Arts visuals

Ambigus pintors modernistes

El 1906, en el marc de la polèmica tramitació de la Ley de Jurisdicciones que havia de permetre que els militars jutgessin tots aquells delictes que atemptessin contra la “sagrada” unitat d’Espanya o contra l’Exèrcit espanyol, prop d’una norantena d’artistes plàstics catalans varen reaccionar fent una exposició en homenatge als senadors i diputats que havien impugnat la llei. L’exposició es va fer a la seu de la Lliga Regionalista, a Barcelona, i va produir un impacte important en l’opinió pública, encara que debades, ja que la llei tiraria endavant: els tribunals civils deixaven de poder jutjar allò que molestava més els militars, i restaria vigent un quart de segle, fins que va ser derogada pel govern de la segona República.

Va ser un cas de posicionament polític d’un nombre molt considerable d’artistes catalans, que aleshores eren majoritàriament modernistes, encara que també s’afegiren a la iniciativa artistes de la generació anterior, i alguns altres de més joves, dels que encara estaven fent-se un nom.

Portada, d’Alexandre de Riquer, i les aportacions d’Anglada-Camarasa, Casas i Nonell, a l’Album “de los monárquicos de Barcelona” a Alfons XIII, del 1906. (Madrid, Biblioteca Real)

Això passava al mes de maig, i el mateix mes del mateix any el rei Alfons XIII, que havia recolzat amb ganes la polèmica llei, es casava, i amb aquest motiu una colla d’artistes també catalans prepararen una col·lecció de dibuixos, d’extraordinària qualitat, per formar un àlbum que s’havia de relligar solemnement i encapçalar amb la dedicatòria: “A S.M. el Rey D. Alfonso XIII los monarquicos de Barcelona” (conservat a la Real Biblioteca, Madrid). La sorpresa es produeix quan entre els artistes que contribuïren a l’homenatge al rei n’hi havia no menys de trenta-set que també havien participat poc abans en l’exposició reivindicativa catalanista. I no eren pas artistes secundaris. Bona part dels noms més destacats de l’època hi eren, com Hermen Anglada-Camarasa, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Alexandre de Riquer, Isidre Nonell, Joan Llimona, Apeles Mestres, Adrià Gual, Lluís Masriera o Modest Urgell, i també aportaren el seu dibuix Dionís Baixeras, Laureà Barrau, Joan Brull, Bonaventura Casas de Valls, Josep Cusachs, Manuel Feliu de Lemus, Enric Galwey, Baldomer Gili Roig, Xavier Gosé, Lluís Labarta, Joan Llaverias, Arcadi Mas i Fondevila, Felix Mestres, Jaume Pahissa, Nicolau Raurich, Joan Roig i Soler, Antoni Ros i Güell, Josep M. Tamburini, Ricard Urgell, Antoni Utrillo, Joaquim Vancells i Josep M. Xiró, a part dels escultors Miquel Blay i Manuel Fuxà, i els escenògrafs Salvador Alarma, Oleguer Junyent, i Maurici Vilomara, que també hi aportaren dibuixos. Tots ells havien estat també presents a l’exposició contra la Llei de Jurisdiccions, inclòs Cusachs que, a part de pintor, tenia el grau de comandant d’artilleria.

Aportació de Casas a l’Album “de los monárquicos de Barcelona” a Alfons XIII, del 1906. (Madrid, Biblioteca Real)

Que succeïa a tots aquests artistes per fer aquesta demostració majúscula d’ambigüitat? Frivolitat? Superficialitat? Inconstància? Que Anglada-Camarasa, republicà declarat, participés en l’homenatge al rei podia ser una qüestió de pura cortesia: ell ja feia anys que era resident a França i fins i tot se n’acabaria nacionalitzant; i Rusiñol i Casas ja començaven a relliscar cap a postures artístiques i vitals afins al món oficial; però Nonell, el pintor dels marginats –gitans, captaires, cretins-, paradigma de l’artista socialment inquiet, què hi feia participant?

El cas és que la majoria d’artistes postmodernistes tanmateix no els trobem a l’àlbum d’Alfons XIII: no hi són Mir, Gargallo, Nogués, Pidelaserra, Pichot, Torres-Garcia, Canals, Ysern, Junyer Vidal, Feliu Elias, Casanovas, Sunyer, Clarà, Smith, ni tampoc Picasso. Però la majoria d’aquests tampoc havien exposat al local de la Lliga, i només ho havien fet Canals, Elias i Smith.

Moble en homenatge a Antonio Maura (1908). A l’exterioir de les portes s’hi veuen les aportacions de Nonell i de Riquer, (Madrid, Fundación Antonio Maura).

Aquest no és un article amb respostes, només amb preguntes. Tampoc tinc espai aquí per fer grans anàlisis. El motiu que tants artistes catalans posessin un ciri antimonàrquic i un altre a la monarquia el desconec. Potser és que la majoria s’apuntaven a tot, amb tal de figurar? Vés a saber. Tanmateix varen tenir ocasió de reblar el clau, ja que quan dos anys més tard, el 1908, en el moment més dolç de la Solidaritat Catalana que s’havia format precisament per oposar-se a la Ley de Jurisdicciones, el Cercle Artístic de Barcelona decidí obsequiar Antonio Maura, primer ministre de la monarquia, amb una mena d’armariet de fusta noble dissenyat expressament (conservat a la Fundación Antonio Maura, de Madrid), i amb dedicatòria incisa, que contenia encastades a la fusta composicions originals de diversos pintors catalans, allà hi tornaven a ser Nonell, Rusiñol, Gual, Lluís Masriera i Riquer, que a part de contribuir-hi amb una obra aquest va ser el dissenyador del moble. Els altres artistes que hi participaren –en total foren vint-i-tres- no s’havien significat anteriorment ni en un sentit ni en l’altre.

És la vida.

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Francesc Fontbona

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca