Exposicions

Andrea Torres Balaguer. La fotografia com a referent oníric

A Andrea Torres Balaguer (Barcelona,1990) la podem considerar, tot i la seva joventut,  com un referent dins de la fotografia al nostre país, sobretot per la tasca feta fins ara. Sap molt bé el que vol representar a partir de les imatges que va creant gràcies a un procés d’elaboració llarg i complex, ja que no deixa cap detall a l’atzar, ans el contrari, per a ella és tan important el pensar i idear el tema com la mateixa creació de les imatges.

Andrea Torres Balaguer. Inside The Unknown
Museu Can Mario. Fundació Vila Casas
Plaça Can Mario, 7, Palafrugell
Fins al 14 de Juny de 2020

L’artista es va formar a la Universitat de Barcelona on es va llicenciar en Belles Arts. La seva primera exposició individual va ser a la Casa Golferics de Barcelona, l’any 2014. Ha exposat en diferents ciutats europees, entre elles París, Londres, Berlín, Amsterdam, Brussel·les, Lisboa i Estocolm, així com a Nova York, Miami i Ciutat de Mèxic. A més, participa habitualment en diverses fires internacionals amb la galeria Miquel Alzueta. Va ser finalista del Premi de Fotografia 2014 de la Fundació Vila Casas amb la peça Étienne. Tres anys després va aconseguir el Premi de Fotografia del Palau Solterra per una exposició col·lectiva. Altres distincions destacades van ser la Menció d’honor Seasons 2012 New York Center for Photographic Arts dels Estats Units i la de guanyadora del I Premio Nuevos Talentos de la Galeria Artevistas.

Andrea Torres Balaguer: The Unknown.

Ara la Fundació Vila Casas, a la seva seu de Can Mario de Palafrugell, ofereix un recull dels seus treballs que abracen el període 2013-2020 a partir de cinc sèries: HypnagogiaMesmerizeMoon/Monn Ritual, The Unknown, Hivernacle i Eclipses. En total s’exhibeixen 42 obres de diferents dimensions. Les comissaries són Glòria Bosch i Mercè Vila.

En aquesta mostra el públic es trobarà amb unes obres on “es parteix d’un llenguatge narratiu que explora les relacions que s’estableixen entre la feminitat i la naturalesa a través de la transcripció dels somnis i el simbolisme”. I això és precisament el que veiem en la majoria de les seves fotografies, on la figura femenina –dona jove, principalment- és la principal protagonista. Per a Andrea Torres els seus referents fotogràfics són els nord-americans Duane Michels, considerat com un dels principals artífexs de la fotografia conceptual i filosòfica, ja que fusiona tot el que li agrada a ella en el seu conjunt; Annie Liebovitz, perquè la considera una mestra de la bellesa, i Sally Mann, pel seu compromís a l’hora d’abordar temes conflictius.

La majoria de les seves obres les podem relacionar amb el surrealisme, ja que segons ella hi ha “una estètica onírica que requereixen la interpretació de l’espectador”, la qual cosa és certa, ja que quan contemplem aquestes imatges sentim una gran atracció per esbrinar quin és el significat real de les seves propostes, ja que l’artista reconeix que ens dóna plena llibertat per descobrir-les.

Andrea Balaguer Torres: Moon ritual.

La primera sèrie és Hypnagogia (2013) que fa referència a l’inici del somni, encara que també significa quedar-se adormit i com despertar-se. Es tracta d’un espai de trànsit, a mig camí entre la consciència i la inconsciència. Són imatges que estan relacionades amb les teories de la psicoanàlisi de Freud i Jung, que fa seves el surrealisme. Són fotografies on apareix una dona sola o acompanyada per altres dones o d’un nen. En totes les situacions sempre es troba expectant amb el que pugui succeir, tant si està nedant, asseguda a terra, estirada damunt dels peus d’una altra dona o tapant els ulls d’un infant. En aquestes imatges demostra la seva preocupació per l’ésser humà i el seu entorn natural –principalment el paisatgístic-, que com comenta Bernat Puigdollers en el catàleg, la sèrie explica “tot allò que pot cabre en una pel·lícula de 35 mm: allò que és real i allò que no ho és però podria ben bé ser-ho”. Totes les fotografies són en blanc i negre.

Respecte a Mesmerize (2014-2015), la figura de la dona torna a sorgir posant en diferents posicions que, en alguns casos, semblen natures mortes, però que inclouen la figura femenina, recordant les pintures barroques holandeses i flamenques. Aquí la dona apareix dins d’un forat, d’esquena davant d’un finestral tancat o damunt d’una roca observant el mar o, fins i tot, estirada mentre unes flors li tapen la cara. En totes aquestes peces hi ha la sensació de silenci, penediment o reflexió, com si els personatges tinguessin la necessitat d’expiar els seus pecats, encara que sigui de manera virtual. També hi apareixen alguns elements relacionats amb el món de la feminitat i de la maternitat

La següent sèrie és Moon/Monn Ritual (2014-2016), encara que en realitat es tracta de dues sèries que “evoquen les set fases de la lluna i, en aquest sentit, el simbolisme pren una rellevància superlativa”. Aquí torna a ser la mateixa artista la protagonista, tant a nivell individual com acompanyada per una altra persona. Com sempre està disposada d’esquena a la càmera, observant el que succeeix davant seu, o sigui, mirant el cel, davant d’una taula plena de gots o en actitud reflexiva com si estigués meditant.

Quant a la sèrie The Unknown (2017-2020), que dóna títol a l’exposició, l’artista és el personatge principal d’aquestes fotografies, però amb la singularitat que la seva cara està desfigurada, una capa de pintura tapa el seu rostre, la qual cosa indica que vol ser un personatge anònim, en el que la cara no té cap significat, sinó que allò important és la dona retratada –l’artista- i el moviment, que comporta el gest, que el podríem relacionar amb l’informalisme. També el fons compositiu és tan important com la figura que apareix en primer pla. Com la mateixa artista destaca, la seva obra es basa en “els petits records que ens deixen els somnis”.

Andrea Balaguer Torres: Hivernacle.

La sèrie Hivernacle (2019-2020) és la continuació de The Unknown, amb la diferència que aquí empra la fotografia analògica en blanc i negre, amb una clara referència del que feia una de les seves fotògrafes que més li han interessat com és Annie Leibovitz, però amb la diferència que ho relaciona amb la botànica, més concretament amb el nom d’algunes plantes. La importància de la llum, sobretot la llum natural i la seva procedència esdevé essencial en aquestes obres.

I finalment, la darrera sèrie és Eclipses, que encara està treballant, on el collage sorgeix de manera espontània fent que es generin “conceptes i idees que polaritzin el codi estipulat per preguntar-nos directament quin és el paper de la identitat”. De totes maneres, pel que veiem en aquests últims anys, la presència de la dona segueix sent una peça fonamental en les seves creacions, el que comporta el seu interès per dignificar la presència de la dona en un món on la feminitat es troba en un segon terme.

Ramon Casalé Soler
Ramon Casalé Soler: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca