Arts visuals

Apeles Mestres, protagonista

Una de les figures més excelses, singulars i alhora polifacètiques de la nostra història cultural és Apeles Mestres. I l’anomeno sense la ela geminada que habitualment posem al seu nom de font ja que tothom ha de ser amo del seu propi nom, la seva “marca de fàbrica” per dir-ho així, i ell explícitament abominava les eles geminades, i més quan s’empraven per anomenar-lo a ell mateix. Qui no hi estigui d’acord que consideri que Apeles és un pseudònim –que tenen butlla ortogràfica- i en paus.

Darrerament s’ha produït una circumstància ben poc habitual, i digna d’assenyalar-se, entorn d’aquest gran creador: en un mateix any, el 2019 és clar, s’han llegit a les nostres universitats tres tesis doctorals dedicades a ell. El juliol es va llegir Apel·les Mestres. La dignitat de la tradició literària popular, de Marta Robles (a la Universitat de Girona), el novembre Apel·les Mestres (1854-1936), artista i col·leccionista polifacètic, de Meritxell Cano (a la Universitat Autònoma de Barcelona), i aquest desembre mateix Entre el cinisme i la ironia. Apeles Mestres: una poètica contra la modernitat, de Maria Planellas (a la Universitat de Barcelona). La primera i la darrera es varen llegir a Filologia, i l’altra a Història de l’Art, ja que Mestres va ser tan transcendent en tant que poeta i escriptor que com a dibuixant. De les tres, només he llegit la de Meritxell Cano, completíssima, fruit d’un rastreig pràcticament exhaustiu de la molta documentació que es conserva del personatge, i la de Maria Planellas també la conec una mica, encara que més de lluny, però sé que té totes les garanties. La de Girona també ha de ser excel·lent, ja que la dirigí algú tan competent com Margarida Casacuberta. Així el grau de rigor amb què les tres noves doctores s’han acostat a Apeles Mestres està fora de dubtes.

Apeles Mestres amb les seves famoses hortènsies.

Ell ha estat sempre un personatge insòlit. La seva postura física, el seu gest, la seva barba, ens fan pensar en ell potser com en un personatge més britànic vuitcentista que de la Catalunya de la Febre d’Or. De fet les seves creacions eren cosines germanes de les de l’Alícia de Lewis Carroll –més gran que ell- i del Peter Pan de J.M. Barrie, més jove que Apeles, a qui no ens xocaria veure’l passejar la seva barba partida pel Baker Street de Conan Doyle, un altre coetani d’ell, si no em perdo en subjectivitats.

Als seus dibuixos minuciosos i un punt sarcàstics de vegades tant hi trobem follets tocant la bandúrria i personatges amb armadura, com automòbils, aleshores novetats absolutes. I tot sempre banyat en una natura que ell coneixia de primera mà fins extrems d’entomòleg. Feia obres destinades a una minoria exquisida de bibliòfils, però a la vegada feia teatre musical popular, i divulgava impresos per al públic més massiu (sàtira política, cromos, publicitat). Era un republicà federal, però molt sovint la seva obra respirava fantasia, tendresa i fins i tot un gust inequívoc pel món de la religiositat més tradicional. Encara que fos potser per qüestions de salut, ell que havia estat un excursionista de gran volada internacional, va ser capaç durant molt de temps de fer de la seva casa i el seu jardí tot un univers exclusiu, autosuficient del qual no sortia, ni podia escapar-ne.

Apeles Mestres. Liliana, 1907.

Potser no se sentia gaire feliç amb els dogmes de la modernitat del seu temps, i era procliu al detallisme i l’anècdota, però els modernistes el respectaven i el cuidaven perquè el seu “art total” encaixava en moltes de les premisses defensades per ells. Ell que era més vell que els modernistes i que va ser un home típic del vuit-cents, per la seva longevitat vital va sobreviure al Noucentisme. I va haver de resistir un tràngol tan extrem com fou esdevenir cec, fet doblement tràgic essent com era eminentment un gran dibuixant professional, però es va saber reinventar com a compositor de cançons, que d’altra banda serien molt populars fins ben avançat el segle XX, ja que no sols les cantava Emili Vendrell sinó, molt més cap aquí, Núria Feliu.

Que la Universitat faci tant de cas a Apeles Mestres no és casual. Ell és un dels grans. Però hauríem de trobar a faltar que aquest sentiment, ara que el personatge ja és lluny en el temps, no depassi gaire l’àmbit acadèmic. Apeles Mestres no tenia vocació de torre d’ivori, i té prou substància per a ser un veritable mite cultural entre la gent d’aquí, ara mateix. Evidentment qualificar-lo d’artista oblidat seria abusiu, però mereixeria que als media el seu nom i tot aquell món tan ampli que va crear destil·lant vivències i dèries circulés més profusament fins fer-se raonablement familiar.

Aquell home complex que va morir just el dia que s’iniciava el criminal alçament militar del 1936, ja ha passat prou temps com perquè hagi adquirit avui l’estatus que assoleixen els clàssics, encara que ja sigui un clàssic modern, pel damunt del bé i el mal, d’aquells que ja no es discuteixen sinó que simplement s’admiren com el patrimoni cultural excepcional que són, si més no per a nosaltres.

Francesc Fontbona
Francesc Fontbona: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca