Arts escèniques

Adeu a la classe mitjana

El nostre sistema teatral recula de manera inexorable cap a un món feudal, amb pocs rics i molts pobres. El coronavirus haurà acabat, almenys temporalment, amb la classe mitjana, és a dir, amb tots aquells artistes que podien viure bé gràcies al seu esforç, la majoria dels quals són independents i no estan vinculats a cap companyia.

Tarda de diumenge. Li pregunto a un autor i director com està, que com li va la vida, i em respon que va tirant. Sense matisos ni entusiasme. Li trasllado la mateixa pregunta a un altre i em respon el mateix, però que ha deixat de pagar els autònoms. Dos més em diuen que han fet ERTOs a les seves empreses/companyies i que no esperen cap ajuda. Tots quatre són, el que en diríem, classe mitjana, i tenen entre 40 i 50 anys. Vaja, que fa anys que estan en el ‘negoci’ i han tingut temps de llaurar-se una carrera artística. Tots quatre han rebut premis, han estrenat als grans escenaris del país. Han tingut èxit.

Els que formen part d’estructures consolidades estan esperant que s’obrin els teatres per poder tornar-se a posar en marxa. Se’ls han ajornat molts bolos, alguna estrena, però se’n sortiran, encara que ara comptin amb deutes que abans no tenien. I passaran de la classe mitjana alta a la classe mitjana baixa. Els que van per lliure, ara dirigint, ara escrivint, adés actuant o fent cursos fa mesos que viuen d’estalvis i del suport familiar. Si tenien una producció pactada amb el festival Grec, potser tenen sort i l’estrenen (i cobren) aquest juliol. Si no, el seu horitzó és força fosc, negre. Tanmateix, tots ells engrossiran les classes baixes del teatre, on ja hi eren els menors de 35 anys i gairebé tota la crítica i el periodisme teatral.

En aquest país, on no hi ha res estable, on neixen i moren companyies a la velocitat de la llum, el sistema teatral s’aguanta gràcies als artistes independents. La majoria d’intèrprets, dramaturgs, escenògrafs i directors treballen pel seu compte i viuen dels encàrrecs i, sobretot, dels projectes personals que aconsegueixen tirar endavant. I són aquests els que el govern d’aquí i el d’allà ha decidit sacrificar. O, per ser més suaus, menystenir. A Berlín, el govern local els ha donat 5.000 euros al mes…

Pere Arquillué va protagonitzar el 2014 'Un enemic del poble' al Lliure amb una quinzena d'actors. Foto: Ros Ribas
Pere Arquillué va protagonitzar el 2014 ‘Un enemic del poble’ al Lliure amb una quinzena d’actors. Foto: Ros Ribas

El pitjor és que quan s’alcin de nou els telons, a la fase que sigui, les empreses teatrals (Focus, Bitò, La Brutal, La Perla 29, etc.) estaran tan escanyades que no es podran permetre ni experiments ni grans espectacles. Aquella distopia de 2014, quan el Lliure va estrenar ‘Un enemic del poble’ amb una dotzena d’actors damunt l’escenari mentre a la resta de teatres no es veien més de dos intèrprets, serà el pa de cada dia. Això vol dir molt poca gent treballant, artistes jugant-s’ho tot a taquilla i encenent espelmes a la mare de déu perquè l’espectacle funcioni. Una mica com fins ara, vaja, però encara pitjor.

A dalt de tot de la piràmide hi trobarem alguns privilegiats, els nobles, ducs, comtes, barons, que treballen en estructures públiques. Aquests, com a l’Edat Mitjana, hauran de convèncer el poble (tots pobres) perquè facin la guerra amb ells i guanyin batalles per al seu rei. Poden explotar la gent, oferint almoina i alguna medalla de llautó de tant en tant, o revoltar-se davant del monarca i exigir que el sistema canviï. Té gaire sentit mantenir catedrals i palaus quan la gent que hi treballa viu en la indigència? Fa uns quants segles que la humanitat va decidir que no.

'Retour à Reims', de Thomas Ostermeier producció de Vidy-Lausanne, va passar per Temporada Alta 2019. Foto: Mathilda Olmi
‘Retour à Reims’, de Thomas Ostermeier i producció de Vidy-Lausanne, va passar per Temporada Alta 2019. Foto: Mathilda Olmi

Al final, només tenim un problema: el sistema. I en aquest país hem hagut d’aguantar molts consellers i conselleres que només miraven la cultura amb les ulleres del capitalisme salvatge. Per això el pressupost de cultura fa anys que es troba per sota de l’1%: no hi veuen ‘negoci’. Mentre s’esperi que la cultura generi només beneficis econòmics, no hi ha res a fer. Si no fos per aquest ‘problema’, ningú no estaria amoïnat, ja que les institucions haurien alliberat els recursos necessaris per mantenir els artistes quan és el mateix govern qui els ha prohibit fer la seva feina. És el que han fet a la resta d’Europa… Mentre es continuï comparant el teatre amb un concurs de televisió no hi ha res a fer.

Allò tan pregonat pels ‘neocons’ de la cultura de les iniciatives públic-privades gràcies a les quals s’han privatitzat hospitals, centres cívics i teatres ja s’ha vist que no funciona, que només porta al desastre, a que hi hagi només rics i pobres, sense una classe mitjana possible. No oblidin que el TNC és una societat anònima, o que el Lliure és una fundació. O que Clece, empresa de serveis de Florentino Pérez, gestiona una part important de la programació dels Teatros del Canal de Madrid.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca