Música

Albert Guinovart: “El lament de la terra” és una obra que reflexiona sobre el canvi climàtic

Són les 10.56h del matí. Albert Guinovart ens rep amb un somriure, està acabant l’arranjament de dues nadales que interpretarà durant les festes de Nadal. El músic ens parla del seu darrer disc amb l’OBC, de la figura del pianista-compositor, de la seva trajectòria i dels seus referents: Maria Curcio, Victòria dels Àngels i Xavier Montsalvatge.

Sony Classical acaba de publicar El lament de la terra, un disc enregistrat per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC) sota la direcció de Diego Martín-Etxebarria que abraça íntegrament obres teves i on també hi participes com a intèrpret. Estàs content?

Estic molt content. És un plaer tornar a col·laborar amb l’OBC, l’orquestra de la meva ciutat, l’orquestra que més estimo. Fa uns anys, vaig enregistrar la BSO de la pel·lícula El largo invierno amb García-Navarro, editada per EMI (1992) i també Infamia: Tangos de Barcelona amb Lawrence Foster, editat per Decca (2000). El lament de la terra, editat per Sony (2020), és el tercer disc que faig amb ells. L’orquestra sona brillant i l’edició de Ferran Conangla i Enric Giné és espectacular. També m’ha fet molta il·lusió retrobar-me amb Diego Martín-Etxebarria, un ex alumne brillant que va passar per les meves classes de l’Esmuc.

El treball inclou tres obres orquestrals importants del teu catàleg: El somni de Gaudí, El lament de la terra i Les mans del vent.

El somni de Gaudí parteix d’un projecte inacabat. La idea inicial era compondre una simfonia a partir de material temàtic del musical Gaudí. No obstant això, només vaig arribar a escriure el primer moviment, que es va acabar convertint en un poema simfònic. El lament de la terra i Les mans del vent són dos encàrrecs: de l’OBC i de la Banda Municipal de Barcelona, respectivament. Les mans del vent, és el meu tercer concert per a piano. El vaig estrenar amb la banda a l’Auditori, sota la batuta de Franz-Paul Decker. Anys més tard, el vaig adaptar per a orquestra simfònica, una versió inèdita en l’actualitat. M’agradaria molt poder-la estrenar amb l’OBC.

Aquest disc també reflexiona sobre el canvi climàtic.

Quan l’OBC em va encarregar l’obra era una temporada de molta sequera i era un tema d’actualitat. El lament de la terra és una obra que reflexiona sobre el canvi climàtic, un poema simfònic que representa la lluita entre l’home constructiu –simbolitzat per les primeres notes d’El cant de la terra de Mahler– i l’home destructiu –representat per una música més militarista–. A partir del conflicte sorgeix el reclam de la natura, el cataclisme i el res, un moment més textural i d’efectes. Com que soc optimista de mena, al final hi ha un himne a l’esperança.

Portada del disc El lament de la terra editat per la multinacional Sony.

Alhora aquest treball, reivindica la figura del pianista-compositor, una faceta que et defineix. Com ho fas per compaginar totes dues carreres?

Ho faig perquè m’agrada, però és complicat. Avui en dia, la interpretació és molt exigent i la composició molt absorbent. Les dues facetes es retroalimenten: ser compositor crec que em fa millor pianista, ja que entenc les obres des d’un altre punt de vista. Alhora, trepitjar l’escenari em permet copsar les sensacions del públic, un fet que m’inspira a l’hora de compondre ja que n’és el destinatari final.

Al segle XIX la figura del pianista-compositor i la de pianista-intèrpret es van començar a separar. A inicis del XX, la figura de l’intèrpret es consolida i comencen a aparèixer figures llegendàries, com Arthur Rubinstein. En aquest moment, la figura del compositor i de l’intèrpret se separen. Creus que aquesta ruptura ha contribuït a què els compositors escriguin una música més allunyada del públic o amb una certa desconnexió?

Prokófiev, Xostakóvitx, Rakhmàninov, Bernstein, Gershwin, Poulenc o Richard Strauss són músics d’ofici que interpretaven o dirigien les seves obres. Autors que m’agraden i que m’identifico. A partir de les avantguardes, el pensament entra en el món de la composició i es passa a valorar un talent diferent. El compositor deixa de trepitjar els escenaris i el pensament domina sobre altres facetes de la música, com la comunicativa. En aquest estadi, hi ha el perill que el compositor es desconnecti del públic. Avui en dia, els joves compositors ho tenen més clar: intenten combinar el deler experimental amb la connexió amb el públic.

Albert Guinovart interpretant el primer concert per a piano i orquestra de Brahms amb l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat (Foto: A. Guinovart).

Recentment, has rebut el Premi Carles Santos al millor disc de música clàssica contemporània, un treball que inclou obres teves i que, novament, reivindica la figura del pianista-compositor.

El vam enregistrar amb el quintet Spanish Brass. El disc inclou obres de Salvador Brotons, Andrés Valero Castells i un encàrrec que em van fer: Les Aventures de Monsieur Jules, una obra en sis moviments per a quintet de metalls i piano. Cada un dels temps està inspirat en novel·les de l’escriptor francès Jules Verne, d’aquí el títol. No és una música descriptiva sinó suggerent. Estic molt agraït a la societat civil que em dona feina: les cobles, els cors, els grups de cambra. Els encàrrecs particulars són molt satisfactoris, m’omplen d’orgull i em fan feliç.

Vas començar a estudiar piano al Conservatori Superior Municipal de Música Barcelona. Quins records en guardes?

Vaig començar a estudiar piano de forma lliure amb una professora que es deia Maria Carme Champsaur. Quan vaig entrar al conservatori, vaig estudiar amb Sofia Puche. Guardo un gran record del mestre Rafael Ferrer, un músic generós, afable i simpàtic. Era un plaer assistir a les seves classes de cambra. També del mestre Manuel Oltra, amb qui vaig estudiar harmonia, contrapunt i orquestració. Va ser un músic que em va influir molt. Una persona pulcra i rigorosa. Em feia mirar amb microscopi tot el que feia. Em va transmetre el concepte “mozartià” de les proporcions i de l’equilibri. La seva música és perfecta, no hi falta ni hi sobra res.

Vas prosseguir els estudis a Londres, on vas ser alumne i assistent de la pianista i pedagoga Maria Curcio, una figura clau en la teva trajectòria. 

Sí, la vaig conèixer en una masterclass. Va ser una autèntica revelació. Ella vivia a Londres i es va oferir a donar-me classes. Vaig estar cinc anys anant i tornant de la capital anglesa. Des del punt de vista pianístic, la considero un pilar fonamental. També des del punt de vista musical: analitzàvem les obres de dalt a baix, posant el focus a la tècnica i a la vessant sentimental i de transcendència. Les seves classes eren autèntiques masterclass de composició.

La faceta d’intèrpret t’ha portat a col·laborar amb bona part dels cantants d’aquest país, entre els quals destaca Victòria dels Àngels, amb qui vas actuar durant deu anys arreu del món.

Curcio em va ensenyar tot allò que sabia fins que vaig sortir als escenaris, Victòria em va ensenyar a trepitjar-los. Vaig fer més de cent vint concerts amb ella: al Japó, a Austràlia, als Estats Units, a Sud Amèrica. Els seus concerts eren un mestratge continuo. Ella em deia: «mentre només em quedi una quarta, jo seguiré cantant, és la meva vida». Era una persona entregada a l’art, la música era la seva veritable raó de viure. Així m’ho va transmetre. Victòria transcendia del cant, era més que una cantant. En els seus recitals es creava una màgia especial. Recordo un concert memorable al Town Hall de Sidney. Quan vam acabar es va crear una eufòria indescriptible i ens va tirar moltes serpentines. De cop, vaig deixar de veure’m les sabates.

Victòria dels Àngels amb Albert Guinovart després d’un concert (Foto: A. Guinovart).

Et consideres un compositor autodidàctica?

Sí, en certa manera. No pertanyo al corrent academicista dels darrers anys. M’he anat conformant individualment al meu gust. Tot i això, hi ha un compositor que m’ha influït molt: Xavier Montsalvatge.

Quins records en guardes?

No vaig fer classes directament amb ell, però la vida em va portar a fer arranjaments d’algunes de les seves obres. Era molt agradable i divertit, un gran compositor i també un gran orquestrador. Vaig fer una versió de cambra de l’òpera Babel 46. Posteriorment, em va demanar una versió de cambra de El gato con botes i també la revisió d’algunes obres, com els Cinc epigrames de Manolo Hugué o el Concierto de Albayzin. Fins i tot vaig acabar la seva darrera obra pòstuma a partir dels esbossos que havia deixat: Tres reflexos sobre una pastoral d’hivern. A través de les seves obres vaig aprendre molt. Segurament el públic no ho detecta, però a la meva música hi ha molta influència d’haver vist i estudiat les partitures de Montsalvatge.

Ramon Coll, Hisako Hiseki, Xavier Montsalvatge, Carme Vilà i Albert Guinovart durant un concurs de piano celebrat a Girona (Foto: A. Guinovart).

El teu catàleg inclou dues òperes Atzar i Alba Eterna, un ballet Terra baixa, musicals de renom com Mar i cel i Flor de nit, un rèquiem i una abundant producció de música de cambra i simfònica. Estàs al dia de tot el que has fet?

Més o menys sé el que he fet, però mai he confeccionat un catàleg. De fet, sempre he tingut alguns dubtes: Les hores de televisió es cataloguen? La música per una cerimònia es cataloga? És complicat…

Com t’està afectant la pandèmia en la teva vida professional?

Al principi va ser un moment molt productiu. Vaig compondre 24 miniatures i vaig penjar-les a Instagram. Ho vaig fer perquè necessitava el contacte amb el públic, ja que no podia ser-hi físicament. També vaig penjar unes novel·letes, uns nocturns i unes ninna nannes. Quan ens van desconfinar, el Palau de la Música em va convidar a fer un concert en streaming. A l’estiu vaig fer diversos recitals i també vaig interpretar un concert de Mozart amb l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu dirigida pel mestre Josep Pons. La veritat és que no em puc queixar, tot i que trobo que s’està allargant molt… El que més m’estressa és la incertesa.

Quins projectes tens en ment?

Properament haig d’estrenar un Dichterliebe amb els mateixos textos de Heinrich Heine que va musicar Schumann en el seu moment. Ho estrenaré al Live Victòria amb Roger Padullés. Estic fent un Messies pels Amics de la Unió amb textos de David Pintó, tinc més de la meitat de l’obra composta! També tinc un encàrrec del Festival de Perelada i del Gran Teatre del Liceu: una òpera de gran format pel 2023. Tot plegat barrejat amb la incertesa… Tan de bo pugui portar a terme tots els projectes!

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner


Albert Fontelles-Ramonet

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close