Parcerisas

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca