Arts visuals

Antoni Llena. La gràcia de l’art és que res no hi encaixa

Antoni Llena (Barcelona, 1942) sempre ha estat un artista que ha treballat des del silenci, sense estridències. Retirat de fer grans peces i dedicat des de fa una dècada només a dibuixar, darrerament, però, la seva obra, sempre basada en la fragilitat i tot allò efímer, està d’actualitat. Enguany ha estat guardonat amb el premi GAC a la trajectòria com a artista i ha comissariat una exposició de dibuixos a la Fundació Miró, que es va inaugurar a principis de febrer. I com les coses mai venen soles, la caiguda de la seva escultura pública, David i Goliat, a causa del temporal Glòria va fer que es parlés de nou d’una de les obres més conegudes de l’artista. En parlem de tot plegat, des del seu estudi de Vallvidrera, just abans del confinament.

El premi GAC a la trajectòria com a artista, el comissariat de l’exposició de dibuixos de Joan Miró a la Fundació de l’artista i una retrospectiva als Espais Volart de la Fundació Vila Casas prevista per l’any que ve. Creu que la seva obra és més reconeguda i entesa ara?
Quan volia pintar, volia explicar el món en la seva totalitat però no sabia com es feia això. A mi no em satisfeia fer un quadre només per fer bonic. Per tant l’artista ha d’anunciar, encara que sigui d’una manera molt maldestre, el temps que vindrà. Jo sempre he fet art buscant d’explicar el món en la seva complexitat i mirar el meu temps amb distància. I ara que sóc gran sembla que la gent ha vist que en la meva obra hi havia una solidesa i una coherència, encara que els materials fossin fràgils i febles.

Té la sensació d’haver anat a destemps?
Sí. Quan el 1965 el Cirici Pellicer va venir al meu estudi, m’anava preguntant si jo coneixia a tal o qual artista, sobretot els d’arte povera. I no els coneixia. Em va dir que això confirmava la seva teoria que al món les coses van per l’aire i que hi ha antenes sensibles que les capten i les formulen de maneres diferents però l’esperit és el mateix. Aleshores va començar a parlar de mi d’una manera que jo no em sentia reflectit. Jo tenia moltes idees i volia plasmar-les plàsticament. Em vaig adonar que l’art no és una qüestió de tenir idees, així que quan comencen els conceptuals a principis dels 70, jo em passo els 70 sense fer res. Als 80, arriben la transavantguarda i els nous expressionistes en la pintura, però jo trobava que eren una regressió respecte a tota la voluntat del moviment modern. Aleshores torno a pintar agafant papers que ja estan pintats, de colors molt poc sofisticats, papers d’un gramatge miserable i vaig tallant, vaig treient, tot el contrari d’un pintor, que posa. La gent no sabia si allò era un collage o un assemblage i això ningú ho va entendre aleshores. Després de l’empatx de la pintura dels 80, ve un cert minimalisme i això m’agafa quan el meu essencialisme esdevé barroquisme total, per tant tampoc encaixo en aquest moment.  I més tard torna a venir el neoconceptual i tampoc hi encaixo.

El temporal Glòria va fer caure la seva escultura David i Goliat, a la Vila Olímpica de Barcelona. Quan l’obra es va instal·lar no va tenir massa ressò. Ara hi ha un clamor que l’escultura s’ha de refer.
Quan vaig fer l’escultura, ningú no en parlava. Però fa pocs anys La Vanguardia va fer una enquesta sobre quines eren les deu millors escultures de Barcelona i hi havia obres com Desconsol i el Sant Jordi de Josep Llimona, el Núvol i cadira de Tàpies, Dona i ocell de Miró, la Dama del Paraigües i la meva. Em va sorprendre perquè la majoria d’aquestes obres no tenen res a veure amb David i Goliat. I en canvi hi ha moltes escultures, també de l’època olímpica, que la gent no se les ha fet seves. Vaig voler fer una escultura que no s’hagués vist mai, que transgredís les forces de la gravetat i que estigués al mig del carrer com un símbol de la precarietat humana. Sempre patint, si cau o no cau, un repte, perquè l’art sempre ha de ser un repte.

Miró Constel·lació Antoni Llena. Foto Davide Camesasca c Fundació Joan Miró, 2020 .

Ha comissariat una exposició de dibuixos de Joan Miró a la seva fundació. Com s’ha enfrontat a aquests dibuixos?
Miró és molt important per mi. Un cop estava en una exposició veient obres de Francis Bacon, que m’agradava molt, Vaig girar el cap i vaig veure en un extrem de la sala un quadre de Miró. I vaig pensar, Bacon m’està dient que l’ésser humà és un vòmit i el Miró m’està dient que l’ésser humà és un invent poètic i que existim perquè hem estat capaços de reinventar-nos. Miró col·loca un cabell enmig dos planetes i en aquest cabell ha necessitat d’un esforç titànic per estar enmig dels planetes. Miró basa tota la seva força i voluntat en dir al món que això és una veritat a la qual no fem cas però que és importantíssima. Sempre amb aquesta tossuderia de dir coses que ningú està interessat a sentir.

Imagino que Miró mai va pensar que potser aquests dibuixos, una gran part esbossos d’obres, només idees, s’exposarien.
En aquests dibuixos, Miró tracta dir amb paraules noves allò que encara no hi ha paraules per dir. El que m’impressiona el que ell no vol anar d’artista, no vol anar de bohemi, ell és un treballador d’aquesta cosa que encara no es pot formalitzar. En aquesta exposició he fugit del Miró dels tòpics, dels colors. He anat a buscar el Miró més íntim, més dubitatiu, que hagis de mirar-lo d’aprop. No he volgut fer d’historiador, he buscat el Miró que a mi m’ha parlat de manera directa, el que sentia més proper.

Llena a l’Arxiu de la Fundació Joan Miró. Foto Gasull. c Fundació Joan Miró, 2020.

Deia el dia de la presentació de l’exposició de l’obra de Miró, que la mostra és també una obra seva.
Sí, per això no volia que hi hagués obres meves a la mostra. Jo utilitzo el Miró per explicar-me a mi. He buscat el Miró que em parla, el Miró que reconec. Aquesta tria és la meva obra. A més, he tingut una llibertat absoluta. He pogut fer un collaret amb totes aquelles perles del magatzem de la Fundació. El collaret és meu i les perles del Miró.

Fa una dècada que es dedica exclusivament a dibuixar cada dia. En aquest sentit, s’ha sentit més connectat a aquests papers de Miró?
Sí, dibuixo cada dia però miro de fer-ho des de la pàgina en blanc. Tinc al cap tota la pintura que he vist -Max Beckmann, Lucio Fontana, Piero della Francesca…- però no per imitar-los, sinó perquè vull tenir la mateixa intensitat, risc i obstinació.

Miró Constel·lació Antoni Llena. Roda de premsa. A.Llena. Foto Davide Camesasca c Fundació Joan Miró, 2020.

En deu tenir milers de dibuixos ja….
Tinc el magatzem ple d’obres meves de tot tipus i fins i tot algunes se m’han fet malbé. Però va arribar un moment que vaig decidir que plegava i em posava només a dibuixar. He arribat a pintar quadres amb polvos de talc, i ho feia perquè amb un dit te’l podies emportar. I ara faig el mateix perquè dibuixo damunt d’un paper que sé que no durarà gens, amb pastels, que només tocant es van desfent. És l’esperit conceptual de la fugacitat, de la relativitat, de la presència de la mort, encara que sigui amb colors vius i macos, sense dramatismes, sense calaveres. Sé que un dia deixarà d’existir tot, no hi haurà La Gioconda, no hi haurà res. L’any passat vaig fer 2.000 dibuixos, i d’aquests n’he estripat un miler. Aquest any, amb l’enrenou de l’exposició i altres coses, només he fet una cinquantena i això em neguiteja perquè el que m’agrada és estar tot el dia a l’estudi dibuixant. No hi ha res al món que em doni tanta satisfacció. Sé que molts es faran malbé, que aniran a la paperera, que es desfaran. Tant se val.

El MOMA de Nova York li va comprar fa tres anys un centenar d’aquests dibuixos  i cinc escultures dissecades del 1968. Com va anar aquesta adquisició?
Ho del MOMA va ser una carambola. Això va passar perquè el comissari de l’exposició de Torres García al MOMA va venir a Barcelona a veure el meu galerista Paco Revés, de la galeria A34. Aquest home va veure a la galeria unes escultures dissecades meves dels anys 60 i es va interessar per mi. Va venir a l’estudi i va veure els dibuixos i els va oferir al MOMA. Si aquest home no arriba a passar per la galeria aquell dia, els dibuixos haguessin passat sense pena ni glòria.

Vostè sempre ha reivindicat l’art del passat, quan això tampoc estava molt ben vist. I encara passa…
Sí, sembla que ser modern significa a renunciar a tot l’antic. Jo veig un quadre de Tiziano i em poso a tremolar. Fa poc vaig anar a Londres i vaig veure un Rembrandt, el Retrat a cavall de Frederick Rihel, que des del punt de vista acadèmic, està molt mal fet, amb un cavall que té unes cames molt petites… Per què amb aquest quadre em fa tremolar si tècnicament no és perfecte? Doncs, perquè aquest home aquí està anunciant Cézanne. El Rembrandt en sabia molt i fa un quadre que ell mateix deuria tenir pànic de veure’l. El veus ara i veus tot el que ha generat molts anys després i encara et quedes més impressionat perquè en aquesta obra Rembrandt anuncia tota la pintura moderna i l’anuncia en secret, sense ni saber-ho ell, ho percep, ho profetitza, i això és una meravella. L’art sempre el calibro per l’impacte emocional que em produeix, és la meva bruíxola.

Miró Constel·lació Antoni Llena. Foto Davide Camesasca c Fundació Joan Miró, 2020.

Cosa que tampoc està gaire ben vista…
Bé, ara a qualsevol exposició ja t’expliquen el que veuràs. Et codifiquen la mirada. Però jo vull ser interpel·lat per aquella obra, vull saber com m’afecta a mi i la manera com m’afecta és el que puc aportar a fer més viva aquella obra. La pintura és un pensament que es realitza des de la plàstica. Com deia Leonardo, l’art és una cosa mental però això no vol dir que es redueixi al conceptualisme només. I de vegades també succeix que es pensa que en una obra d’art hi ha secrets ocults. Hi ha un llibre fantàstic de Henry James, La figura de la alfombra, sobre un escriptor que fa un conte meravellós i hi ha un crític que encarrega a un jove la crítica de l’obra. El jove només s’obsessiona en buscar un secret dins del conte, esdevé una mena de Sherlock Holmes. Al final, com aquell secret no existeix, acaba odiant l’obra. Trobo que és un dels textos més ajustats que s’han escrit sobre la creació artística. El secret no era res més que el fet que l’art et dóna pistes perquè hi puguis entrar des d’un camí diferent. L’obra d’art no és un jeroglífic.

Però la literatura sobre obres d’art que amaguen pistes i misteris té un gran èxit.
És clar perquè volem que l’art quadri, quan la gràcia de l’art és que res no hi encaixa. Aleshores, com els museus tenen por del silenci i de deixar la gent a les palpentes, posen un codi de barres a l’entrada que allunyen l’espectador de la grandesa que puguin tenir les obres d’art. L’artista sap que tot és necessari: el bo, del dolent, el còmic, el tràgic, el bonic i el lleig. En totes les obres grans, res encaixa bé i en aquest desencaix, allò flueix. Perquè el món no és mai ideal, sempre és caòtic. L’artista ordena i expressa la realitat amb la màxima complexitat, sabent que bo i dolent, bellesa i lletjor, raó i sentiment, no es poden separar.

Tenint en compte el seu passat com a frare caputxí, quin paper té la fe o la transcendència a la seva obra?
Sempre penso que tinc al davant alguna cosa que em supera. Això em fa molt de respecte. La sensació de misteri la tinc sempre al meu voltant. Per això aquests artistes que només volen redactar la realitat social o l’art que només fa crítica del més immediat em semblen una solemne animalada. Qualsevol cosa pot desvetllar una obra d’art, però si a aquesta qualsevol cosa no li dones cosmologia, no transcendeix. De vegades un artista s’enamora d’una pedra, però si li vols donar dimensió artística, l’has de connectar amb més coses, sinó és una pedra maca i ja està.

Montse Frisach

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close