Clàssica

Antoni Ros-Marbà: «Amb l’òpera he tingut grans satisfaccions»

Antoni Ros-Marbà ens parla de la seva relació amb l’òpera, de cantants llegendaris, de la figura del director-compositor i de la seva primera òpera: Benjamin at Portbou, que evoca els darrers dies de Walter Benjamin a Catalunya. Des de Calonge, amb vuitanta-tres anys i amb pau interior, continua sent un referent en la direcció orquestral i recupera el plaer de la composició.

Quins són els elements indispensables per un director d’orquestra?

L’harmonia, el contrapunt i la composició. Quan era jove estudiava amb partitura, sense enregistraments. Avui en dia, hi han directors amb una gran musicalitat natural i amb uns bons braços però amb algunes llacunes respecte processos estructurals, canvis harmònics i estructures formals. Als cursos de direcció que imparteixo demano un exercici previ: un contrapunt sobre un cantus firmus. Generalment, aquesta prova sol ser bastant desastre. La base d’escriptura per un director és fonamental.

Precisament, aquests elements són els més oblidats en els plans d’estudis actuals.

Sí, això m’expliquen. Celibidache deia que un director havia de saber fer una bona modulació: anar d’una tonalitat a una altra, passant per una tonalitat neutral, oblidant la tonalitat de partida però sense fer preveure la tonalitat d’arribada. Un dels exàmens que exigia als alumnes era harmonitzar un coral a quatre veus i instrumentar-lo per a grup de vent. Jo també ho faig.

Ser compositor li ha facilitat les coses a l’hora de recrear les partitures que dirigeix?

He estat un compositor ocasional. Ara és quan tinc més temps per intentar fer obres que siguin de creació. Al llarg de la història, els directors que han estat compositors o els compositors que han dirigit han sigut persones que han tingut un background veritablement de gran profunditat. Furtwängler se sentia més compositor que director. El mateix Celibidache ha deixat escrites obres molt interessants. Ja no parlem de Mahler, Markévich, Strauss, Toldrà o els Lamote.

Parli’ns de la seva relació amb l’òpera.

La relació ve d’una manera espontània. La primera òpera que vaig dirigir va ser la Tassarba d’Enric Morera. Era molt jove. També vaig dirigir El Giravolt de Maig d’Eduard Toldrà. Després vaig començar a dirigir òpera més freqüentment a Madrid, a França, al Regne Unit, a Alemanya i a Catalunya.

Antoni Ros-Marbà aixeca la partitura d’Eduard Toldrà després de la representació de El giravolt de maig al Palau de la Música Catalana amb les solistes Pura Gómez i Francesca Callao (sopranos), Anna Ricci (mezzosoprano), Joan Ferrer i Ferran Gimeno (tenors) i Raimon Torres i Antoni R. Quintana (barítons) (1964). Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC).

Quins són els seus referents en matèria operística? 

Tinc un grandíssim respecte per Monteverdi. No l’he dirigit mai, però sempre he estat al darrera com espectador i admirador. He dirigit òperes de Ravel, Strauss, Britten, Verdi, Wagner, Beethoven, i sobretot de Mozart. Fa un any vaig dirigir El rapte del serrall a Mèxic. Vam assajar amb un repartiment molt jove, molt qualificat. No l’havien interpretat mai i va ser una experiència molt enriquidora. Fa uns anys, a Scottish Opera, vaig fer Idomeneo re di Creta amb músics molt joves. Recordo que hi havia poc pressupost i van fer una producció d’una extraordinària senzillesa que va rebre el premi Barclays Theatre Award a la millor producció operística del Regne Unit. Amb l’òpera he tingut grans satisfaccions.

També ha dirigit òpera escrita per autors catalans.

Sí. Vaig fer de coach en el darrer Giravolt de maig que va dirigir el mestre Toldrà. Vaig treballar l’obra directament amb ell. Acompanyava els cantants amb piano, va ser un moment meravellós. També he dirigit i enregistrat les òperes de Xavier Montsalvatge, amb qui tenia un tracte molt fluït, ens tutejàvem. Al 1992, vaig participar en la primera representació teatral de l’única òpera de Robert Gerhard, La Dueña, a la Zarzuela i al Liceu.

Victòria dels Àngels, Montserrat Caballé, Josep Carreras. Com han influït en vostè aquesta llegendària generació de cantants?

Treballar amb Victòria era una delícia. Era d’una musicalitat extraordinària i tenia una extrema sensibilitat. Amb ella vaig fer molts concerts i també la darrera òpera que va cantar: Pelléas et Mélisande. Carreras té una gran musicalitat, recordo haver fet un Giravolt en versió concert extraordinari. Amb Caballé, vaig fer Cançó d’amor i de guerra i també Medea. Tinc molts bons records de tots.

Dirigint Victòria dels Àngels en un concert del VI Festival Internacional de Música al Palau de la Música Catalana (1968). Autor: Emili Bosch, Centre de Documentació de l’Orfeó Català (CEDOC).

Actualment ha enllestit un dels projectes de més envergadura: Benjamin at Portbou, una òpera de gran format.

La vaig acabar d’escriure al setembre de 2016. El llibret està escrit per Tony Madigan, que desgraciadament va morir fa pocs mesos. Madigan coneixia molt bé a Walter Benjamin, s’ho havia llegit pràcticament tot. L’òpera és un retrat de Benjamin, comença i acaba a Portbou. Nosaltres sabíem que era col·leccionista de postals. Per aquest motiu, vam decidir estructurar l’òpera en tretze escenes, tretze postals, tretze indrets per on el filòsof va deixar petjada. L’obra també pretén ser un retrat històric del que va passar a Europa en aquells anys.

Walter Benjamin al 1928.

Parli’ns dels personatges.

El protagonista és Walter Benjamin, un tenor. Gershom Scholem, baríton, és l’amic que se’l vol emportar a Tel Aviv. Hannah Arendt, mezzosoprano, és la primera persona va a Portbou a investigar la mort del filòsof. Dora Kellner és la primera esposa, Stefan Rafael és el seu fill i Asja Lācis és un gran amor de Benjamin. Lisa Fittko és la dona que l’ajuda a passar la frontera des de Banyuls juntament amb altres refugiats. Aquest personatge serà una actriu que narrarà elements puntuals per entendre millor aquell moment crucial de la història europea.

La dècada de 1930 va ser molt dramàtica per Walter Benjamin.

Van ser anys extremadament durs. La postal d’Eivissa, situada al 1932, és un dels moments més dramàtics de l’òpera. A Eivissa, Benjamin va sentir-se un autèntic presoner del món, no sabia on anar. És el punt culminant de l’òpera i el principi de la tragèdia.

Hi ha simbolisme?

Walter Benjamin va adquirir una pintura de Paul Klee, anomenada Angelus Novus. És una pintura  sorprenent que simbolitza el bé. Aquesta imatge, convertida en element, surt al llarg de l’òpera. També hi apareix la imatge del mal, lligada amb Alemanya i la creixença del nazisme. El símbol és un nan geperut. 

Angelus Novus, pintat al 1920 per, Paul Klee és un dibuix amb tinta xinesa, guix i aquarel·la sobre paper que va adquirir Walter Benjamin. Actualment, forma part de la col·lecció del Museu d’Israel, a Jerusalem.

Com definiria el llenguatge de la seva òpera?

Està escrita molt lliurement. S’hi poden trobar arrels tonals. L’òpera és un tipus de música pensada pel teatre. L’acció dramàtic ha de tenir una certa orientació i la música ha de fomentar la memòria de l’espectador. Les postals o escenes segueixen un ordre cronològic. L’obra acaba a Portbou. Tots sabem el desenllaç, tot i que no sé sap ben bé si va ser un suïcidi o una sobredosi de morfina.

El Memorial Passatges a Walter Benjamin és una obra de Dani Karavan que forma part del moviment de les darreres tendències de Portbou (Alt Empordà).

Una orquestra simfònica i un acordió.

He escrit la partitura per a gran orquestra. Hi ha un paper important de piano i celesta. A la postal de París, el cor hi té una forta presència: canten un fragment de Charles Baudelaire, de qui Walter Benjamin n’era un gran admirador. L’acordió és un element sonor integrat. Pren protagonisme a Eivissa, una pinzellada d’un tango. També a París, una espècie de vals moussette.

S’ha imaginat l’escenografia mentre componia?

M’he imaginat l’escenografia en cada postal. Tony ho va deixar escrit al llibret. També hi ha una sèrie de simbolismes que surten al llarg de l’òpera i que ajuden a situar l’acció dramàtica. Recordo que en un moment de desesperació de Benjamin apareix una fotografia d’Adolf Hitler rient.

Hi ha data d’estrena?

Sembla que Benjamin at Portbou s’estrenarà al Gran Teatre del Liceu al 2022. Al juny de 2021, si la pandèmia ho permet, dirigiré novament El giravolt de maig al Palau de la Música Catalana, amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Em fa molta il·lusió.

Albert Fontelles-Ramonet
Albert Fontelles-Ramonet: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

The cookie settings on this website are set to "allow cookies" to give you the best browsing experience possible. If you continue to use this website without changing your cookie settings or you click "Accept" below then you are consenting to this.

Close