Clàssica

Als rius de Babilònia

Annika Treutler interpreta peces de piano de Viktor Ullmann i erigeix així un monument al compositor assassinat a Auschwitz.

Que a una gran part del públic la música d’avantguarda no li encanta, sinó que només la tolera, és un fet sobre les causes del qual fa cent anys que es debat. En aquella època, quan compositors com Arnold Schönberg van intentar introduir la música dodecafònica, molts amants de la música es van replegar en una mena d’exili interior del qual ni ells ni els seus descendents mai van trobar la manera de sortir per retornar a la música contemporània. Aquella música els semblava massa sense ànima, massa freda.

L’alumne de Schönberg Viktor Ullmann (1898-1944) devia identificar aviat aquesta insuficiència de la nova música. A diferència de molts propagandistes de la modernitat, ell sembla que no creia que els seus coetanis acabarien acostumant-se als sons estranys i va desenvolupar una “politonalitat” pròpia, tal com ell ho anomenava, un estil distanciat però alhora orientat envers costums auditius convencionals. Les seves obres recorden de vegades a la música de pel·lícules, a Kurt Weill o a Igor Stravinski. Moltes de les seves composicions, però, es van perdre. Viktor Ullmann era d’origen jueu i va ser assassinat a Auschwitz l’octubre del 1944.

Ullmann va arribar a Auschwitz amb l’anomenat transport d’artistes provinent de Terezín (Theresienstadt, en alemany), i amb ell van morir molts músics de talent a les cambres de gas de Birkenau. “Amb l’Holocaust gairebé es va exterminar una generació sencera i es va esborrar una part de la història de la música”, diu la intèrpret Annika Treutler, de 29 anys. La pianista s’ha marcat com a objectiu presentar novament l’obra d’Ullmann a un públic més ampli. El músic d’origen jueu mai no ha estat del tot oblidat, s’han fet concerts i representacions operístiques per recordar-lo, però amb el nou CD de Treutler s’erigeix un monument a Ullmann.

El compositor Viktor Ullmann.

Juntament amb l’Orquestra Simfònica de Ràdio de Berlín –sota la batuta de Stephan Frucht– Annika Treutler ha enregistrat el Concert per a piano d’Ullmann de l’any 1939, i al CD també hi ha les sonates per a piano número 3 i número 7, compostes el 1940 i el 1944. Per als amants radicals de la música clàssica, la gravació inclou un format d’àudio en blu-ray d’immersió en 3D: una nova tècnica digital amb què es genera un espai sonor tridimensional.

Treutler interpreta les obres d’Ullmann, d’elevada exigència pianística, amb una força i una precisió admirables. No evita de cap manera l’emoció, però no cau en la sentimentalitat. Les seves primeres gravacions les va fer encara amb els romàntics alemanys Brahms, Schumann i Mendelssohn, i ara fa el pas al segle XX. Ullmann, que havia dedicat tant el Concert per a piano com la Sonata número 3 a la pianista Juliette Arányi –morta també a Auschwitz– s’hauria alegrat d’aquesta interpretació audaç.

Sobretot el Concert per a piano és una experiència sensorial. Després del primer moviment –uns focs artificials de ritmes complexos–, Ullmann va compondre un segon moviment líric, que Annika Treutler toca amb gran cautela. Les ruptures harmòniques de l’obra hi apareixen clarament, els constants canvis entre tonalitats fan sorgir un món sonor fascinant. Clouen el concert dos moviments ràpids i curts, on s’exigeix tota la virtuositat de Treutler.

La Sonata número 7 per a piano d’Ullmann va crear-se a Terezín, el camp de concentració construït pels nazis com un camp modèlic. Els actes culturals i els jardins cuidats pretenien simular normalitat de cara enfora. En realitat, la gent es moria de gana i milers de persones hi van morir per malalties; prop de 46.000 presoners van ser deportats a Auschwitz, on la majoria van ser assassinats a les cambres de gas.

A Ullmann el van portar el 1942 de Praga a Terezín i es va unir immediatament a les activitats musicals del camp. Tocava música, escrivia crítiques i componia. D’ell ens ha arribat fins i tot l’afirmació que “el camp de Theresienstadt va estimular la [seva] activitat musical en comptes d’aturar-la”. “Cal destacar”, va anotar Ullmann, “que de cap manera ens estàvem només lamentant-nos a les ribes dels rius de Babilònia i que la nostra voluntat cultural es corresponia amb la nostra voluntat de viure”.

Efectivament, la Sonata número 7 per a piano sembla potser la seva obra més ambiciosa, encara que s’hi pugui sentir l’atmosfera opressiva en què va ser creada. Ullmann va dedicar la peça als seus fills, dos dels quals van viatjar a temps a Anglaterra, mentre que els altres dos van perdre la vida en l’Holocaust.

El captiveri babiloni al qual feia referència Ullmann finalment es va acabar, i es va convertir en el mite fundacional del judaisme actual. El mateix Ullmann, però, no va sobreviure al captiveri als camps de concentració. I, tot i així, segur que no hauria volgut que es recordés la seva música només per compassió envers ell i el seu destí. Precisament les seves obres per a piano posen de manifest el que hauria esdevingut l’avantguarda si la història hagués adoptat una trajectòria diferent i més positiva.

Autor: Martin Doerry

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca