Òpera

‘Aida’: un temps de glòria que s’acaba

És l’òpera que més vegades s’ha vist al Liceu, un clàssic del repertori de la sala barcelonina que arriba a les 455 representacions amb aquesta nova producció –és l’únic títol en superar les 400 representacions en tota la història de la sala–, amb l’al·licient de comptar com a escenografia amb els decorats restaurats de Mestres Cabanes, una joia salvada del fatídic incendi de 1994 i que sobreviu estoicament les inclemències del pas del temps. I que encara resulta fascinant.

‘Aida’
Giuseppe Verdi

Del 13 de gener al 2 de febrer
Gran Teatre del Liceu, Barcelona

Realitzats el 1945, els decorats de Josep Mestres Cabanes celebren enguany 75 anys. Imponents, són les proves fefaents d’un tipus d’espectacle antic, lluny de l’abstracció conceptual i del minimalisme exacerbat de l’ara, confegint a la funció l’aire figuratiu –i no ho negarem, magnèticament demodé– d’una manera antiga de viure l’òpera, de veure-la, d’assistir a una funció que partia d’elements escenogràfics espectaculars, però essencialment artesans.

Aquest és, sens dubte, un dels màxims encerts de l’Aida estrenada al Liceu, actuant gairebé com a baula històrica, com a mostra d’un temps de glòria que s’acaba, però del qual encara se’n poden extreure guanys, en aquesta ocasió magníficament multiplicats gràcies a la il·luminació d’Albert Faura. Pintures que juguen bé l’efecte de la perspectiva i, sobretot, la grandiloqüència –combinada amb la intimitat– que necessita aquest gran clàssic del repertori verdià.

Aida, estrenada el 13 de gener de 2020 al Liceu. Foto: A. Bofill
Aida, estrenada el 13 de gener de 2020 al Liceu. Foto: A. Bofill

Concebuda com a un dels actes de la flamant inauguració del Canal de Suez, any 1871, Aida es va estrenar a l’Òpera Khedivial del Caire i, immediatament, passà a formar part fonamental del catàleg de l’autor, que aleshores tenia 58 anys. Narra un triangle amorós de tall clàssic, amb els tòpics necessaris de gelosia i equívocs, i amb un sacrifici que actuï a l’alçada de les passions.

Poder, amor, exotisme i mort. Són tots els ingredients que ha de tenir un èxit que es vulgui fulgurant i incontestable, amb una partitura que es mou entre l’expansió enèrgica i l’intimisme. És aquí, en aquesta conjunció, que la nova versió estrenada al Liceu no acaba de trobar un camí de seguretat i convicció. Imprecís en la proposta sonora, el director musical Gustavo Gimeno no aconsegueix emulsionar d’una orquestra que parteix d’un inici dubitatiu i va en progressió ascendent, sense abandonar del tot la sensació de temor latent.

Article relacionat  Dues formes (alegres) de comiat
Aida, estrenada el 13 de gener de 2020 al Liceu. Foto: A. Bofill
Aida, estrenada el 13 de gener de 2020 al Liceu. Foto: A. Bofill

Un terreny d’inconcreció on també situem la proposta escènica de Thomas Guthrie, que tenia l’encàrrec de fer brillar els decorats de Mestres Cabanes i d’oferir propostes que o bé anessin en dansa –mai millor dit– amb la pulsió clàssica, o bé aportessin una dosi d’atreviment i relectura no canònica. El resultat és, en bona mesura, fallit, evidenciat especialment amb la coreografia d’Angelo Smimmo, que mai no se sent convençuda de pertànyer a l’obra, amb la capoeira com a discutible aposta de ruptura.

A la contra, un Cor del Liceu contundent i ampli, ressonant amb el fervor que la partitura necessita, i les veus de la soprano Angela Meade, una Aida en suma excessivament delicada i també en progressió ascendent, que demostra una tècnica magistral en les dinàmiques, projectant amb convicció el vibrat i resultant espectacular en els pianissíms. Clémentine Margaine també se suma a la dispersió gasiva de l’inici i sembla reservar-se pel quart acte, el del lluïment d’Amneris, ara ja en ple domini de l’escena, de la veu i del drama. Més val tard, que mai: el resultat en justifica l’espera.

Aida, estrenada el 13 de gener de 2020 al Liceu. Foto: A. Bofill
Aida, i la capoeira, estrenada el 13 de gener de 2020 al Liceu. Foto: A. Bofill

De contrastos, desconcertant, va ser l’actuació del tenor sud-coreà Yonghoon Lee en el paper de Radamès. Té una veu prodigiosa, un torrent decibèlic de contundència, d’afinació i registre superdotat. Però escènicament és insuls, poc habilidós en el matís i amb una projecció vocal que es desvia d’allò que requereix el seu personatge, sense arribar mai a transmetre emoció, ni a controlar la gestualitat amb intenció dramàtica, ni a moure’s com cal per l’escenari sense semblar una ànima adotzenada.

Això sí: escoltar Lee en auge i quan la contundència el necessita és tot un espectacle de capacitats –subtil i molt més precís en el duet final amb Aida–, malgrat algun punt de descontrol i d’excessiva fuetejada sil·làbica, com li passa a la primera i exigentíssima ària, Celeste Aida –i, també, malgrat haver recollit un sonor “bravo!” de la platea.

Article relacionat  El Kronos Quartet inaugura el Grec amb un viatge per les arrels americanes

Una suma de factors que fan que aquesta Aida no aconsegueixi ser memorable, però que compti amb prou reclams com per deixar-se emportar, de nou, per la fanfàrria faraònica dels amors eterns i per totes les petites troballes que ofereix la història. Com la glòria d’un temps que acaba, sense ser capaç de trobar aquell punt de més que l’hagués fet no sonar reiterativa, ni plana, ni tan temorosa.

Una ‘Aida’ que es veurà a 206 cinemes d’arreu del món

Aquesta versió d’Aida estrenada al Liceu es podrà veure en directe a cinemes el proper 22 de gener. Un total de 150 sales d’arreu de l’Estat i a Andorra, comptant amb l’afegit de 56 sales d’arreu del món, entre les quals països com Xina (20 sales), Itàlia (9 sales), Rússia (7 sales), Canadà (7 sales), Regne Unit (5 sales), Alemanya (3 sales), Portugal (2 sales), Andorra (1 sala), Àustria (1 sala) i Estats Units (1 sala).

Mezzo i Les Films Jack Fébus coprodueixen amb el Liceu aquesta retransmissió en directe, que preveu un dispositiu de 10 càmeres, dues a platea, una al fossat, tres a amfiteatre i 4 més a les llotges. Es pot consultar el llistat de cinemes i adquirir les entrades en el següent link: www.liceuincinemas.com.

Esteve Plantada

Articles relacionats amb Liceu

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca