Arts visuals

Alfons Borrell

Alfons Borrell ha mort. Era un pintor tranquil, fill de la contemplació de les coses, que s’havia depurat sense estirabots. Les seves pintures més típiques han de ser capaces de convèncer el més advers que l’abstracció pictòrica pot ser molt bella.

Arribà a la no figuració més extrema partint del coneixement profund de la “cuina” de la pintura realista. Els dos anys de servei militar que passà a la base d’hidroavions de Pollença, a Mallorca, a les acaballes dels quaranta, varen ser decisius per a ell, ja que malgrat la seva timidesa un dia abordà Anglada-Camarasa en ple carrer, i des d’aleshores el famós pintor, que ja era molt vell i acabava de tornar a casa seva, després de prop d’un decenni d’exili a França, obrí les portes del seu estudi sense reserves a aquell pintor incipient, encara sense formar, i va tenir amb ell llargues xerrades i pràctiques que acabaren per obrir la porta a Borrell cap a una veritable carrera de pintor.

Alfons Borrell. © Cortesia Galeria Joan Prats

Borrell m’havia explicat amb quina emoció s’acostava mil cops a la persona d’Anglada, i com de vegades el veia pintar sense gosar apropar-s’hi massa, quan mai en canvi Anglada no tenia cap inconvenient en deixar-lo estar hores al seu costat veient-lo treballar. El vell pintor modernista no era doncs gens gelós de que un col·lega jove el veies administrar els seus secrets tècnics, que en les seves vellúries potser ja no els renovava, però els conservava en un gran nivell. Borrell m’havia explicat també que Anglada era capaç de pintar un quadre començant per una cantonada i acabant pel la cantonada oposada: com qui feia un tapís, però obliquament. Per a ell pintar era una qüestió purament plàstica, no narrativa.

Quan tornà a la península, Borrell formà part del grup dels Gallots de Sabadell, la seva ciutat, un del col·lectius artístics més iconoclastes de l’època, el 1960. A ell tanmateix, més que l’art provocador li anava l’art exquisit, i derivà cap a una abstracció de gran economia de mitjans, on emprava molt pocs colors: el negre –que de fet no és cap color-, el taronja, el blau ultramar i un verd oxidat, però que els combinava amb tal saviesa que fascinava. El blanc, també molt present en la seva obra, apareixia des del fons, i no era afegit, sinó el de la preparació de la tela. Només amb aquests elements i amb un grau excels de refinament, feia unes pintures extraordinàries, que no vestia amb cap mena de teories engolades ni ridículament transcendentals. Borrell s’expressava amb molta senzillesa. Visioneu aquestes imatges: http://bibstream.udg.edu/streaming/4164.mp4?_=1 

Hi ha qui en referir-se a la seva obra parla de Rothko: a mi, com que la pintura ha perdut ja fa molt temps els cànons convencionals que delimiten i amiden la seva perfecció, i no hi ha manera humana de demostrar objectivament quin grau de bondat pot tenir, Borrell em sembla molt millor que Rothko.

Alfons Borrell. © Cortesia Galeria Joan Prats

Però he de confessar que no he estat just amb ell. Sense voler. Quan la Fundació la Caixa em va encarregar el comissariat d’una exposició antològica d’Anglada-Camarasa, al Caixafòrum, que vaig decidir que fos protagonitzada no sols pel pintor sinó també pels seus mestres, amics, clients i deixebles, quan enriquien la seva imatge, era el moment de pensar en Alfons Borrell i situar-lo en aquella mostra, on a més de peces del pintor català hi havia obres, entre d’altres, d’Urgell, Prinet, Mancini, Baca-Flor, Ysern, Picasso, Torent, Marie Blanchard, Souza Cardoso, Ginner, Zuloaga, Gelabert, Cittadini, o un Klimt que a última hora no va poder venir perquè el va reclamar la família jueva a qui li havien expoliat els nazis. I jo no vaig pensar aleshores en incloure-hi també un Borrell –mea culpa-, a la part final del discurs; o més ben dit, quan em va passar pel cap aquella idea ineludible, l’exposició ja estava dissenyada al mil·límetre i no s’hi podia incloure res més.

A ell no li vaig dir, perquè no és gaire oportú dir-li a un artista que t’has descuidat d’incloure’l en una antologia on estava cantat que hi havia de ser, però ho proclamo ara, i em poso cendra al front en senyal de contrició. Qui conservi aquell catàleg meu del 2006, que imprimeixi el present article i el guardi al seu interior. Tindrà més sentit.

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close