General
L'ESTIUEIG PARADIGMÀTIC

Agost. Conrear la mandra

Malgrat que enguany tots anem tapats amb una mascareta, els turistes, estrangers, forasters o guiris segueixen diferenciant-se amb nitidesa de la població local. Podem dir el mateix dels estiuejants? Si afirmem que l’estiuejant manté un aire propi que, a primer cop d’ull, el distingeix dels altres col·lectius que freqüenten un determinat indret, la pregunta sorgeix d’immediat: quins són aquests trets distintius?

Busquem-los en alguns detalls que, tot i semblar insubstancials, poden decantar la balança. Per començar, si ens fixem en la indumentària, veurem que hi ha alguns elements –calçar-se unes espardenyes de cintes o portar penjada una cistella gran de vímet amb el diari i una barra de pa de la fleca que encara fa olor de farina– que mostren la voluntat d’escurçar distàncies envers les tradicions locals així com de rebutjar l’homogeneïtat que imposa la moda. Tanmateix, allò que els delata del tot és el fet de no poder sortir a passejar pels carrers del poble sense haver d’aturar-se mantes vegades a comentar la jugada. Trobar-se saludats, amics i coneguts és una de les activitats irrenunciables de qualsevol estiuejant.

La figura arquetípica de l’estiuejant català reuneix incomptables matisos, alguns de prou afavoridors i altres de menys destacables o fins i tot de poc afavoridors. Josep Pla recull aquest perfil dolent de l’estiueig en parlar d’ “estiuejants d’aquella època que quan arribava l’estiu sentien la necessitat de canviar la taula del tresillo”. Els convencionalismes burgesos constituïen, i encara constitueixen, una part molt substancial de l’estiueig; el tresillo, el bridge, el dominó, les tertúlies, els balls… eren les activitats preferides d’aquells a qui Pla definia com a estiuejants de classe gratuïta: “El servei domèstic, les tertúlies, els banys, jugar al tresillo, la copa i el puro, fer algun codillo, jugar al canari, els pintors, la convivència, el vestit”. Hi ha una forma tradicional d’entendre l’oci estival que abraça des dels jocs de taula fins al vestit, i que es pràctica de forma gairebé unànime entre els estiuejants.

Com a pràctica social característica de les classes benestants, l’estiueig configura un autèntic calaix de sastre on s’apleguen bona part de les contradiccions del món contemporani. Si intentem traslladar aquest estiuejant significatiu a l’escenari català, diríem que es mou entre la perpetuació de l’estiueig tradicional, que vincula  el costum balneari amb un romanticisme d’arrels patriòtic-sentimentals, i la pràctica d’un estiueig més cosmopolita, que cerca sobretot el conreu del plaer i les relacions socials; entre l’estiuejant de tota la vida i l’home de món. Els models autòctons poden ser tan contraposats com els dos grans representants de la burgesia conservadora del país: Joan Maragall i Francesc Cambó.

Joan Maragall (1860-1911) pot ser considerat amb tota seguretat un entusiasta de l’estiueig. L’any 1911, en arribar-li la mort amb només cinquanta anys, els seus llargs periples fora de Barcelona, ja han convertit les seves destinacions estiuenques en un substanciós reclam turístic. Acompanyat de la seva dona Clarita i dels seus tretze fills, Maragall s’estatja a les dues estacions capdavanteres, Caldetes i Camprodon, i també a Olot, Sant Joan de les Abadesses, Blanes i Puigcerdà, entre d’altres. La principal raó d’aquestes llargues estades és la delicada salut del poeta, que invariablement es ressent de l’hivern barceloní i es refà en allunyar-se de la ciutat arribat el bon temps. La transformació del ciutadà xacrós en l’estiuejant saludable tan sols li exigeix un lleuger canvi de roba, tal i com ho descriu en una carta escrita des de Sant Joan de les Abadesses: “Ara, aquí, a Sant Joan, porto un vestit gris clar, sabates roses i gran barret de palla”.

Però el Maragall estiuejant no esmerça el seu temps tan sols en refer la seva salut, sinó que l’utilitza per al seu rendiment poètic. Desvia allò que Josep Pla entenia com el tedi de les estacions balneàries cap al seu treball literari. Gairebé tota la seva poesia paisatgística és una conseqüència dels seus estiueigs i està escrita tan a consciència com per elaborar el que Pla anomena un inventari líric del nostre país: la muntanya i el mar contemplats molt sovint des de la plana; la suma de contraris destinada a eixamplar físicament i espiritualment els límits territorials; la ciutat presonera entre la decisió tràgica de deixar-se ofegar per la muntanya o bé abandonar-se a la infinitat del mar. Tot plegat configura el mite del paisatge bipolar català, al temps que dibuixa un mapa territorial i sentimental.

Un estiu de les acaballes del segle XIX, mentre Maragall practica amb la seva família l’estiueig acostumat, Francesc Cambó (1876-1947), un jove advocat que presideix el Centre Escolar Catalanista, assisteix al ball que dóna la família Permanyer a la seva torre de Sant Feliu de Codines. Cambó és un jove activista que comença a ser conegut a les esferes polítiques, però encara ha d’afermar la seva personalitat social. L’estiueig dels polítics i dels prohoms catalans li facilitarà els contactes pertinents. Anys més tard, quan el líder catalanista decideix repassar la seva vida, escull una escena infantil també relacionada amb l’estiueig vora la mar d’Empúries. El que de veritat ha desitjat sempre amb deliri i no s’ha deturat fins a aconseguir-ho és perdre’s els estius amb el seu vaixell al mar, acompanyat d’uns quants amics i d’uns quants llibres.

L’any 1921, amb 45 anys, Cambó compra a Copenhaguen un vaixell del 1914, de poc menys de cent tones, que bateja amb el nom de “Catalonia” i que porta com a ensenya la bandera catalana amb les muntanyes de Montserrat. Fins al 1939, el Catalonia no recala mai a Barcelona, raó per la qual es tingut per un vaixell fantasma, de proporcions enormes i d’un luxe extrem. Tot i els excessos de l’imaginari popular, cal dir que el patró de l’embarcació es preocupa que a aquesta no li falti detall: la decoració d’algunes de les cabines recau en el pintor Josep M. Sert, i els dibuixos de la vaixella els realitza el pintor i escenògraf Oleguer Junyent. Finalitzada la guerra civil espanyola i a les portes de la europea, en desprendre’s del Catalonia, Cambó escriu: “(…) ha estat una de les més grans il·lusions de la meva vida. En ell hi vaig passar fa prop de vint anys les hores més felices (…) I és que en el Catalonia jo vivia més per mi, jo vivia més la meva vida”.

El fet que Cambó identifiqui el seu lleure amb l’allunyament i la pèrdua del món real per a centrar-se en un mateix avança una característica del món modern. L’estiueig esdevé ja una espècie d’exili volgut, un fals exili on el mateix vaixell actua com a lloc de referència, un balneari ambulant que serveix per a recuperar forces i retornar a l’activitat urbana. La utilitat del temps lliure és el factor que condiciona tant els estiueigs de Maragall com els viatges de Cambó i també allò que els converteix en passejants o en exiliats. El primer acompleix el ritual del col·lectiu al qual pertany, el segon du a terme la seva via alternativa. Entre l’opció social i l’opció individualista no hi ha, però, una frontera infranquejable. Recordem que Maragall no és un jugador de tresillo, sinó un passejant que passa les hores en la solitud del seu estudi. Cambó, per la seva part, per portar a bon terme les seves travessies a bord del Catalonia necessita d’uns quants amics per “quan sentís pruïja” .

Qualsevol recerca d’un lleure ideal compta amb una llarga història de fracassos. I és que conciliar la inactivitat amb el goig i el benestar complet no resulta gens fàcil. Podria dir-se que aquest estadi imperfecte de l’oci ens situa a cavall d’un temps memorable i un altre de mortal avorriment, o el que hom podria qualificar com a la permanent adolescència de l’estiueig. En cercar d’estirar al màxim el seu temps de descans, l’estiuejant de totes les èpoques sembla no poder escollir sinó entre l’activitat i l’avorriment. Un dia qualsevol del mes d’agost totes les possibles activitats es redueixen molt sovint a anar d’un lloc a l’altre sense un propòsit determinat. Sembla com si les iniciatives per a fer coses concretes es diluïssin en una desgana inoperant.

Observar el temps que passa com a simple espectadors tot renunciant a qualsevol intent de copsar-lo és per alguns l’ocupació més digna i entretinguda amb que compten els estiuejants. No obstant això, per poder accedir als seus beneficis, cal disposar de la facultat de saber mirar o, en paraules de Josep Pla, cal “conrear la mandra”. Si es compleix aquesta condició, els estiuejants-badocs, que segueixen els savis consells de Josep M. De Sagarra, es veuen recompensats amb la millor collita del període estival:

“En aquest món, per guanyar el temps d’una manera profitosa, s’ha de saber perdre’l, s’ha d’haver perdut també d’una manera conscient. I entengui’s bé que perdre el temps vol dir deixar passar el temps mentre l’ànima contempla i medita sobre aquest temps que passa, sense escalfar la fantasia, sense donar un curs ràpid a la imatge ni atropellar les idees (…) Les estones d’oci pur i desinteressat, en què un se n’adona d’una manera perfecta, de l’espai de temps que va de minut en minut, i aquest espai no li ocasiona el més petit dolor  ni la més insignificant angúnia, són les estones en què, d’una manera inconscient i involuntària, s’engendra la flor més pura de la vida”.

Glòria Soler Cera
Glòria Soler Cera: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close