Exposicions

Aleix Clapés. La recuperació d’un artista singular

Dins de l’àmbit de la pintura modernista s’acostuma a fer referència a Santiago Rusiñol, Ramon Casas o Miquel Utrillo, però hi ha altres autors que també hi han tingut un paper destacat encara que sigui des d’un vessant simbolista, com és el cas d’Alexandre Riquer -potser més conegut per la seva contribució al món del cartellisme i el disseny que no pas per la pintura- Josep Maria Tamburini, Joan Llimona, Joan Brull i Aleix Clapés, entre altres. Precisament Alexandre Cirici  parlava de l’existència d’un nucli barceloní en el que hi havia “una ala somiadora, llegendària i simbolista del modernisme on n’hi havia pintors místics com Joan Llimona, i lírics de la vaguetat com Joan Brull·”.

Aleix Clapés. L’enigmàtic pintor de Güell i Gaudí
Comissaris: Josep Casamartina i Carlos Alejandro Lupercio
Palau Güell. Barcelona
Fins al 30 de maig de 2021

Degut a que ara es compleix el centenari del naixement del pintor vilassarenc Aleix Clapés, la Diputació de Barcelona li dedica una exposició antològica al Palau Güell que porta el títol Aleix Clapés, l’enigmàtic pintor de Güell i Gaudí, comissariada per l’historiador i crític d’art Josep Casamartina i pel doctor en Teoria i Història de l’Arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya i especialista en el pintor, Carlos Alejandro Lupercio. Aquesta mostra serveix perquè el públic conegui de primera mà el seu treball pictòric i com a dissenyador, que també serveix per enaltir i, en certa manera, descobrir aspectes inèdits de la seva obra que, com assegura Casamartina, “fa replantejar la visió que es tenia sobre Clapés per la incorporació de noves peces desconegudes i gràcies a això la seva obra s’entén molt millor”.

Aleix Clapés. Hèrcules buscant les Hespèrides. Palau Güell. Foto Jordi Puig

Orígens artístics

Aleix Clapés (Vilassar de Dalt, 1846 – Barcelona, 1920) era fill d’uns forners de Sant Genís de Vilassar, avui denominat Vilassar de Dalt. De ben jove els seus pares el van enviar a Reus on vivia un dels seus vuit germans, ja que tenia facilitat pel dibuix i això li va permetre anar a estudiar al taller del pintor Hernández  que tenia relació amb Maria Fortuny i el seu cercle més proper. Allà s’hi va estar uns quants anys que li van servir per entrar en contacte amb la societat cultural reusenca, entre ells el poeta Joaquim Bartrina, de qui va fer un retrat pòstum, així com també va realitzar diferents murals a dita ciutat.

Abans d’anar a Roma per completar els seus estudis va viatjar a Uruguai, on hi residia un altre dels seus germans, per obtenir alguns diners per pagar-se la seva formació. D’aquests viatges no existeix gaire documentació. Mentre va freqüentar l’escola Llotja de Barcelona on rebia classes de pintura de Claudio Lorenzale, que després va ser-ne director. Aquest era un reconegut integrant del natzarenisme, moviment relacionat amb el romanticisme i l’art medieval. Un altre dels seus alumnes rellevants va ser Marià Fortuny.

Panoràmica de la capella del saló central. Palau Güell. Foto Jordi Puig

Pintures i tapissos. Dues maneres d’entendre l’art

L’any 1886 participà en una exposició a la sala Parés amb dos quadres que van merèixer el reconeixement de la crítica del moment. Eren El peó –segons la família de l’artista aquesta obra la va comprar Lev Trotski, l’any 1920- i El captaire. Tots dos de tendència simbolista i amb un marcat tenebrisme, de la que en la present exposició se’n poden contemplar alguns exemples. Entre 1904 i 1905, quan ja és un pintor consolidat i reconegut per la societat barcelonina, mostra les seves pintures –retrats principalment- i tapissos a la sala Ribas, situada a la plaça de Catalunya. Francesc Fontbona comenta que Clapés va tenir una “estreta col·laboració amb el moblista i decorador Ribas, fins al punt, entre altres coses, de pintar-li tot un sostre d’un conjunt mobiliari important, exhibit públicament el febrer de 1905”.

Hispania. Una revista de qualitat

Clapés es va interessar pel món de l’edició en el moment que passa a ser el propietari, editor i director de la revista Hispania, l’any 1903. Aquesta publicació es dedicava al mon literari i artístic. Estava dirigida per Hermenegildo Miralles, client d’Antoni Gaudí. En ella s’havien reproduït pintures de Clapés, així com de d’altres artistes modernistes, com Rusiñol, Casas i Riquer. El 1902 li van dedicar dues portades en color i una monografia.

En el moment que Clapés dirigeix la revista fa alguns canvis, entre ells la desaparició  dels articles d’actualitat per centrar-se en els grans mestres, a més de l’obra de Gaudí. Quant al contingut literari, és un apartat que segueix sent important per ell gràcies a la contribució d’escriptors com Miguel d’Unamuno i Joan Maragall, entre altres. Tanmateix, en el mateix edifici on hi havia la revista es va obrir un espai per dur a terme exposicions i venda d’objectes d’art. Precisament en aquest local es va mostrar el mobiliari dissenyat per Gaudí per a la Casa Calvet.   La revista va tenir una curta durada, ja que va desaparèixer al cap de tres anys dels que Clapés només va ser-ne responsable un any. Es van arribar a publicar 93 números.

Aleix Clapés. Retrat de Ramon Picó i Campamar. 1890. Fotografia Jordi Puig

Clapés, Gaudí i Güell: Una relació estreta

Clapés va ser el pintor predilecte d’Antoni Gaudí i d’Eusebi Güell. Precisament és en el Palau Güell on es troba part de la seva creació, sobretot al Saló Central. J. Corredor-Matheos senyala que “la pintura de Clapés, sense paral·lel en la pintura catalana del seu temps, s’incrustava com a element fix en algunes de les construccions del seu gran amic Gaudí”. Clapés va treballar per a Güell molts anys, sent l’únic pintor del Palau, encara que amb el pas del temps, com també va succeir amb Gaudí –durant tres dècades van mantenir l’amistat-, si bé cap al 1911 va desaparèixer aquesta relació. Es pensa que l’origen del problema va ser que no devia complir alguna part del contracte que tenia signat amb el mecenes, com era el de no entregar-li els encàrrecs sol·licitats.  Tanmateix, va ser l’artista preferit del polític, industrial i empresari Pere Milà –que va encarregar la construcció de La Pedrera a Gaudí-. Clapés va pintar en el pati i en els vestíbuls de l’edifici.

Aleix Clapés, l’enigmàtic pintor de Güell i Gaudí

Els comissaris han dividit l’exposició en dues parts: La Sala dels Passos Perduts i el Saló Central, que és on es troben una gran part dels seus treballs, i l’altre àmbit és a les golfes,  on solen celebrar-se les exposicions temporals.

Abans d’arribar al primer àmbit hem de destacar la presència d’una dona vestida elegantment  que rep els visitants. Es tracta d’un fragment d’una decoració mural titulada Figura (1900-1919). Després hi ha un gran oli de temàtica mitològica com és Hèrcules buscant les Hespèrides (1890), personatge protagonista de L‘Atlàntida de Jacint Verdaguer. De fet havia d’ haver realitzat dos murals però finalment només va arribar a fer-ne un. Aquesta peça ha estat cedida en comodat pel  MNAC a la Diputació de Barcelona. Al Saló Central hi ha diverses intervencions seves, com per exemple, els plafons pintats de les portes de la capella i de l’entrada del mateix saló.

A l’interior de la capella apareixen les figures dels dotze apòstols, entre els que hi ha un autoretrat del mateix artista. També es creu que hi és present el propi Gaudí. Tots ells estan pintats de manera realista, a diferència dels plafons de l’entrada que són quasi bé abstractes, ja que alguns dels personatges que hi apareixen estan difuminats. Corredor Matheos ja adverteix aquesta circumstància:  a “l’alt saló central de l’orgue, amb la seva cúpula de perfil parabòlic, que deixa filtrar la llum natural, adornat amb pintures d’Aleix Clapés (1850-1920) d’un simbolisme fantasmagòric, insòlit en el panorama pictòric català de l’època”.

A cadascuna de les cantonades del saló hi ha un mural. El que està situat a la dreta de l’oratori representa  Santa Isabel d’Hongria, en homenatge a la dona de Güell, Isabel López Bru. A l’esquerra hi ha La pregaria, una obra molt expressionista. A l’altra banda de la sala veiem el filòsof, teòleg i clergue vigatà Jaime Balmes, i per últim Nenes jugant, que podria estar també relacionada amb el Jardí de les Hespèrides.

Quant al segon àmbit és on hi ha la part antològica, exhibint-se un gran nombre d’obres importants, algunes d’elles no gaire conegudes o inèdites que van ser localitzades “durant l’organització d’aquesta retrospectiva”, on també s’exhibeix mobiliari original en col·laboració amb Gaudí, així com alguns objectes personals provinents de la seva família. Per al director del Palau Güell, Guillem Mundet, “El Palau Güell havia de fer aquesta exposició perquè Clapés és, sens dubte, el pintor del Palau i per la relació especial que existia entre Güell, Gaudí i Clapés. La pandèmia ha anat postergant la inauguració però finalment hem pogut obrir el mateix dia del centenari de la mort d’Aleix Clapés”.

La majoria de les peces són retrats masculins i  femenins, al·legories, escenes religioses i històriques. Dins dels retrats, el més gran és un autoretrat de 1902, que reflecteix perfectament la personalitat de l’artista. Té una mirada penetrant, com si estigués escrutant els qui l’estan observant. Quant als retrats, destaquen el del poeta, dramaturg i traductor reusenc Joaquim Bartrina (1880) –el teatre del Cercle de Lectura de la seva ciutat natal porta el seu nom-,  el de José Maria Pereda (1899-1903), dibuixat en carbonet, d’un gran realisme i el de l’escriptor mallorquí  Ramón Picó i Campamar (1890), que té una mirada semblant a la de l’autoretrat de Clapés. També és important el retrat pòstum de Josep M. Bocabella (1892), que va ser el promotor inicial de la construcció del temple de la Sagrada Família.

Aleix Clapés. La Flor. Retrat de Serafina Ferrè- Fotografia Jordi Puig

Respecte dels retrats femenins hi veiem una certa relació amb els que feia Ramon Casas, tant per la manera de representar l’elegància de la dona, com pels colors emprats, ja que va “desplegar un tipus de pintura més amable, lluminosa de color i, sovint, reeixida, amb fons brillants i esfumats que envoltaven els rostre dels personatges, a la manera del pintor simbolista francès Eugène Carrière”. Probablement en aquests retrats és on veiem el Clapés més modernista.

Aleix Clapés. Retrat. 1900. Foto Jordi Puig

Els quadres religiosos són d’un acusat misticisme, on es percep la influència d’El Greco, cas de L’èxtasi de sant Francesc d’Assís (1885) o Sant (amb dedicatòria a Ramon Casas) (1885). Les obres de caire històric i al·legòric, solen ser monocromes, hi destaquen els colors primaris,  on la figura ja no és tant realista, sinó que és més propera a l’abstracció, tal com observem a l’Esbós per un mural de tema històric (1885-1900) i La Transfiguració (1890-1910) que, a diferència de l’anterior, hi predominen les tonalitats càlides. En canvi a les peces Cavallers (probable fragment d’una pintura mural (1900-1919) i El pentinat (sense data) sembla que estiguem davant d’un altra pintor, ja que són de caire expressionista.

Llicenciat en Geografia i Història, especialitzat en Història de l’art, per la Universitat de Barcelona (1985). Màster de Museologia i Gestió de Patrimoni (1998). Diplomat en Taxació, Catalogació i Expertització d’obres d’art, per l’Escuela Superior de Anticuarios (2006). Membre de l’ACCA, AICA i ICOM. Cap de secció d’art de Las nueve musas (Madrid), crític de Arteporexcelencias (La Habana), Bonart (Girona), L’Independent de Gràcia (Barcelona, Butlletí Soc. Cat. d’arqueologia (Barcelona) i El temps de les arts (València).

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close