Cinema

Albert Serra: «Tota societat té una tendència conservadora natural»

Ningú pot dubtar, a hores d’ara, que Albert Serra és un talent incomparable, una figura primordial per entendre part del cinema que es fa en aquest petit racó de món –Catalunya–, però, molt especialment, a fora, a Europa. Als cenacles internacionals és on els seus films són aclamats i venerats per tota mena d’entesos, crítics i cinèfils, com demostra ‘Liberté’, guanyador del Premi Especial del Jurat “Un certain regard” del darrer Festival de Canes.

El film ha tornat a aconseguir remoure l’espectador, a tots nivells: des del visual fins a l’intel·lectual, passant per una llarga llista de reaccions emocionals. Amb una lascívia terriblement incòmoda, és una obra provocadora i despullada d’ànima narrativa, que mostra fins on és capaç d’arribar un grup de persones que no tenen cotilles, àvids de compartir efluvis i dolors en una Europa on l’alè de la Revolució francesa és a punt d’impregnar-ho tot.

–Situa l’acció de ‘Liberté’ a l’any 1773, amb les malvestats literàries del Marquès de Sade planant en un punt entre França i Alemanya. Però, abans, ja havia explorat el tema en una obra de teatre (estrenada a Berlín, el 2018) i en una instal·lació artística al Museu Reina Sofía.

Vam estrenar l’obra de teatre durant la Berlinale i va venir a veure-la molta gent del món del cinema. Aquí va sortir ja la idea de portar-la a pantalla gran, quan tota aquesta gent m’ho començava a plantejar. “Podràs revelar moltes més coses que al teatre”, em deien, com el mateix espai físic, que és molt lluny de l’espectador. I, és evident, el teatre té moltes limitacions, en cinema hi ha moltes més coses a desenvolupar com volia, el sexe, la nuesa, les tres càmeres, la idea d’abandonar els actors davant de la càmera. Creia que sí, que podia ser molt més incisiu que a l’obra de teatre, amb l’afegit que vam pensar que seria fàcil de rodar, perquè una part del decorat era un bosc real.

–Hi ha sexe explícit, sense manies, de vegades desagradable. Per què aquesta visió tan crua del sexe?

No hi ha cap idea preconcebuda. Tot el que fan els actors, el que surt a la pel·lícula, és la conseqüència de ser ells mateixos, de tractar amb la seva pròpia intimitat. No tenia ni idea de cap on aniria. Mai penso si una pel·lícula meva és agradable o no, jo no treballo així.

Una imatge del film ‘Liberté’ d’Albert Serra.

–Sí que hi ha una radicalitat que provoca un impacte en l’espectador. Hi ha escenes que no estem gaire habituats a veure al cinema comercial, amb orina, semen o efluvis diversos.

No hi ha una voluntat provocativa. Tractem de llibertinatge, inspirat en el Marquès de Sade, i en aquest context poden aparèixer aquestes coses. No em sembla tan xocant ni extraordinari. Trobo més estranya l’atmosfera, tan malaltissa, fosca i psicològicament enrarida. Això sí que és singular i punyent. Aquesta fosquedat psicològica del film sí que interpel·la l’espectador i de manera molt diferent a com ho fan d’altres pel·lícules.

–La pel·lícula et buida per dins.

T’asseca. I això és el que trobo més original.

–L’acció passa de nit, en un territori marginal, fosc, fora del focus de llum. Aquest és l’únic lloc on es pot exercir la llibertat, també com a cineasta?

Diguem que allà hi ha un grau d’acceptació de coses que escapen a la lògica diürna. La lògica nocturna té grau d’obertura, la mateixa distorsió de les nostres percepcions: d’espai, de temps, de la intensitat del nostre desig. Això permet una lògica més elàstica. Però no sé si “llibertat” seria la paraula, perquè allà no hi ha llibertat absoluta. No crec que hi sigui enlloc. Els marges –la marginalitat– és l’espai on poden passar les coses més atrevides, perquè tota societat té una tendència conservadora natural.

–Com va treballar amb els actors les escenes de sexe explícit?

No em comunico mai amb els actors. Vaig triant la gent que actua cada dia en funció de com els veig. Evidentment, hi ha un mínim de panificació de les escenes, però no hi ha conversa exacta del què farem. Depèn de la meva intuïció i segons el tipus d’escena que volem fer. A mesura que avança el rodatge em dedico a observar-los i em limito a utilitzar les qualitats que ells ja tenen. No vull que facin coses que no saben fer bé, sempre aprofito allò que els actors fan bé de natural.

Fotograma de 'Liberté', d'Albert Serra
Fotograma de ‘Liberté’, d’Albert Serra

–No hi ha planificació, però el film té escenes que requereixen una coreografia prèvia.

N’hi ha que sí, tot depèn. Hi ha informació que s’ha de dir i accions que s’han de preparar prèviament, però mai amb exactitud. La interacció amb els altres actors sempre ha de tenir un grau d’incertesa, perquè tingui força i una gràcia superior. Mirades, gestos… Si no, és molt fàcil caure en el clixé i en la banalitat.

–Treballant amb sexe explícit, ha hagut de renunciar a alguna cosa, com a director?

No. Com que no tinc cap idea prèvia, res no té cap importància, m’és igual. No he hagut de renunciar a res.

–En l’ecosistema cinèfil català i espanyol és una rara avis, però a fora és reverenciat i premiat. Per què creu que passa?

Perquè a fora tenen una altra tradició cinematogràfica que ve de molt lluny. A França, per exemple, sempre hi ha hagut interès pel cinema d’autor, i el cinema és més fort. I també és evident que allà hi ha més interès per la cultura que aquí.

–Per què creu que és un cineasta tan únic, en el context català i estatal?

Perquè tots els altres tenen un interès comercial. Soc l’únic que es preocupa de l’interès artístic. Els altres directors volen tenir èxit, no accepten el risc fins a les últimes conseqüències d’estar concentrat exclusivament en l’objectiu artístic.

–Veu més risc i atreviment en el cinema català o està igual d’adotzenat?

Va per allà mateix. Tot i que el pressupost limita i això fa que hi hagi pel·lícules més petites, i més documentals.

–Per què li diria a la gent que ha d’anar a veure ‘Liberté’?

Perquè l’experiència, com a espectador, és completament diferent a la resta de pel·lícules que es fan ara. Perquè la pel·lícula recupera el sentit de la projecció pública, i agafa una intensitat en el pati de butaques que interpel·la l’espectador de manera molt forta i directa. Perquè els asseguro que no poden tenir aquesta experiència en cap altra pel·lícula. També els recomano que la vegin perquè és la pel·lícula més original de l’any, amb diferència.

Llegeix aquí la crítica de ‘Liberté’, publicada a El Temps.

Contingut no disponible.
Si us plau, heu d'acceptar les galetes prement el butó del banner

Esteve Plantada

Granollers, 1979. És poeta, periodista cultural, crític de cinema i professor del Màster de Periodisme Literari de la UAB i de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Ha estat coordinador d'"El Temps de les Arts" i col·labora regularment a "El Temps", a "Els Matins" de TV3, a l'"Àrtic" de Betevé i al "Catalunya Migdia" de Catalunya Ràdio.
Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca