Arts visuals
TALLERS I ARTISTES

Antoni Mas, la meticulositat del realisme atmosfèric

En un món de desordre i sobreabundància com el nostre, hi ha un tipus d’injustícia cada cop més freqüent: la injustícia del talent i la bona feina que passen desapercebuts. Que el món sigui ple de mediocres, d’aprofitats i de ximpleries no treu que no estigui també ple d’homes i dones que porten anys treballant bé, d’una manera rigorosa i personal, produint una obra –literària, musical, plàstica…– molt menys coneguda i reconeguda del que mereixeria ser-ho. Quan visitem el pintor mallorquí Antoni Mas (Campos, 1953), un home d’aspecte plàcid i bonhomiós, un punt tímid, segurament introspectiu, el primer que ens diu és que ens agraeix la visita. “Tenc molt poca visibilitat, jo”. Quan et veuen i et coneixen poc, com a artista, el que vols no és que t’elogiïn, sinó que et mirin i et descobreixin. Mirar i descobrir l’obra pictòrica d’Antoni Mas val la pena.

L’artista Antoni Mas. © Jean Marie del Moral.

La invisibilitat d’Antoni Mas no és total, ni prop fer-s’hi. Durant els últims sis anys, ha fet dues exposicions a la Sala Parés de Barcelona. Hi va mostrar quadres de bodegons i paisatges. “Els nus femenins no els interessen tant”, diu. És clar que dues exposicions recents en una bona galeria no corregeixen el fet evident: la pintura realista –després ampliaré i matisaré l’adjectiu– d’Antoni Mas fa moltes dècades que no encaixa dins els patrons del que el panorama artístic occidental considera modern, o en voga, o digne de ser publicitat i valoritzat a l’alça.

Fill d’un mestre d’escola i d’una mestressa de casa, sembla que Mas ja tenia de petit molta habilitat amb les mans. “La meva mare solia contar que un dia em va posar un paper al davant i un llapis a la mà i que, en lloc de fer burots i cercles, que és el que fan tots els nins, jo vaig començar a fer ratlles i banderes”. Després d’estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Palma, per on entre finals dels 60 i principis dels 70 va passar el gruix dels artistes mallorquins que revolucionarien i modernitzarien l’art fet a Mallorca durant els anys 70 i 80 del segle XX, Mas va estudiar per lliure a l’Escola de Belles Arts de Barcelona. No va acabar els estudis, però. Instigat pel pare, que li recomanava trobar una feina estable i segura que li permetés dedicar-se sense incerteses a la pintura, va entrar a fer feina a La Caixa. S’hi va passar els següents quaranta anys, fins que es va jubilar fa poc.

“A diferència de tants artistes bohemis que trenquen amb tot i es llancen de cap a fer la seva, jo em vaig deixar aconsellar per la família, sobretot per mon pare”, conta Mas. Una vegada era a Roma per a una exposició –hi ha exposat dues vegades, a la capital italiana– i van demanar-li com es guanyava la vida. Ell va dir la veritat, és clar: que fent feina en un banc. Oh, quina llàstima!, va ser la resposta espontània del seu interlocutor. “Bé, potser sí que quina llàstima –raona Mas ara–, però el cert és que haver tingut una feina independent del món de l’art ha fet que no hagi hagut d’adaptar-me al que volien els altres o al que esperaven de mi i que hagi pogut pintar de la manera que volia pintar, és a dir, fent realisme”. Li pregunto si es penedeix d’haver optat per aquest estil de vida. “La veritat és que he viscut bé, però també he tingut el corc de pensar què hauria fet, què hauria estat de tot plegat, si m’hagués atrevit a dedicar-me només a la pintura”.

Tot obliga a pagar peatges, en art, i, com que sovint és molt difícil fer només allò que et ve de gust fer, és urgent –i complicat– trobar un equilibri entre el que vols fer, el que et demanen o esperen que facis, el que et convindria fer comercialment i el que saps que no pots fer de cap manera si no et vols trair o perdre’t el respecte.

Després de parlar una estona al rebedor i de fer una volta pel pis de baix mirant els quadres propis i d’altri que hi té penjats, per fi pugem a l’estudi. És una barreja d’estudi de pintor i de sala menjador convencional. L’estudi està distribuït en un doble espai. D’una banda, hi ha el taller pròpiament dit, amb el cavallet i una tela preciosa –el retrat d’una dona davant la mar– que va enllestir fa poc, un prestatge ple de catàlegs i llibres d’art, calaixeres amb pintures i obra gràfica, munts de cavallets apilonats… De l’altra banda, mig arraconats, hi ha un sofà i uns balancins al voltant d’una taula-camilla, amb una televisió al davant, on s’hi pot passar perfectament la vetllada. És un taller ordenat, net, pulcre, propi d’un pintor laboriós, meditatiu, pausat i obsessivament lent.

En el taller d’Antoni Mas. © Jean Marie del Moral.

La lentitud és important, aquí. Naturalment, no hi ha res que sigui bo en ell mateix, ni la rapidesa en l’execució ni tampoc la lentitud, ni la productivitat prolífica i abundant ni tampoc la creativitat pacient i amb comptagotes. El que sí que és bo –imprescindible, diria jo– és que cada artista creador ha de ser conscient de quin és el seu ritme natural i ha de ser capaç de fer feina sense forçar-lo. En aquest sentit, Antoni Mas és conscient que el tipus de pintura que ell fa –d’un realisme detallista i minuciós, que no reprodueix la realitat tal com és sinó tal com la veu ell, amb doble càrrega significativa i emotiva i amb un rerefons de misteris delicats i irresolubles– requereix paciència, treball obstinat, lentitud. La pintura que veiem sobre el cavallet, va treballar-la entre el desembre del 2018 i el gener del 2020. I no va fer res més durant aquells catorze mesos. “Sempre que faig una pintura –diu– m’hi dedico en exclusiva. No puc fer res més. L’obra sempre em surt molt lenta”. Una dada: en tota la seva carrera, i descomptant-hi obra gràfica i obra de joventut, Mas calcula que deu haver fet unes dues-centes pintures, o menys i tot.

Bodegons, paisatges tant d’exteriors com d’interiors, i retrats de figures humanes (quasi sempre de dones, i quasi sempre de la seva dona): aquests són els tres motius al voltant dels quals ha orbitat la pintura d’Antoni Mas. De vegades hi ha hibridacions de motius. La tela que veiem damunt el cavallet mescla el paisatge davant la mar, també recurrent, amb el retrat d’una dona –moderna, vestida amb unes bermudes texanes i una samarreta de tirants, amb un tatuatge al braç i un costat dels cabells semirapats– vista d’esquena. Altres hibridacions freqüents són els bodegons amb o dins paisatge. I també, i això ja és més sorprenent, els bodegons –generalment col·locats sobre un plint– que d’una manera subtil i suggeridora evoquen una figura humana.

L’estil de Mas podria ser definit com a realisme figuratiu, sí, però en el ben entès que no és un realisme literal, que defuig les intencions i els acabats de l’hiperrealisme. “Sempre poso un gram de surrealisme en les pintures que faig. Jo no pinto les coses tal com són perquè la pintura mai no reprodueix les coses tal com són. Els paisatges, per exemple. No m’interessen els que són frontals i descriptius. Es podria dir que, en un cert sentit, faig un realisme simbòlic”. M’agrada la idea i crec que és prou exacta, però jo més aviat diria que fa un realisme atmosfèric, que mostra el que es veu però també el que no es veu, el que només s’intueix o s’endevina. Reconeix que, entre les seves influències, hi ha Andrew Wyeth, Antonio López i Hammershøi. Són influències, tanmateix, que s’ha apropiat, que ha digerit, l’influx de les quals ha transcendit.

A l’estudi hi ha diverses cadires, i també un canterano, que ha pintat sovint. Surten en els seus quadres d’interior, alguns dels millors de la seva producció. Els paisatges sense presència humana, tant d’interior com d’exterior, són alguns dels que tenen més força, i una riquesa significativa més fonda, de l’obra pictòrica d’Antoni Mas. Són paisatges buits d’humanitat que remeten a una absència, a un moment de mancança, a una acció ja acabada: la capsa oberta sobre un trespol buit i una paret sense res a Escenari (1989), les cadires i el sofà tapats amb teles arrugades a Escenari amb rosa (1997), la cadira de tisora davant la mar a Mirador IV (2006), la pista de tennis sense ningú amb les pilotes sense recollir a L’entrenament (1988)… Són pintures a l’oli en què la composició no és senzilla sinó essencial i en què la llum és evocadora sense ser histriònicament teatral o vistosa.

Una que a mi m’agrada particularment és una obra titulada Gelera (1987). S’hi veu un racó de quotidianitat radiant de màgia lumínica, alhora introspectiva i nostàlgica. És una pintura que mostra, simplement, una gelera al costat d’una pica, amb un ribellet ple de raïm i una ampolla de detergent o desinfectant al damunt, davall un interruptor i un pedaç de cuina que penja. Antoni Mas no pinta només espais, pinta el pòsit que la vida ha deixat en aquests espais. El mètode de treball és sempre el mateix: fa una foto del que vol pintar, l’imprimeix ampliada i pinta dins el taller mentre la va mirant. “Sobretot això és necessari pels paisatges, és clar. La mar és una model fatal”, diu amb un humor contingut i plàcid.

Mas no ha participat mai de l’espectacle del món de l’art. No s’adiu al seu caràcter, i amb el tipus de pintura meticulosa i poc estrident que fa tampoc no hi hauria trobat un lloc. Li demano què li interessa com a espectador. Primer, una mica tímidament, diu que més o menys li interessa tot, però a la fi reconeix sense embuts que també té predilecció pel realisme. “Tinc molt de respecte pel que fa tothom, però hi ha obres i muntatges que són pur cinisme. Per mi l’art ha de tenir emoció, ha de provocar alguna cosa. Avui hi ha un cert art que només és divertit, ocurrent, i a mi això no m’interessa. Una obra d’art ha de ser emocionant i transcendent”.

Mentre el retrata, assegut en un tamboret i ara sense la mascareta quirúrgica que portem posada tota l’estona, Jean Marie del Moral diu a Antoni Mas que, amb la barba i les ulleres i el cap rodó, de perfil s’assembla a Matisse. El fotògraf riu i el pintor somriu. Mas explica que de vegades les seves pintures susciten comentaris que el molesten, com quan algú diu “oh, aquest quadre pareix una foto” o que el que hi surt resulta tan real que “sembla que es pugui tocar”. És la constatació que Mas no vol reproduir la realitat sinó el misteri habitual i inaprehensible de la realitat. I ho aconsegueix.

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close