Exposicions

Àngels Ribé: la creació subjectiva de paisatges

Tecla Sala presenta un recorregut per més de cinquanta anys de pràctica experimental de l’artista vertebrada pel propi cos, la natura i la geometria.

Les noves actituds i poètiques conceptuals que sorgeixen en les arts visuals occidentals als anys seixanta del segle XX van tenir un important ressò a Catalunya on esclata una generació que, enmig de la lluita per un sistema democràtic, pugna per abandonar les disciplines tradicionals i formular nous comportaments artístics. L’obra d’art abandona la categoria d’ens estètic autònom per a obrir-se a un procés de desmaterialització i socialització que propicia noves relacions amb l’espectador, la institució artística i el mercat.

 L’Ossa Major. Àngels Ribé
Centre d’Art Tecla Sala
Av. Josep Tarradellas, 44. L’Hospitalet de Llobregat
Fins al 17 de maig de 2020

A Catalunya els conceptualismes es manifesten des d’una gran diversitat de llenguatges (acció, vídeo, fotografia, cinema experimental) i aborden noves relacions entre art i llenguatge, art i política, art i naturalesa, i art i mitjans de comunicació. En un moment de profunds canvis polítics i socials que repercuteixen directament en la manera de concebre la pràctica artística, una part d’aquests artistes van decidir marxar a París i a Nova York. Ja al final dels anys seixanta trobem a París Joan Rabascall, Jaume Xifra, Antoni Miralda o Benet Rossell, que van realitzar films i accions rituals en col·laboració. Altres triaran Nova York, com Francesc Torres, Àngels Ribé, Eugènia Balcells o Muntadas. El grup parisenc va ser més proper a l’art environamental, i al happening, mentre que els artistes que van optar pels Estats Units van investigar les noves tecnologies, sobretot el vídeo i la instal·lació multimèdia.

Imatge de sala de l’exposicó ‘’Sota l’Ossa Major. Àngels Ribé’’ al Centre d’Art Tecla Sala. Foto: Francesc Meseguer © Centre d’Art Tecla Sala, 2019.

En el cas d’Àngels Ribé (Barcelona, 1943), ofegada per l’ambient opressiu de la Barcelona de l’època, el 1966 es trasllada primer a París per estudiar-hi sociologia. Allà participa en els moviments del Maig del 68 i poc després comença a treballar al taller de l’escultor Piotr Kowalski. Fou a la capital francesa on realitza les primeres escultures amb resina de polièster, polivinil i metacrilat i participa en experiències conceptuals de land art amb treballs que utilitza materials efímers que posa en contacte amb la natura. De tornada a Barcelona el 1969, es vincula als grups conceptuals catalans i en aquesta època realitza accions, performances i instal·lacions en espais oberts que registra mitjançant material fotogràfic. La seva vocació artística ja estava ben clara: el 1969 presenta públicament la seva primera instal·lació en un parc amb un laberint circular de plàstic que convertia l’espai en escenari de recorreguts improvisats pels espectadors.

Imatge de sala de l’exposició ”Sota l’Ossa Major. Àngels Ribé” a la Tecla Sala. Foto: David Armengol.

El 1972 es trasllada als Estats Units primer a Chicago i després a Nova York on participa en moviments avantguardistes i contacta amb un seguit d’espais artístics alternatius que es feien ressò de l’activitat emergent del moment. Aquí Ribé reforça els mètodes artístiques que ja s’havien esbossat a l’etapa parisenca i realitza performances i instal·lacions de caràcter efímer que documenta poèticament mitjançant la fotografia o l’enregistrament fílmic, provocant un xoc entre natura i tecnologia. El seu cos es converteix en el principal articulador d’accions meditades en les quals els elements i processos de la natura adquireixen un paper central. A la dècada dels vuitanta, Ribé torna a Barcelona i recupera l’interès pel caràcter objectual de l’obra i per la seva materialització escultòrica. Reprèn la investigació de base minimalista, povera i conceptual, executada amb una gran austeritat de mitjans. Es llicencia en Belles Arts el 1984. Treballa primer amb ferro i –a partir del 2000– amb neons que la connecten de nou amb la incorporeïtat de la llum i de l’espai.

Imatge de sala de l’exposició ”Sota l’Ossa Major. Àngels Ribé” a la Tecla Sala. Foto: David Armengol.

Juntament amb altres creadores com Eugènia Balcells, Eulàlia Grau, Sílvia Gubern, Fina Miralles, Olga Pijoan o Dorothée Selz, Ribé forma part d’una generació d’artistes que, ultra incorporar un nou sistema de valors en l’art, va lluitar per la visibilitat del treball creatiu de les dones en un moment de difícil encaix.

Per la seva coherent trajectòria centrada en l’experimentació i com a pionera de pràctiques conceptuals, recentment ha estat reconeguda amb el Premi Nacional d’Arts Plàstiques atorgat pel Ministerio de Cultura, mentre ara fa uns mesos també va ser distingida en l’última edició dels Premis GAC dels galeristes catalans. Igualment el 2012 la Generalitat de Catalunya li va concedir el Premi Nacional de Cultura en la categoria d’Arts Visuals i el 2011 el MACBA li va dedicà la retrospectiva En el laberint 1969-1984.

Imatge de sala de l’exposicó ‘’Sota l’Ossa Major. Àngels Ribé’’ al Centre d’Art Tecla Sala. Foto: Francesc Meseguer © Centre d’Art Tecla Sala, 2019.

Sota l’Ossa Major és el títol de l’exposició que recórrer cinquanta anys de carrera d’Àngels Ribé que, sense cap voluntat retrospectiva, mostra treballs recents i noves produccions al costat de representatives peces històriques.  El nom fa referència a la novel.la autobiogràfica L’enamorat de l’Ossa Major de l’escriptor Sergiusz Piasecki amb la que, el comissari David Armengol, estableix un paral·lelisme amb l’obra de l’artista quant a l’impuls vital i emocional de connexió amb la natura i el cosmos.

Ribé es vincula amb la natura a partir de dues vies: una més directa i sensorial, lligada a les seves manifestacions físiques com ho demostren les obres Intersecció de llum, Intersecció de pluja, Intersecció d’onada, totes de 1969 en les que s’estableixen relacions entre pensament abstracte i natura, i una altra, més abstracta en la qual la geometria i les formes elementals de la natura actuen com l’axioma catalitzador. El triangle esdevé una forma primigènia que utilitza en relació amb la seva pròpia dimensió corporal com en l’acció Triangle (1978) que consisteix amb el moviment d’alçar-se i ajupir-se en què el cos va generant formes triangulars.

Imatge de sala de l’exposició ”Sota l’Ossa Major. Àngels Ribé” a la Tecla Sala. Foto: David Armengol.

En aquest diàleg cronològic observem que des del començament, en les manifestacions ambientals –land art, instal·lacions efímeres i accions- i més tard en l’edificació de l’objecte, la seva obra s’ha caracteritzat per la idea del buit, la memòria, l’atzar i l’empremta en la creació de paisatges espacials. L’austeritat de mitjans i la voluntat de fragilitat han personificat tothora el seu llenguatge que s’ha decantat per poètiques absències o per presències amagades i silencioses. Alguns dels seus treballs actuals com ara Trajectes (2019) manifesten el seu vessant imaginatiu, en generar un imaginari d’un paisatge de serralades fet amb trossos de vidre clavats en totxos o també el conjunt de retrats de pedres que semblen talment talismans.

Imatge de sala de l’exposició ”Sota l’Ossa Major. Àngels Ribé” a la Tecla Sala. Foto: David Armengol.

Aquelles primeres escultures amb escuma de sabó, aigua i llum, amb un concepte espacial i efímer han estat rellegides posteriorment per Ribé amb peces de gran format, creades amb neons, que representen una novetat quant a la utilització única d’aquest material. Cap al lluny -l’obra amb la que va guanyar el Primer Premi d’Escultura Contemporània Vila de Pals el 2002- és una estructura de formes circulars concèntriques, de diferents colors que, en evolució espiral, es concentra en el nucli interior -com una mena d’ull focalitzat- per atrapar-nos la mirada i endur-nos cap al seu secret interior.  A mig camí entre l’escultura i el dibuix se situa En campo abierto que fa perdurable un instant irrepetible com és la descàrrega elèctrica d’un llampec o Bye que s’estén dinàmica i expansiva en allargassats trets lineals que es projecten a l’espai com un brillant estel i que es pot relacionar amb alguns treballs aeris fets amb llautó, ferro i plom dels anys 80. En definitiva, cal·ligrafies lumíniques traçades a l’espai que tenen molt a veure amb les preocupacions formals i conceptuals de les “geometries invisibles” o de les “ocupacions espacials” que,  a la dècada dels 70, l’artista va portar a terme en diferents accions.

Una exposició d’encreuaments que demostra que les maneres de fer d’Àngels Ribé es mantenen al llarg del temps en una exploració de l’espai a través del seu cos i de la natura. De la mateixa manera queda palès que la seva obra funciona amb una mirada oberta i sense restriccions, i que tothora ha actuat amb una gran llibertat de pensament i d’execució.

Conxita Oliver

Llicenciada en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (UB). Membre de l’Associació Internacional de Crítics d’Art (AICA) i de l’Associació Catalana de Crítics d’Art (ACCA).Ha desenvolupat la crítica d’art al diari Avui (1982-2007 i 2010-2011), a les emissores radiofòniques Catalunya Cultura (1999-2002) i Ona Catalana (2000-2004). Segueix exercint aquesta tasca en revistes i mitjans especialitzats. Ha estat Directora de l’Arts Santa Mònica (Barcelona. 2013-2014). Ha coordinat i comissariat més d’un centenar d’exposicions i és autora de llibres i monografies sobre temes d’art contemporani.
Conxita Oliver

Conxita Oliver: darrers articles (Veure-ho tot )

Articles relacionats amb Centre d’Art Tecla Sala

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca