Exposicions

Això no és pas negre

Enric Ansesa Gironella (Sant Daniel, Girona, 1945) està immers en els preparatius de les quatre exposicions simultànies amb què a la tardor farà balanç a la seva ciutat dels cinquanta anys de dedicació constant a l’art i, sobretot, a la pintura. Moltes de les peces que s’hi presentaran, les més imponents sense cap dubte, formen part de l’antològica que la Fundació Vila Casas li ha organitzat a Can Framis i que, malgrat tots els impediments ocasionats per la pandèmia, encara es pot visitar fins a finals de juliol. Al seu estudi de les Pedreres, on l’anem a trobar, ens parla d’aquesta frenètica activitat expositiva, no gaire freqüent en ell, però també de les juvenils temptatives comercials amb la ceràmica, de les seves complexes relacions familiars i del color negre, omnipresent, profund i hipnòtic en tota la seva obra.

Ansesa. Persistències
Comissari: Toni Álvarez de Arana
Can Framis – Fundació Vila Casas
Fins al 26 de juliol
Visita virtual: https://www.fundaciovilacasas.com/ca/exposicio/persistencies

Un quadre d’Ansesa és una fosa, una apagada, just en el moment en què la vista comença a familiaritzar-se amb la foscor i n’intueix la densitat, la fondària, una certa vibració que ve del fons i que s’intensifica, precisament, pel record de la llum. Són negrituds que instauren una nova realitat a la qual s’ha d’accedir amb un afinament dels sentits, fins i tot renunciant-hi en part (calla, escolta, tanca els ulls), per tal de veure-hi millor i més endins. En un conte de Richard Brautigan, Estava intentant descriure’t a algú, la incapacitat del narrador per trobar les paraules que donin la imatge més aproximada de la dona que estima fa que l’acabi comparant amb una pel·lícula sobre l’electrificació d’una zona rural dels Estats Units, on de sobte els grangers podien veure les vaques quan es llevaven per munyir-les a primera hora del matí. Aquesta llum que s’emporta per sempre els dies foscos de la seva vida és el més proper a la descripció de la seva noia, en un procés invers al que sembla proposar Ansesa amb la seva pintura: exposats a una llum encegadora, prenguem-nos el temps de tornar a la nit.

Enric Ansesa, durant la presentació de l’exposició a Can Framis, flanquejat per Àlex Susanna i Toni Álvarez.
Enric Ansesa, durant la presentació de l’exposició a Can Framis, flanquejat per Àlex Susanna i Toni Álvarez.

Per arribar a aquest grau de concentració formal, una de les més conseqüents i dràstiques de l’art contemporani català, ha hagut de llimar moltes arestes i refinar fins al límit de la inanició la seva paleta de colors, però es pot dir que aquesta manera de fer, aquesta exploració obstinada del buit com a matèria prospectiva, ja era present en germen en les obres primerenques, en aquelles raspadures de grafit amb què ombrejava uns exercicis cal·ligràfics de grafòman compulsiu però extremament ordenat. En certa manera, reprodueix metòdicament la disciplina de l’edat escolar, quan li imposaven rigorosos exercicis de lletra gòtica amb plumilla. La pulcritud ha estat des de sempre una de les senyes d’identitat d’Ansesa, per més que li hagi calgut, per arribar-hi, un camí lent. “Jo vaig arribar tard a la pintura”, comenta.

A casa seva, a les Pedreres, per damunt del perímetre emmurallat de Girona, et rep amb americana i una impecable camisa blanca, encara que a l’estudi, almenys aquests dies, hi regni un cert desori mentre busca a les calaixeres, estintolades a la paret, mig amagades en un prestatge o sota les posts de la taula, les peces que haurà d’exposar a la tardor, algunes de tan sensacionals com el quadern de teixits de mostra de Cal Rei, la botiga de parament de la llar del sogre, damunt el qual va traçar de memòria el fris de les cases de l’Onyar, fragment a fragment, amb l’escala de colors sienesos que va idear amb Jaume Faixó. El suport de roba ha donat unes qualitats tàctils extraordinàries a aquest document, la base de l’imaginari turístic gironí, no només per com el guaix s’ha aliat amb el tint de cada prova de tela, sinó també per com ha impregnat el revers del full anterior, fins a desdoblar-se en dues imatges, com fan les cases de debò en el mirall de riu. És una sort que no s’hagi extraviat.

Enric Ansesa , “A la meva mare” (2002), 27 x 35 cm, mixta sobre tela.
Enric Ansesa , “A la meva mare” (2002), 27 x 35 cm, mixta sobre tela.

D’un racó ple de llibres, en treu un quadret gairebé per casualitat on va pintar el retrat de la mare, als anys setanta, i que fa parella amb un altre retrat al carbó, molt més primerenc, que té penjat a la paret, tan enlaire, que deu ser al mateix lloc des de fa una bona colla d’anys. El petit quadre que m’ensenya sorprèn terriblement, no tant pel caràcter figuratiu, potser per força primerenc (hi ha alguna manera que no sigui original de mirar la mare?), com pel fet que dona forma a una absència: en la llarga conversa que mantindrem (amb Ansesa no hi ha mai trobades curtes), la figura materna serà quasi del tot omesa, a pesar d’haver estat la presència més constant i estable en la seva vida. A l’exposició de Can Framis, però, li dedica una de les obres més potents, de l’any 2002: un niu fet amb branquillons daurats que podria ser també una corona d’espines, o a la inversa, col·locat al centre exacte d’una muda obscuritat. Em parlarà molt més del pare, que va abandonar la família per una altra dona quan ell era encara un nen i amb qui, malgrat tot, mantindrà el contacte entre la fascinació per l’home de món i l’estupor davant l’estrany que se li assemblava. No en va heretar ni el metre noranta d’alçada ni els ulls blaus, però d’aquest progenitor fugitiu, farmacèutic de professió i gran lector, prové l’atracció per les substàncies químiques i pels processos de transformació de la matèria, fins al punt que assegura que la seva vocació primera va ser dedicar-se a la física, que entén com “una filosofia de les realitats”. No ha estat així, però sosté que la seva obra parteix, encara avui, de plantejaments científics, concretats en una planificació molt precisa de cada composició, per més que sembli dominar-hi el gest, i en una pacient superposició de capes de pintura fins a obtenir la densitat i la textura desitjades. Si el resultat no acaba sent el d’un càlcul fred és perquè no desestima la intervenció de l’atzar.

Enric Ansesa, “Horizon line” (2004), 27 x 35 cm, metall i acrílic sobre tela.
Enric Ansesa, “Horizon line” (2004), 27 x 35 cm, metall i acrílic sobre tela.

La seva introducció en el món de l’art participa d’una doble porta d’entrada, entre l’alquímia del laboratori que es respirava a la farmàcia del pare i l’ofici artesanal descobert en una fàbrica de calç amb la qual anys enrere ja havia col·laborat el seu avi, mestre d’obres. Amb Joan Palahí, el fill del propietari, assajaria un procediment per obtenir ceràmica recoberta amb coure d’un efecte esmaltat de gran interès. “En aquella fàbrica vaig veure per primera vegada el làtex, un producte insòlit i extraordinari”, que li serviria per elaborar alguna peça incrustant-hi pols de marbre, de la mateixa manera que temps després sentiria a parlar per primer cop de la silicona a Dalí, en una visita que li va fer a Cadaqués. Però no es pot descartar, per comprendre l’elegància dels seus negres, la influència de l’ambient sofisticat i cosmopolita en què l’introduiria la nova família del pare, amb viatges a Londres i Nova York i accés als principals museus del món, ni tampoc les ensenyances adquirides al costat del seu oncle, el reconegut aquarel·lista Agustí Gironella, a qui el pare havia col·locat de viatjant de farmàcia i que Ansesa solia acompanyar en les seves expedicions a plein air per Girona, pintant amb ell les cases del riu (“per això les conec tan bé”, afirma).

Gironella, però, no va tenir tanta ascendència en la seva manera de fer com un altre aquarel·lista amic de la família, Frederic Lloveras, que li regalava paper per dibuixar i capses d’aquarel·les, i a través del qual va conèixer Pep Colomer ‒“el petit hermeneuta”, en “Kung-Fu”, com li deien amb Faixó‒, que tindria tanta importància en la formació d’Ansesa, i també Manuel Espàrrach, un d’aquells artistes excepcionals que de tant en tant broten en els ambients tancats i que no tenen cap mena de transcendència històrica. En la grisor del franquisme, Espàrrach va emigrar per feina a Suïssa, però va ser qui més coses sobre pintura va ensenyar-li, des de com es diluïen els colors, recorda, fins a com netejar els pinzells, que “es feia ell mateix amb pèls de gos” i que li servien tant per acolorir els quadres com per pintar-se les corbates o fins i tot les sabates, perquè no s’hi veiessin les clivelles.

Enric Ansesa, “Els jardins de la memòria estan plens de creus estimades” (1993), 195 x 130 cm, tècnica mixta sobre tela.
Enric Ansesa, “Els jardins de la memòria estan plens de creus estimades” (1993), 195 x 130 cm, tècnica mixta sobre tela.

“La gràcia del món local és que coneixes tothom i saps mesurar a cada moment què és el que està passant”, remarca l’artista, que considera visionària l’afirmació de Dalí segons la qual “el prestigi no era sinó que parlessin bé d’ell a Figueres”. Malgrat tot, la relació amb Girona no ha estat sempre fluida i, d’altra banda, la situació perifèrica ha entrebancat la projecció de molts artistes, tot i que considera que la culpa no és exclusiva del centralisme, sinó de les mancances de les regions, “que no han fet tampoc els deures”. La posició enlairada del seu estudi, fora muralles, potser li ha aguditzat la visió crítica, a pesar d’haver tingut una intervenció decisiva en els esdeveniments artístics de la ciutat, des de la seva participació activa en l’Assemblea Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG), “el veritable ingrés en la modernitat” de la capital de províncies, diu, fins a la concepció cromàtica, en coautoria amb el també artista Jaume Faixó, del llenç de cases que s’emmirallen a l’Onyar, no sense protestes per part de certs sectors que haurien preferit que hi hagués un arquitecte dirigint el projecte.

“A Girona ha funcionat durant molt de temps una idea renaixentista de l’art, partint de la qual s’ha promogut una escola de meritoris”, deixa anar aparentment sense rancúnia i poc abans d’aclarir que detesta “fer d’artista”, participar d’un culte a la personalitat que “sovint frega el ridícul” i que obliga, afegeix amb cinisme, “a pagar molts de sopars perquè al final no et comprin res”. L’avantatge de seguir-hi arrelat, doncs, és que “aquí s’hi viu millor i estem lluny de l’estructura del poder”, però lamenta que, en el moment oportú, el moviment regenerador que va suposar l’ADAG no es comprometés políticament i assumís el repte de la professionalització: “Quim Nadal va oferir a Enric Marquès d’anar a la seva llista en les eleccions municipals, i ell no va voler. Així es va acabar l’ADAG. Tots jugaven a ser l’home del darrere.”

Enric Ansesa, “Constel·lació” (2018), 118 x 120 cm, tècnica mixta sobre fusta.

Després de la dissolució de l’Assemblea, va arribar el desengany, un campi qui pugui en què Ansesa va optar també per “apartar-se i callar”. Respecte a la situació actual de l’art a Girona, que veu “en fase greu de degradació”, no és pas més optimista, ni tampoc sobre una política museística basada en la creació d’un museu d’art contemporani a la Casa Pastors; seria partidari, per contra, de remodelar per a aquest fi la Casa de Cultura, situada al pla, i que permetria dinamitzar el centre de la ciutat enllaçant la Girona nova i la Girona antiga amb una rambla que enllacés amb la Gran Via, que “ara està quedant com l’escenari d’un funeral de tercera”. Al seu criteri encara falta, a més a més, una bona exposició i un text sòlid que documenti la història recent de l’art a Girona, pendent d’abordar en un treball ambiciós i que per ara s’ha de refiar, segons enumera, a algun escrit esporàdic d’Arnau Puig i de Francesc Miralles, a les crítiques de Jaume Fàbrega o a les teoritzacions de Narcís Selles.

Ansesa, que havia conegut amb l’oncle aquarel·lista la Girona pintoresca, la Girona de postal, se’n va acomiadar fa molt de temps amb un quadre que n’oferia una visió quasi apocalíptica, “amb regust de verdet, de resclosit”, travessada per fines escletxes de llum. Em cita Miquel Àngel (“La llibertat és una llum per la qual molta gent ha mort en la foscor”) per introduir el paper dels negres en la seva obra, que esmenta en plural per la polisèmia que els atribueix, pel ventall de tonalitats que presenta, gairebé tantes com del blanc. Fins i tot em corregeix quan assenyalo un dels llenços estintolats a terra, a prop nostre, per comentar-li’n la qualitat sedosa: “Això no és negre: són capes i més capes de pintura.” Catorze capes, a vegades divuit, precisa. El color, doncs, no és sinó la conseqüència i no l’origen d’aquesta fixació central: dominar la matèria, donar-hi forma a través de l’art. El pare, que l’havia estimulat tant de petit perquè s’apliqués sobretot en les matemàtiques, de les quals creu que era un obsés, diria davant els seus quadres nocturns: “El vaig voler preparar tant, que em vaig passar.”

Eva Vázquez
Eva Vázquez: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close