Exposicions

Amb el feminisme sí que n’hi ha per tant

El Palau Robert presenta l’exposició “Feminista havies de ser”, comissariada per Natza Farré i que reivindica la vigència del moviment dalliberament de les dones per a transformar la societat i assolir la igualtat de gènere. Es pot visitar fins el 8 de desembre.

“Ajudo molt a casa”, “Que tens la regla?”, Se’t passarà l’arròs”, “On vas vestida així” o “Has de ser bona nena” són algunes de les frases que, a cop de neó i de majúscules, ens donen la benvinguda Feminista havies de ser, exposició comissariada per Natza Farré i que es pot veure a la Sala 3 del Palau Robert fins el 8 de desembre, després d’haver estat prorrogada. El xoc és immediat i contundent, tal com ha estat concebut: amb la força de l’eslògan i amb la certesa que cada lletra conté tanta veritat com dolor.

En aquesta voluntat de mostrar i de ser visual, la mostra aconsegueix un impacte instantani. És un dels grans encerts: exhibir sense subterfugis, constatar fets -potser sabuts, però mai irrebatibles—, posar dades que fan mal i que no deixen de ser terrorífiques, i fer pensar a través de la flamarada que provoca. Farré ho estructura a partir d’un recorregut que comença a les mateixes escales que porten a l’espai expositiu, abans d’entrar-hi: tipografies i dissenys llampants que són clarament identificables amb productes de neteja, i també una oposició directa al masclisme, “perquè el feminisme és la resposta a aquest sistema basat en la desigualtat entre homes i dones, en la discriminació organitzada de més de la meitat de la població mundial”, diu el primer plafó, just a lentrada.

© Palau Robert

Un cop a dins, el primer cop és una enorme poma vermella. El fruit del pecat i de la temptació, d’Eva a Blancaneu, en tota una tradició de culpabilitat femenina ancestral que encara avui ressona. Parets també vermelles i una sala il·luminada amb les frases-eslògan desafiadores, amb una primera taula on hi veiem les diferències de les joguines per a nens (cotxes, helicòpters, eines, pilotes de futbols) i nenes (nines, biberons, cuinetes i totes les tonalitats del rosa i el lila). D’aquí passem a la “Sala despera”, on els minuts compten, i molt: rellotges i calendaris subratllen de manera gràfica la distància temporal entre homes i dones: quan es va aconseguir el dret a vot, a conduir, a treballar.

El recorregut continua amb dades eloqüents i passa per una sala on la paraula “Feminazi” es desconstrueix quan el públic assistent n’arrenca les paperetes que la conformen. Més enllà, el reconeixement a les “Kellys” i un final amb llargues tires de paper que surten d’unes menudes impressores penjades al sostre i que s’ocupen de diferents franges dedat, i on tothom qui ho vulgui pot participar i explicar la seva pròpia vivència vinculada al masclisme, via codi QR. El recorregut arriba a la fi, però, més enllà de l’exposició, cal destacar-ne la programació d’activitats vinculades, feta amb molta cura per Núria Vergés i Bosch i Mireia Calafell Obiol.

© Palau Robert

Una lluita de plena vigència

Fet a fet, frase a frase, plafó a plafó i imatge a imatge, veiem els estralls del masclisme en una societat que s’hi fonamenta. Són efectes que acostumen a passar totalment desapercebuts, de tan inoculats i adaptats a la “normalitat” com els tenim. De manera estructural, assistim a la invisibilització i l’arraconament de les dones, en la majoria d’àmbits imaginables.

Les xifres no enganyen. Persisteix la diferència entre sous home-dona (dun 23% a Catalunya i amb l’equiparació prevista per l’any 2091), la desigualtat d’oportunitats i l’escassa presència en llocs de lideratge (encara que representin més de la meitat de la plantilla, les dones només ocupen un 35,4% dels càrrecs de direcció), les agressions sexuals i la violència (en el 64% dels casos, lagressor és un conegut de la víctima, en agressions i abusos que pràcticament en la meitat d’ocasions tenen lloc a dintre de casa, com molt gràficament s’encarrega de mostrar l’exposició), la indefensió sistèmica davant de l’agressió (el 80% dels casos no arriba a ser denunciat), o labsència de veus femenines als mitjans (les dones són el 51% de la població, però només ocupen el 29% dels espais dopinió de qualitat).

© Palau Robert

Sense oblidar la perpetuació duns clixés que estigmatitzen i ridiculitzen, i que passen per una mancança de polítiques de conciliació laboral eficients i sostenibles (ho veiem en el descens de la maternitat a Catalunya, actualment d1,3 fills per dona), i arriben a la banalització de la salut femenina, centrada essencialment en temes reproductius.

Crua en les dades, elèctrica en l’ànim de revertir-ho, entenedora per tothom qui s’hi apropi, Feminista havies de ser esdevé un aparador d’evidències, provoca que els assistents s’emportin a casa imatges i impactes, i fa que vulguin compartir-los. Potser només és el primer estadi d’una lluita que necessita més conquestes i implicacions. Però com a flamarada és tot allò que ha de ser, amb un darrer missatge d’esperança en un món que comença a revertir segles, mil·lennis de desigualtat.

De les onades del feminisme d’arreu a la contundència de les manifestacions del 8-M, sense oblidar l’apoderament del #MeToo i totes les denúncies i proclames fetes en els darrers anys. S’ha perdut la por i en tenim un bona mostra en l’exposició, en cadascuna de les paraules i objectes, que ha ideat Natza Farré i que deixen en evidència l’hegemonia del patriarcat que denuncia.

Esteve Plantada

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close