Teatre

Alguna cosa està podrida…

Que al món del teatre català no hi ha un pam de net ho sabem almenys des de l’estiu de 2018. Mica en mica van apareixent casos que tenen a veure amb la docència, però coneixem ben poc el que passa en el món professional.

Al final de l’escena IV de l’acte I de ‘Hamlet’, Marcellus li diu a Horatio: “Alguna cosa està podrida a l’estat de Dinamarca”. Tots dos són amb Hamlet per les muralles d’Elsinor quan el príncep creu veure el fantasma del seu pare. Poc abans, Hamlet li havia dit a Horatio que l’alcoholisme estava arruïnant el seu país. Però tots saben que hi ha alguna cosa més. I que no han fet res per evitar-ho.

La investigació del diari Ara sobre els abusos i el tracte vexatori de diferents professors de l’Institut del Teatre és diàfana. No deixa lloc a cap dubte. Assenyala amb el dit tres persones: Jorge Vera, Berty Tovías i Joan Ollé. Desenes d’alumnes expliquen la seva experiència i l’Institut del Teatre no pot fer altra cosa que fer fora l’únic dels tres que encara no s’ha jubilat, Ollé.

Façana de la seu central de l'Institut del Teatre a Barcelona. Foto: Judit Contreras
Façana de la seu central de l’Institut del Teatre a Barcelona. Foto: Judit Contreras

I no sé si l’actual directora, Magda Puyo, pot tenir prou coratge per seguir al capdavant de la institució, ja que alguns dels casos reportats han succeït durant el seu mandat (des de 2015). Sí, hi ha un formós Protocol per a la prevenció, detecció i actuació de l’assetjament sexual en contra de l’assetjament, en vigor des de 2018, però no hem d’oblidar que calen instruments efectius perquè es posi en pràctica. Si no, és paper mullat, sobretot en un sector, el del teatre, regit per les relacions informals.

Fer un curs amb determinat professor, caure-li en gràcia, sol ser la portada d’entrada al món professional per a molts aspirants a intèrpret. Com t’obres camí? Com aconsegueixes la primera feina? Si tens una colla, acabes creant Pirates Teatre, José y Sus Hermanas o La Calòrica. Si vas per lliure, hauràs de deixar-te veure, intentar connectar amb algun cercle de poder. Els grans teatres no fan càstings i els repartiments de les obres van sovint en funció de les relacions personals.

El 2017, Ollé va dirigir 'En la solitud dels camps de cotó' al TNC. Foto: May Zircus/TNC
El 2017, Ollé va dirigir ‘En la solitud dels camps de cotó’ al TNC. Foto: May Zircus/TNC

Aquest és un sistema pervers, del qual només en sabem el que ha passat durant dècades en el terreny docent. Abans, l’Aula de Teatre de Lleida. Ara, l’Institut del Teatre. Del món professional, coneixem poques coses, amb un únic cas, el d’Andrea Ros contra Lluís Pasqual. El director de Reus va acabar deixant el Teatre Lliure per la porta del darrere i després vam saber que hi havia hagut alguna temporada que s’havia embutxacat més de 200.000 euros anuals per seure on seia.

La vida teatral de Joan Ollé donaria per a una novel·la truculenta. Tothom en té anècdotes. I els crits i les humiliacions, com denunciava Joel Joan ahir diumenge, en són una part. El pitjor és recollir les seves múltiples declaracions públiques i escrites en què alliçona el personal a nivell ètic i moral.

Ollé ha reclamat diverses vegades un teatre públic per a ell, s’ha vantat del seu art i ha arribat a dir que era tan gran i tan important que no es rebaixaria a presentar-se a un concurs. Ha sabut relacionar-se amb el poder, sobretot el socialista, que mai no ha dubtat a intercedir per ell: va dirigir una colla d’anys els actes institucionals de la Diada. I, mentre es coneixien les seves pràctiques ‘dubtoses’, sempre ha tingut les portes dels grans teatres obertes: és dels pocs que ha estrenat al Lliure i al Nacional en una mateixa temporada.

El 2017, Ollé va dirigir 'Las personas del verbo' al Lliure. Foto: Ros Ribas
El 2017, Ollé va dirigir ‘Las personas del verbo’ al Lliure. Foto: Ros Ribas

I aquests teatres han fet poc o res per frenar-lo. Només una vegada, que jo sàpiga, se li va tirar enrere un projecte quan, a pocs dies de començar els assajos, no havia tancat el càsting. Mai, mai, cap teatre compra una idea a un director sense saber qui hi actuarà. Però Ollé podia permetre’s això i després dir pestes de qui t’havia parat els peus fent servir els seus múltiples altaveus, els quals, per cert, mai no el qüestionaven.

A l’Institut del Teatre disposen d’un protocol contra l’assetjament. No estaria malament que els teatres públics tinguessin eines que ajudessin a fer més transparent la seva gestió i com es desenvolupa la feina professional dins de cada casa. No sé si cal posar càmeres a les sales d’interrogatoris com a les comissaries dels Mossos, cosa que ha fet baixar en picat les denúncies de tortures, però potser no estaria malament crear una mena de síndic, a qui els artistes poguessin adreçar-se si hi ha un problema.

Si no es fa res i continuen saltant casos a les portades dels diaris, és fàcil que tinguem la sensació que alguna cosa està podrida al teatre català. La generació d’Ollé i Pasqual ha de començar a passar comptes. Han viscut en un núvol, per sobre del bé i del mal. Es van creure que el director era una mena de déu totpoderós, una oficina de recursos humans amb dret a tot. I el director, sí, és important, però sense una bona tropa no és ningú.

Andreu Gomila

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close