Clàssica

Allò que la pandèmia ha canviat en els concerts

La pandèmia ha canviat i la pandèmia ens ha canviat. El Covid-19 comença a recular gràcies a les vacunes, per bé que diversos països retiren de circulació la d’Aztrazeneca pels problemes circulatoris que provoca. Tanmateix, la prudent desescalada que iniciem aquests dies és signe inequívoc que la llum al final del túnel no és un miratge ni un efecte òptic. Sí, la pandèmia ha canviat.

Ara bé, la pandèmia també ens ha canviat. En molts aspectes, positius i negatius. I n’hi ha un, el que incumbeix aquesta secció, que té a veure amb la nostra manera d’assistir als concerts. Vegem-ho.

Nous hàbits

En primer lloc, gairebé mai anem assistim a un concert amb una entrada de paper. Sovint, usem el telèfon mòbil per mostrar al personal d’accés a la sala el codi de barres corresponent. Si no se’ns ha acabat la bateria després d’una jornada telefònicament intensa i si no tenim la pantalla tan bruta que el codi resulti il·legible, amb el nostre prodigiós giny accedim a la sala. Miracles de la tecnologia.

Un cop dins, se’ns exigeix mantenir la mascareta posada i la distància de seguretat entre els nostres companys de filera. No s’accepta que una parella -fins i tot convivent- o que un pare i un fill -en el cas de molts concerts infantils- estiguin l’un al costat de l’altre. Per molt grup bombolla que hi hagi, si la normativa obliga a separar butaques, això de fer manetes s’ha acabat. Almenys, de moment.

El personal de sala es veu notablement augmentat aquests mesos pandèmics. Amb amabilitat apresa en un curs de marqueting i relacions públiques en quatre dies i per correspondència, aquests personatges habillats sovint de negre passegen pel pati de butaques com si aquest fos un altre pati, el del col·legi. I si fa dècades vivíem les estones de lleure escolars vigilats perquè no peguéssim aquella nena grassoneta, aquell nen amb ulleres o aquell marrec estúpid que ens la tenia jurada, ara vivim els moments de concert pendents de no abaixar-nos un milímetre la mascareta. El paroxisme arriba al punt que enmig d’un moviment d’un quartet de Mozart, o entre cançó i cançó de Toldrà, si hom cau en la temptació d’abaixar-se mínimament aquest tros de drap que ens emmordassa, podem viure una reprimenda de cal Déu. Poca broma perquè, a més, abans d’iniciar-se el concert aquest personal entrenat per a l’ocasió passeja orgullosament per la platea a la recerca i captura de possibles infractors i amb mirades contundents, de les que subjuguen i et converteixen en estàtues de sal: tots estem sota sospita i ai de qui gosi desafiar la normativa, perquè les ires del Procicat podrien abatre’s sobre les nostres humils espatlles.

L’Auditori, obert en temps de pandèmia

Allò que el Covid s’endugué

El Covid s’ha endut la possibilitat d’accedir als programes de mà. Ja saben, aquells folletons o quadernets que serveixen per saber qui toca, què es toca i com sona allò que es toca. Doctes textos que de vegades parlen de quartes augmentades i de terceres majors com si els autors ignoressin que la majoria del públic assistent a un concert no té coneixements d’harmonia; articles basats en gran mesura en extractes de Viquipèdia i sobre mestres de capella que van viure putejant el compositor de qui aquell vespre s’ha programat una o altra peça. Programes que també ressenyen les virtuts de determinat solista o director, premiat des del segon any de parvulari fins al moment actual i amb un prestigi internacional que l’ha dut a actuar a les principals sales d’arreu del món mundial i a enregistrar sota els segells més prestigiosos del mateix món mundial i que aviat es disposa a debutar a galàxies veïnes.

Doncs no, ara no podem accedir a aquesta informació impresa en paper satinat, perquè les autoritats sanitàries no ho permeten. Així doncs, val més dur el programa estudiat de casa o imprimir-lo a la feina i del web de la sala de concerts pertinent. És clar que sempre hi ha qui se’l descarrega in situ, per llegir durant el concert. La cosa comporta els seus problemes: per una banda, si es duen ulleres, aviat entelades per l’alè desprès des del darrere de la mascareta; si hi ha programada una cantata, un oratori o un cicle de cançons i es vol seguir el text cantat, usar un giny electrònic (i això inclou una tablet o un ordinador portàtil) pot molestar els nostres veïns de filera: el llum que desprenen aquests meravellosos objectes sovint molesta i interfereix en la concentració de qui passa olímpicament de seguir els textos. Per no parlar de qui no apaga el mòbil per poder-los llegir, però que oblida silenciar-lo. La catàstrofe és previsible si a l’espectador de torn el truca la dona o l’amant per preguntar-li respectivament a quina hora anirà a sopar o per informar-lo que aquell vespre es posarà allò que tan li agrada com a preludi de gresca assegurada… si us plau, que marxi el Covid i que tornin els programes de mà!

El Palau de la Música, sempre fidel als seus espectadors

Les boques tapades

Un dels hàbits més estesos en els concerts prepandèmics era la ingesta de caramels per ensalivar boques resseques o per pal·liar els efectes d’un refredat, amb tos inclosa. El ritual d’accés a la llaminadura en qüestió podia arribar a tenir ribets de sadisme indiscutible: sense cap mena de mirament i com si coneixés perfectament la partitura, l’espectador o espectadora de torn treia de la butxaca o del moneder un caramel dur i embolicat amb artesana cel·lofana just en el moment en què Mahler havia previst un silenci de rodona; o en què Beethoven indicava un diminuendo al llarg de tres compassos d’una sonata per a piano; o en què Schubert convidava a cantar amb un xiuxiueig els encants d’un bosc per on transita un anònim caminant fascinat pel cant del rossinyol. Just en aquests moments d’intimisme sonor és quan el llaminer de torn decidia desembolicar la cel·lofana amb dits poc apressats, intentant fer veure que desembolicar lentament un caramel és directament proporcional a l’interès que suscita aquell precís moment musical. Això era i segueix sent sadisme.

“El concert” de Daumier.

Actualment, l’ús de la mascareta fa poc recomanable mastegar caramels (és clar que sempre es poden desembolicar si el que es vol és fotre el veí del costat o el del davant): els efluvis aeròbics d’un caramel de menta poden activar el llagrimal i provocar un col·lapse òptic i nasogàstric de conseqüències nefastes, amb la qual cosa millor venir estossegat i mocat de casa i estalviar l’ús de llaminadures. A banda que treure’s o abaixar-se momentàniament la mascareta per atrapar amb la boca la bola de caramel pot activar la inmediata intervenció del personal de sala abans citat, per increpar públicament l’infractor de la normativa.

Tornarem a la normalitat algun dia? És més que probable. Quan arribi, enyorarem algunes coses, però de ben segur que abraçarem de nou determinats hàbits, per molt molestos que siguin. Ens recordaran que, en definitiva, que som éssers humans. I que ja no baixem al pati a jugar o a fer malifetes.

Doctor en Història de l'Art i professor de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Des de 1992, exerceix la crítica musical a diversos mitjans de comunicació.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close