Teatre

Aquesta línia és el present. Una mirada sensible a Brossa

Poesia escènica. Buscar la quarta dimensió del poema. Fer conviure el text amb la imatge plàstica. Establir capes sensorials que generin estats emocionals. Convidar a la participació. Assolir el màxim amb el mínim. En definitiva, concebre una obra d’art total que englobi l’escenari i el públic. D’aquesta manera es podria definir el teatre d’acció de Joan Brossa, un corpus format per més de dues-centes peces curtes de gran impacte visual en què l’absurd i la inconnexió de seqüències donen pas a la lògica interna del món en què vivim. El conjunt, totalment innovador i contemporani, articula un marc de treball excel·lent obert a l’experimentació. El poeta posa així a la nostra disposició un material que ha d’accionar-se des del cos, des del so i des de l’espai, en molts casos a partir d’unes indicacions i/o instruccions.

EL TEMPS

Aquest vers és el present.

El vers que heu llegit ja és el passat
—ja ha quedat enrera després de la lectura—.
La resta del poema és el futur,
que existeix fora de la vostra
percepció.

Els mots
són aquí, tant si els llegiu
com no. I cap poder terrestre
no ho pot modificar.

El saltamartí, 1963

Emily Mast (Cleveland, 1976) ha estat una de les persones encarregades de partir del teatre d’acció de Brossa per tal de donar pas a la creació. Ho ha fet mitjançant la construcció d’imatges poètiques en l’espai que donen vida als textos de Brossa. Mast parteix del text “Projectes de poemes” (extret del poemari Askatasuna, 1969-1970) i es deixa portar per unes escenes simples i profundes alhora en què conviuen la política amb la poesia i l’absurd i la ironia amb la violència. Així doncs, el 2014 va presentar la performance “The least important things” al LACMA Museum (Los Angeles County Museum of Art). Es tractava d’una mena de processó secular, formada per vinyetes teatrals, que es desplegava en el museu a partir de la poesia escènica brossiana. L’artista nord-americana, amb una gran sensibilitat i intuïció, va crear una història, una narració, amb el públic el qual havia de creure necessàriament en la màgia, acceptar l’absurditat i deixar-se fascinar per l’estètica de les escenes.

Performance ‘This line is the present’. Imatges: Judith Barnés. 

Ara, amb motiu del II Simposi Internacional Joan Brossa ‘Els arbres varien segons el terreny’, en el qual també va participar el dramaturg francouruguaià Sergio Blanco, hem pogut gaudir de la performance “This line is the present” amb la complicitat de la Fundació Joan Brossa i del Museu Picasso. En aquesta ocasió, i en la línia de l’experiència del 2014, es va poder copsar com l’essència de Brossa és la que dona coherència a tot un conjunt de seqüències en què es representen alguns versos del poeta, o bé accions senceres o bé alguns fragments transformats o reinterpretats. Laia Estruch, artista sonora que treballa a mig camí entre l’escultura i la performance i que fa recerca des de la veu, esdevingué una guia que acompanyava el públic en aquesta performance i que mitjançant el so feia que el recorregut fos fluïd, rítmic, i que esdevingués una mena de leitmotiv. La veu d’Estruch era territori, cos i matèria, explorava les textures dels ritmes i contribuïa a la construcció d’espais dintre de la veu.

Performance ‘This line is the present’. Imatges: Judith Barnés. 

Un total de vint-i-tres accions es van desplegar en vint-i-cinc localitzacions diferents entre els carrers d’El Rec, passeig del Born, carrer dels Flassaders, carrer de les Mosques, carrer de La Seca, carrer Cirera i plaça Jaume Sarbartés fins a penetrar en els diferents palaus medievals que conformen el Museu Picasso. El conjunt destacava per l’estètica. Hi havia una voluntat de crear ambients de gran plasticitat plens de sorpresa i de misteri. A la vegada, era meravellós veure com el públic omplia l’espai performàtic i es construïa una relació afectiva entre els actors i els espectadors. El fet d’anar des de fora, al carrer, cap a dintre, al museu, funcionava com una mena de ritual de pas en què el públic era entrenat: es començava amb petits gestos poètics que anaven construint l’ambient fins a donar lloc a un recorregut laberíntic pels palaus del museu on s’encadenaven accions i on veritablement tenia lloc la representació escènica. El joc, la màgia i el circ ocupaven l’escenari.

Performance ‘This line is the present’. Imatges: Judith Barnés. 

En una mena de descobrir Brossa mentre caminaves, de transitar la poesia brossiana, Mast se centrava en l’inesperat, empatitzava amb el públic, l’interpel·lava, l’incomodava, construïa un espai que era cos, uns moviments que eren matèria. “This line is the present” va acabar sent pura forma amb significat. Les instruccions de Brossa i la llibertat creativa de l’artista escènica i visual van donar lloc a un poema viu, únic i irrepetible:   

Aquest poema és una
empremta del meu pas.

Joan Brossa, Askatasuna, 1969-1970

Com crear a partir de Brossa? El poeta ens encoratja a anar més enllà, ens estira, ens interroga, ens reclama. Allò que ell va fer ja està fet. Ara ens cal fer-lo avançar.

Judith Barnés

Humanista i gestora cultural, treballa a la Fundació Joan Brossa des del 2012. Ha col·laborat amb
diferents institucions museístiques tot desenvolupant projectes museogràfics, comissariats, propostes educatives, campanyes creatives a xarxes socials i publicacions. El seu mantra? “Cal apuntar a l'infinit per avançar un metre”, un vers de Brossa.
Judith Barnés

Judith Barnés: darrers articles (Veure-ho tot )

Aquest lloc web utilitza galetes («cookies») per diferenciar-vos d'altres usuaris i activar diverses funcions d'acord amb la informació i els serveis que El Temps de les Arts us vol oferir, però heu de donar el vostre consentiment per acceptar-les. Més informació

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca